Pròxim Orient
Internacional 03/10/2022

La revolució del vel, un moviment transversal: així es desafia el règim dels aitol·làs

Les protestes, inèdites per la seva dimensió, han desbordat la capacitat de Teheran de reprimir-les amb els instruments de sempre

5 min
Protestes Universitat d Iran

BarcelonaLa mobilització per la mort sota custòdia policial de Masha Gina Amini, una noia de 22 anys detinguda perquè portava mal posat el vel, ja s'ha convertit en el principal desafiament al règim dels aiatol·làs en dècades. El crit de "Dona, vida, llibertat!" ha corregut com la pólvora arreu del país, fins a sentir-se als carrers de ciutats que mai havien viscut protestes d'aquesta naturalesa. Amb el líder suprem, Ali Khamenei, greument malalt, el règim no ha pogut, dues setmanes després, sufocar-les malgrat la seva capacitat repressiva, que diumenge es concentrava a les universitats. La clau de la força del moviment és la seva transversalitat.

Ja fa dues setmanes que les protestes continuen i sembla clar que els manifestants no estan disposats a parar. Segons l'organització Iranian Human Rights, amb seu a Oslo, almenys 133 persones han mort per la repressió, incloent-hi una quarantena de víctimes la setmana passada a la ciutat de Zahedan, la capital de la província de Sistan i Balutxistan, al sud-est del país. La policia ha reprimit les protestes amb gasos lacrimògens i en alguns casos foc real, hi ha milers de detinguts i el règim ha tallat internet en algunes regions del país. Així i tot, la mobilització no s'atura i fins i tot els jugadors de la selecció nacional de futbol s'hi van solidaritzar dijous en un partit contra el Senegal amagant l'escut de la seva samarreta.

Les protestes han irromput de manera inesperada: la mort de la jove kurda ha estat el detonant d'una situació inèdita al país. Però això no vol dir que el moviment sorgeixi del no res. Al contrari, l'Iran té una llarga tradició de lluita democràtica que es remunta a principis del segle passat i que s'ha expressat, gairebé com un rellotge, cada deu anys en els últims temps. Sempre amb una espurna diferent, però amb elements de continuïtat: el 1999 per la prohibició del diari d'esquerres Salam, el 2009 contra el frau electoral i el 2019 contra l'increment de preus del combustible. Diversos analistes coincideixen, però, que aquest cop és diferent.

Superant les barreres ètniques

"Estem al davant d'un fenomen nou, perquè tot i que les mobilitzacions van començar al Kurdistan iranià, el crit «Dona, vida, llibertat!», que és el lema dels kurds de Síria, ha transcendit més enllà perquè té una dimensió molt universal. Primer les protestes es van estendre a Tabriz, la capital de la província de l'Azerbaidjan Oriental, superant els tradicionals conflictes entre kurds i els àzeris –explica a l'ARA Massud Sharifi, professor de la UAB–. Després el lema es va traduir al persa i es va propagar al nord, i d'allà al centre, a Teheran, i aquests últims dies al Balutxistan".

El moviment es fa sentir amb les protestes al carrer, però també en accions de desobediència civil, amb dones que es treuen el vel i el cremen o simplement que s'asseuen al carrer amb el cap descobert. També n'hi ha que no es manifesten però que surten en cotxe al carrer en una mena de marxa lenta que dificulta els moviments de la policia. "El moviment supera les barreres ètniques, culturals, lingüístiques, religioses i ideològiques, perquè el que defensa són drets bàsics, coses amb qui tothom es pot sentir identificat", afegeix. "Hi ha un nucli feminista, però no es pot dir que tots els manifestants ho siguin: encara falta molt per superar el patriarcat que ha dominat el país durant anys", comenta el professor.

Sense partits ni lideratge

Una de les característiques diferencials de la mobilització és que ràpidament ha passat de ser un clam per la mort d'una noia a un qüestionament obert del règim. "Normalment costava un temps que les reivindicacions escalessin fins a demanar la fi del règim, però en aquest cas no hi ha hagut període de gràcia: tan bon punt els manifestants van sortir al carrer es van sentir crits contra Khamenei –explica al portal Middle East Eye la periodista Soraya Lennine–. Però no us equivoqueu, la inestabilitat a l'Iran és una crisi genuïna, i com a tal haurà de tenir una resposta des de dins, no dels monàrquics a l'exili, els guerrillers de Twitter o els activistes establerts a l'estranger".

Fins i tot a la zona kurda, on el pes dels partits-guerrilla és determinant, la gent ha demanat que no dirigissin les mobilitzacions ni les conduïssin cap a una resposta armada per evitar que el règim ho reduís a un problema de separatisme i trobés un nou pretext per a la repressió: les protestes han paralitzat la regió amb una vaga general que ha tingut un seguiment massiu.

"És un moviment que no té una ideologia clàssica ni lideratges i que tampoc els busca. I el règim no sap com reaccionar-hi perquè és una cosa nova i els mètodes amb què fins ara ha reprimit les mobilitzacions no li funcionen. Ara la gent grava la repressió i fa públiques les cares dels responsables", destaca el professor de la UAB.

La feblesa del règim

L'onada de protestes arriba en un moment complicat per al règim iranià. D'una banda, la salut del líder suprem és feble: la setmana passada s'especulava en mitjans oficials amb el relleu de Khamenei pel seu fill. Fins a aquest dilluns la més alta autoritat religiosa i política del país no ha parlat de les protestes i quan ho ha fet –titllant-les d'aldarulls– s'ha limitat al mantra del complot estranger: "Aquests aldarulls i aquesta inseguretat estan dissenyats pels Estats Units i el règim fake sionista [Israel], que els financen, i alguns traïdors de fora de l'Iran, que els ajuden", ha dit en un discurs als cadets d'una acadèmia policial de Teheran. L'extensió de les protestes simultànies a totes les grans ciutats del país dificulta que la totpoderosa Guàrdia Revolucionària, sense ordres clares, pugui sufocar-les amb la repressió.

D'altra banda, el context internacional tampoc és favorable a Teheran. Amb el seu aliat rus en hores baixes per la guerra a Ucraïna, Moscou no està tan present en les crisis de l'Iran i de Síria. "Les protestes continuen perquè han guanyat molta força amb unes reivindicacions en què tothom es reconeix i perquè el règim no està en una bona situació: serà determinant si es comencen a generar fractures dins el nucli del govern", augura Sharifi.

Des de diumenge els i les estudiants universitaris protesten a Teheran i també en altres ciutats, com Yazd, Kermanshah, Sanandaj, Shiraz i Mashhad, amb càntics com "Independència, llibertat i mort a Khamenei", el líder suprem de la República Islàmica. Les protestes no afluixen malgrat la creixent repressió, que inclou foc real contra els manifestants.

El president conservador, Ebrahim Raisi, ha promès una investigació oficial dels morts i detinguts, sobre els quals encara no hi ha balanç oficial. Tampoc s'han fet públics els resultats de l'autòpsia d'Amini, que va morir a l'hospital, on va arribar en estat de coma quatre dies després de ser detinguda. L'advocat de la família ha assegurat que els metges que han vist el cos creuen que va morir a causa d'una pallissa i el seu pare ha declarat que tenia blaus a les cames. Altres dones detingudes a la mateixa comissaria han dit que van veure com la policia li pegava. Les autoritats ho neguen tot i asseguren que va morir d'un atac de cor.

stats