"Si truquen a la porta penso que em trobaré l'exèrcit a l'altre costat"

Així viuen la guerra els familiars dels soldats israelians desplegats a Gaza

4 min
Un grup de soldats israelians patrullen una zona propera a la franja de Gaza.

Jerusalem"Cada cop que es publica la notícia d'un soldat mort, miro que no sigui el meu marit. O un amic", explica la Sofia, que prefereix no donar el seu nom real. La seva parella forma part d'una unitat d'intel·ligència al sud d'Israel, i té tres amics que són a Gaza. "Cada matí se m'encongeix l'estómac i fins que no ho miro no respiro del tot. Cada cop que sona el telèfon penso que serà una mala notícia. I si truquen a la porta, el primer que penso és que em trobaré l'exèrcit a l'altre costat. I tots sabem el que significaria això", afegeix.

Una cinquantena de militars israelians han mort a la Franja des de l'inici de la guerra, que sumats als caiguts durant l'atac de Hamàs fan un total de 363 militars morts. Com la Sofia, milers de familiars dels soldats desplegats a Gaza, Cisjordània i a tot Israel pateixen per la vida dels seus éssers estimats. Però també senten orgull.

"Ara mateix m'és difícil separar el que sento. Per una banda, estic orgullosa del meu fill, perquè ens està protegint... Però per l'altra també tinc por", explica Natalia Jazanovich. El seu cas és especial. El Noam és el seu únic fill i està combatent a dins de Gaza. No en sap res des de fa setmanes. "No té mòbil", explica la Natalia, jueva d'origen espanyol. L'última vegada que mare i fill es van trobar va ser en una visita a la base militar on està desplegat el Noam. I ell va intentar tranquil·litzar-la i explicar-li que estava tranquil amb el que fa.

"Quan veig que un nen petit pot jugar tranquil al parc sé que és perquè hi ha nens més grans que els estan defensant. Jo vull fer això. I sé que quan tingui fills, algú ho farà per ells", li va dir. Al Noam la guerra el va agafar en ple servei militar. Feia tot just uns mesos que havia demanat el trasllat d'una unitat canina a un batalló de paracaigudistes de combat. Si no hagués fet el canvi ara no seria a la Franja.

"Normalment els que són fills únics no van a unitats de combat. Però ell ho volia. En aquests casos l'exèrcit fa signar un consentiment als pares. I el vam firmar després d'escoltar les seves raons. Em va dir: «Mare, si tu tinguessis deu fills, tots serien fills únics per a tu»". Llavors la Natalia no sabia que el Noam acabaria lluitant a Gaza. "Però no em penedeixo d'haver signat. Ho tornaria a fer", diu.

Per a ella, com per a molts israelians, la guerra de Gaza és una lluita per la supervivència. "No busco venjança. Però a Gaza hi ha ostatges. I cal acabar amb la situació de Hamàs. Són una amenaça", diu la Natalia, que lamenta l'antisemitisme creixent a Occident i recorda que Israel és l'últim refugi per als jueus de tot el món i que per a ells defensar el país és qüestió de vida o mort. "El que va passar el 7 d'octubre és passat, però l'amenaça segueix", afegeix.

David Linden i la seva dona també tenen un fill al front. Tot i que en aquest cas al nord, on encara es produeixen escaramusses amb Hezbol·lah i els coets del grup impacten gairebé cada dia contra les poblacions israelianes properes al Líban, on l'exèrcit respon amb tancs i bombardejos. "Hi ha molta tensió. Estem molt orgullosos de tots els homes i dones que estan fent tot el possible per defensar el país. Tenim molts herois", diu Linden. Per a ell el "desastre" del 7 d'octubre ha posat Israel en una "situació difícil": "Tothom sap que el centre de comandament de Hamàs era sota l'hospital [Al-Shifa]. D'una banda, no podem atacar un hospital, però de l'altra, si deixem escapar Hamàs això mai s'acabarà". Tot i la convicció de Linden, no s'ha pogut demostrar que l'hospital de Gaza fos utilitzat com una base militar per Hamàs.

Cementiris de Gaza.

Ara mateix Linden només espera que tot plegat s'acabi aviat i que "la resta del món, inclosos els estats àrabs moderats, diguin a Hamàs que marxi". "Llavors podrem aconseguir un nou govern a Israel i començar a reparar els danys", afegeix.

Dubtes i contradiccions

Tot i l'orgull que comparteixen tots els familiars, i la sensació que l'ofensiva israeliana és necessària per respondre a una amenaça per al país, els entrevistats també reconeixen dubtes, contradiccions i dificultats a l'hora d'afrontar la guerra. "Sé que hi ha danys col·laterals. I ens fan molt de mal. La vida d'un nen és la vida d'un nen. També la d'un adult importa", diu la Natalia, que assegura, però, que Israel fa tot el possible per minimitzar la mort de civils. El mateix Benjamin Netanyahu, però, ha admès que el seu exèrcit hauria pogut fer més per evitar tantes morts d'innocents.

"Si Israel volgués destruir Gaza ja estaria destruïda. Em sento tranquil·la i orgullosa del que fa Israel. Però estem en una guerra", afegeix. I posa un exemple més: "El meu fill m'ha explicat com a l'exèrcit els fan formacions en les quals els diuen que, sobretot, mai facin res de què no es puguin sentir orgullosos: que no robin, que no violin, que no matin ningú que no sigui necessari...", apunta.

Per a la Sofia, que també és d'origen espanyol, el conflicte ha estat un gran xoc. "Mai havia viscut una cosa així de primera mà. Mai havia sentit una amenaça a la meva pròpia supervivència", explica la noia, que el dia de l'atac havia de ser de càmping amb el seu marit prop d'Ofakim, on Hamàs va assassinar 53 persones. A l'últim moment van decidir canviar de destí, però podrien no haver-ho fet. Tot i que això la va marcar, reconeix que té "el cor trencat pel que passa a Gaza i pel que passa a Israel".

Explica que conversa molt amb el seu marit i els seus amics sobre el gran nombre de morts a la Franja –prop de 12.000, segons el ministeri de Salut palestí– i assegura que dins l'exèrcit molts pateixen per aquesta situació: "Les persones de l'exèrcit no són robots ni màquines de matar. També tenen debats interns". "Una guerra és el pitjor que hi ha, no l'hi desitjo a ningú", conclou.

stats