Un riu de la desesperació on els sirians fugen de la violència sectària

Al-Akkar (Nord del Líban)Un degoteig constant de famílies sirianes desborda el riu Nahr al-Kabir, la frontera natural entre la costa siriana i el nord del Líban. Exhausts després de diverses jornades a peu per esquivar els punts de control imposats fa una setmana per les forces de seguretat, travessen per les zones on el nivell de l'aigua és més baix, i fugen de la violència sectària perpetrada per milícies radicals islàmiques contra la minoria alauita, a la qual pertanyia la dinastia Al-Assad.

Entre els nouvinguts trobem la Fatma, amb el seu marit i els seus dos fills. Amb la faldilla xopa i les sabates a la mà, avança amb dificultat mentre els peus s'enfonsen al fang. Abans de seguir, s'atura i gira la vista enrere, amb cara d'esgotada, però amb una sensació d'alleujament. “Teníem por que ens ataquessin en qualsevol moment. Així que vam decidir marxar a casa dels nostres familiars al Líban fins que les coses es calmessin. Hem perdut tantes coses... Hem deixat casa nostra i tot el que teníem enrere, i simplement fugim”.

Altres, com en Fahed, no tenen lloc on anar. Ve de la zona rural de Tartús. Encara que el govern d'Ahmed Sharaa ha proclamat la victòria sobre la insurgència a Latakia i Tartús, la violència no s'ha acabat per als que encara senten l'odi al clatell. En Fahed parla d'islamistes imposant la seva pròpia justícia, d'execucions a l'alba, de cossos sense nom als carrers. Aleshores, treu el mòbil i mostra, diu, el cadàver del seu germà, decapitat, estès a la porta de casa seva.

Els espais d'acollida, sobresaturats

Sense més que la roba que porten posada, ell i la seva dona caminaran sis quilòmetres més per buscar refugi als primers llogarets del municipi d'Al-Akkar. Però amb prou feines hi ha espai. A Massoudiyeh i Tal el-Bireh, localitats de majoria alauita, els veïns han obert casa seva en solidaritat amb els refugiats sirians. Alguns edificis municipals i mesquites també serveixen de refugi, però estan sobresaturats.

“Hem rebut més de 10.600 refugiats, i cada dia en continuen arribant”, adverteix Abdelhamid Sakr, líder local de Tal el-Bireh. “Comptem amb el suport de la Creu Roja, però esperem que el nostre govern es prengui aquest assumpte seriosament i atengui les necessitats dels nostres germans sirians”. La seu municipal, ara abarrotada de matalassos i cares derrotades, s'ha convertit en refugi temporal per a cinquanta famílies.

En Mohammad, alauita de la ciutat siriana de Hama, va arribar amb la seva dona i el seu nadó de cinc mesos divendres passat. Ara es refugien al vestíbul de l'edifici governamental, que està atapeït. Mentre beu mate i s'encén un cigarret darrere l'altre, observa el nadó dormir, tapat amb una manta sobre el terra fred. "Les condicions no són bones aquí. No sabem quant de temps més ens haurem de quedar. Fins que no es restableixi la seguretat no tornarem. Volen acabar amb nosaltres. Han massacrat dones i nens", diu amb la veu trencada.

Al seu costat hi ha en Hussein, exmilitar del règim d'Al-Assad, que explica que la nova administració ha expedit carnets d'identitat on es marca “exoficial” de l'antic govern. “És un parany. Ensenyar la identificació és com sentenciar-te a mort. Els islamistes van establir punts de control i demanaven la documentació. Vaig haver de fugir a la nit a peu per no córrer la sort d'altres exmilitars alauites”.

L'altre rostre de la persecució

El Líban enfronta novament una onada migratòria de sirians. Atrapat en una crisi econòmica sense treva i les seqüeles de la recent guerra amb Israel, el seu govern gairebé no se sosté. La història, que es repeteix cruelment, arrossega les mateixes ombres que el 2012, quan centenars de milers de sirians van travessar aquesta frontera fugint de la repressió de Bashar al-Assad. Ara, la persecució ve d'un altre rostre, d'un altre poder, però amb la mateixa brutalitat.

A uns quants quilòmetres, la mesquita de Massoudiyeh ha obert les portes als refugiats. A la part de baix hi dormen les dones i els seus fills; al pis de dalt, els homes. Allà hi trobem l'Issa Youssef Wannous, sirià de Latakia, que organitza la distribució de matalassos i les donacions d'ajuda. La seva energia és aclaparadora, però el que més sorprèn és la seva fermesa. Durant la conversa, mostra la foto de les seves filles, de sis i vuit anys. “Fa deu dies que no en sé res”, diu. Quan van esclatar els enfrontaments entre milícies lleials a Al-Assad i grups islamistes que van arribar des d'Idlib, va intentar fugir amb la seva dona i les seves filles. Va anar a buscar el cotxe mentre elles l'esperaven al carrer. De sobte, una furgoneta blanca va aparèixer. Homes encaputxats van baixar i es van emportar les nenes. “Estic intentant saber on són, trucant a tots els meus contactes, però no hi ha hagut sort”, explica amb to preocupat.

Després de catorze anys de guerra civil, Síria continua sent un polvorí on la violència no distingeix bàndols ni innocents. El drama dels desplaçats no només és un èxode desesperat, sinó també un símptoma d'una crisi més profunda que segueix sense resoldre's. Al Líban, encara que les autoritats asseguren que la situació està sota control, el flux constant de desplaçats amenaça d'alterar el fràgil equilibri. El que més preocupa no és només la crisi humanitària, sinó el risc que la violència sectària que esquinça Síria travessi la frontera i visqui les tensions internes en un Líban ja copejat per la inestabilitat.