Com ens agraden els bons funerals

Al final del funeral del Papa, el periodista Jordi Llisterri felicitava TV3 per “la sobrietat i la dignitat de la retransmissió”, lamentant que hi ha ocasions en què aquest tipus d’esdeveniments es narren com si fossin partits de futbol. Els adjectius s’ajustaven al que vam veure. Carles Costa va repartir el joc entre els experts a la taula, la periodista de la casa Mireia Prats i Francesc Romeu, periodista i capellà, col·laborador recurrent en matèria eclesiàstica. Com ha sigut habitual des del decés de Francesc, en alguns moments la informació i l’anàlisi acaben derivant en una emocionalitat evangèlica que perd una mica la distància. Des de Roma, Xavi Coral i Ferran Moreno completaven la mirada a una posada en escena monumental i sumptuosa. Tot i els desitjos del papa Francesc de rebaixar l’ostentació vaticana i les inèrcies periodístiques de parlar de senzillesa, l’espectacle va ser majestuós i teatral. Les formes geomètriques que dibuixava la munió ordenada d’assistents, el disseny arquitectònic de la plaça Sant Pere, les zones cromàtiques uniformes que provocava la indumentària dels religiosos i la narrativa visual èpica dels drons i les càmeres elevades feien inevitable pensar en la influència fílmica de Leni Riefenstahl.

El Vaticà sap perfectament com glorificar la institució. Només aparèixer el taüt, la realització va fer un pla zenital que potenciava l’espiritualitat del moment, com si Déu fos un espectador més. S’evitava mostrar les transicions on els portants del taüt patien per la càrrega: quan havien de pujar o baixar escales, transmetent titubeig i excés de sacseig, es canviava de pla per censurar el tràngol i no restar perfecció al ritual. Un pla recurrent observava com el vent feia girar els fulls de l’evangeli damunt del fèretre, com si l’Esperit Sant fes moure les fulles. S’anava del pla detall al pla general majestuós. De les mans i els anells dels cardenals pregant a la immensitat de la plaça i l’horitzó de Roma, sobrevolant la multitud congregada. Les càmeres estaven amatents a les interaccions dels grans mandataris, sobretot en el moment de donar la pau. Al final de la litúrgia, en el moment de les lletanies, el llenguatge visual es va invertir: ja no era una càmera aèria la que observava el que passava a la terra, sinó que, amb un contrapicat des de la plaça, ens mostraven només el cel i els núvols, com si l’ànima de Francesc ja fos allà dalt. Amb el recorregut per Roma del cotxe oficial que portava les despulles, cridava l’atenció com la gent que esperava pel camí, en comptes d’aplaudir, filmava amb el mòbil el pas del vehicle. Tants braços aixecats en filera per captar la imatge semblaven més una salutació desafortunada que no un acte de retre homenatge. Casualment o no, quan sonava la campana de la basílica arribava la notícia periodística: les imatges de la trobada entre Trump i Zelenski reunits a l’interior. Es pot atribuir als efectes de la diplomàcia funerària o, si les negociacions per la pau arribessin a bon port, sempre es podrà dir que va ser un miracle pòstum del papa Francesc i l’excusa perfecta per fer-lo sant.