Crítica de sèrie

La sèrie espanyola que vol ser la més llesta de la classe

'Reina roja' adapta el fenomen literari de Juan Gómez-Jurado en forma de minisèrie de gran producció però poc interès

'Reina roja'

  • Escrita per Amaya Muruzábal i Salvador Perpiñá, dirigida per Koldo Serra
  • En emissió a Prime Video, també doblada i subtitulada al català

Com és algú amb un quocient intel·lectual de 242? Antonia Scott (Vicky Luengo), la protagonista de Reina roja, se'ns presenta des de la sinopsi com la persona més intel·ligent del planeta. Aquestes altes capacitats l'han convertida en el fitxatge estrella de l'organització del títol, una agència secreta dedicada a investigar per mitjans extraoficials casos diferents. Per protegir-la, compta amb un policia caigut en desgràcia, en Jon (Hovik Keuchkerian), amb qui conforma l'enèsima parella de detectius complementaris que s'acaben adorant malgrat les diferències.

Cargando
No hay anuncios

L'adaptació serial del fenomen literari escrit per Juan Gómez-Jurado ens introdueix la protagonista asseguda a l'ampit d'una finestra amb posat suïcida. Tot seguit la veiem en altres possibles escenaris de mort autoinfligida, en una seqüència que ens mostra alhora l'agilitat mental de l'Antonia per imaginar formes de matar-se i la seva vulnerabilitat emocional. La sèrie es distancia a primera vista de la imatge de la persona superdotada com a màquina de pensar impermeable a la realitat exterior. Aquí s'apunta al possible desgast que suposa llegir el teu entorn com un espai d'infinites dades a processar, i el peatge vital que suposa un talent d'aquestes dimensions. Però Reina roja acaba introduint un element més conjuntural i prosaic per explicar les crisis mentals que pateix l'Antonia. I finalment la protagonista no es diferencia tant del perfil recorrent de dona brillant però amb poques habilitats socials que hem vist en les diferents adaptacions de la trilogia Millennium de Stieg Larsson, en les variants de The bridge o fins i tot a Gambit de dama. Tampoc és novetat que es visualitzi, i no només es narri, el procés de raonament de la protagonista. El "palau de la ment" va ser una de les aportacions més celebrades del Sherlock que encarnava Benedict Cumberbatch.

Hovik Keuchkerian és qui salva més la funció

No hi ha cap problema amb el fet que una sèrie repliqui patrons narratius de sobres coneguts en la ficció. Al cap i a la fi, som davant d'un thriller detectivesc que no amaga les seves múltiples arrels i referències. Però també parlem d'una sèrie que vol ser la més llesta de la classe quan ni tan sols presenta una sola proposta original, amb personalitat o creativa. La trama de Reina roja es construeix a còpia de jugar als cops d'efecte amb els girs de guió i les sorpreses, sense que es generi cap mena d'intriga real, ja no direm versemblant. S'agraeix que en un moment se citi El silenci dels anyells, perquè és una forma de reconèixer com un dels muntatges paral·lels que juguen amb les expectatives de l'audiència i dels personatges està manllevat directament d'una seqüència homòloga del film de Jonathan Demme. Tot el que té a veure amb el malvat resulta igualment frustrant. No hi ha forma de desenvolupar un antagonista carismàtic i pertorbador, som davant d'un refregit de psicòpates amb un perfil que va caducar fa més d'una dècada. I sorprèn la tebior a l'hora d'esprémer els sucosos paral·lelismes amb el món real de les dues famílies de víctimes: l'empresari totpoderós que ha deixat en mans de la filla el negoci, i la banquera més rica d'Espanya.

Cargando
No hay anuncios

Aquest és el problema amb Reina roja, tot són idees ja desgastades i sense rerefons, foc d'encenalls amb més pretensions que teca. Hovik Keuchkerian és qui salva més la funció demostrant un cop més que és capaç de fer convincent qualsevol personatge, fins i tot un que es beu obligat a repetir un cop i un altre que ell és fort, i no pas gras. Mira, com l'Obèlix.