11/01/2023

La història d’un farsant

2 min

Els records que té cadascú sobre el seu passat escolar poden ser molt diversos: per a uns, l’època més feliç; per a d’altres, un infern. Per a uns, la descoberta del món; per a d’altres, un espai de repressió. Però el que està clar és que si en l’època de l’institut, amb setze anys, la teva classe acaba sortint a tots els informatius del país per una situació insòlita d’un company d’aula, ja tens l’anècdota que explicaràs tota la vida. Tant és així que el director escocès Jono McLeod va decidir convertir aquesta experiència surrealista del seu passat en un documental molt divertit que podeu trobar a Movistar+. My old school (Mi segunda vuelta a clase a la plataforma) relata el cas de Brandon Lee a la Bearsden Academy de Glasgow. L’any 1993, a l’inici de curs, va entrar a l’aula un nou company. Molts dels estudiants s’haurien pensat que es tractava d’un nou professor ajudant si no fos que anava vestit amb l’uniforme de l’institut. Tenia un currículum brillant, vivia amb l’àvia després que la seva mare hagués mort en un accident de cotxe. Al principi va patir bullying, però va guanyar-se la confiança i l’estima dels companys amb unes habilitats socials insòlites.

Jono McLeod reuneix els seus antics companys que ara ja ronden la quarantena i els asseu per parelles en els clàssics pupitres que tenien a l’institut. També alguna professora. Ell se suma al grup com un testimoni més. I junts reconstrueixen el record que tenen d’aquell personatge i de la seva història. El relat s’ajuda de l’animació –a l’estil dels anys 90– per recrear l’ambient del centre educatiu, i la relació que mantenien amb Brandon Lee i per retratar els personatges que circulaven per l’institut. El misteriós protagonista principal no hi participa directament. Només va concedir una entrevista en què explica el seu punt de vista. I el director resol la situació de manera original. L’actor Alan Cumming, escocès i fascinat també pel personatge, desenvolupa el seu paper sincronitzant-se amb la veu del protagonista.

La història té el sentit de l’humor típic de les trobades d’antics companys, on s’ha d’afegir la distància que dona el pas dels anys. Com a espectador, quedes atrapat en la trama perquè intueixes que, en algun moment, la història haurà de fer un gir perquè tot plegat tingui un sentit i totes les singularitats de Brandon Lee encaixin d’alguna manera o tinguin alguna explicació. El cas és tan inaudit i increïble que resulta còmic i fascinant. El documental juga, a més, amb dos factors clau. El primer, evidenciar com el pas del temps distorsiona alguns records, fins i tot els col·lectius. I, segon, dilatar al màxim el moment d’ensenyar les imatges d’arxiu reals que es conserven de Brandon Lee. La història, a més, permet a l’espectador preguntar-se per les raons que porten determinats personatges a assumir situacions extremes que, el seu entorn, normalitza com si fossin víctimes d’una hipnosi sorprenent. No us perdeu My old school. És aquell tipus de televisió que veus amb un somriure i comentes després a la sobretaula.

stats