Les opcions de l'Iran en la guerra contra Israel
Teheran no pot resistir una agressió amb participació dels Estats Units, però pot jugar la carta de l'estret d'Ormuz
BarcelonaL'atac d'Israel a l'Iran sembla implacable. Encara que ni Tel-Aviv ni Teheran són transparents amb els danys patits, queda clar que la cúpula militar i científica del règim iranià ha estat decapitada i que s'han destruït instal·lacions militars (sobretot bateries de llançament de míssils terra-terra i terra-aire, a més de diferents bases), equipaments nuclears, la seu de la radiotelevisió i refineries de gas. Almenys 240 iranians han mort, segons xifres oficials. Teheran ha contraatacat amb atacs sobre instal·lacions militars i barris civils israelians que han deixat 24 morts i han causat danys importants en grans ciutats com Tel-Aviv o Haifa. Un nivell de destrucció que probablement el país no havia viscut mai.
Però fins a quin punt el règim dels aiatol·làs pot sostenir aquesta guerra (una guerra per aire, cal recordar-ho) contra la sisena potència militar del planeta? També és difícil de quantificar perquè ni israelians ni iranians tampoc no són transparents sobre els seus respectius arsenals. Sabem que l'Iran ha desenvolupat un dels programes de míssils dels més potents de tota la regió, amb milers de projectils balístics de rangs i velocitats diferents. Es creu que Teheran té capacitat per aguantar l'intercanvi de cops durant setmanes. I que per molt que les defenses antiaèries israelianes són probablement les millors del món, les pot desbordar amb l'estratègia del llançament massiu i combinat de drons i míssils. La seva capacitat de destrucció material pot ser important i el seu impacte psicològic encara més, en una població acostumada a la superioritat militar davant els seus enemics, quan són milícies palestines, libaneses o iemenites, però no enfrontant-se a una potència militar.
Els míssils Haj Qassem, que l'Iran va llançar diumenge per primer cop contra Israel, van poder esquivar les defenses i el resultat van ser imatges de grans destrosses. El missatge és que Teheran encara té asos a la màniga. Evidentment, l'arsenal d'aquests míssils és limitat, però si el conflicte s'allarga es pot convertir en una guerra de nervis, de desgast. Però fins quan? És la gran pregunta que ningú pot respondre del cert.
¿I Israel pot seguir protegint la seva població mentre bombardeja el territori iranià? Doncs depèn de Donald Trump. La Cúpula de Ferro és un sistema escalable, que permet que els Estats Units hi incorporin les seves bateries antiaèries, sigui des de terra o des del mar, per ajudar el seu aliat a abatre els aparells iranians al cel abans que impactin a terra. També hi poden contribuir les potències europees amb bases militars a la regió heretades del passat colonial: França i el Regne Unit. Tot i que París i Londres han entonat el mantra del dret d'Israel a defensar-se, no queda clar fins a quin punt estan disposats a córrer el risc. Per això l'Iran els ha amenaçat explícitament si abaten els seus míssils dirigits contra Israel. També el líder suprem de l'Iran, l'aiatol·là Alí Khamenei, s'ho ha de pensar dues vegades abans d'atacar els territoris de Turquia, Kuwait, l'Aràbia Saudita o Qatar que acullen aquestes bases perquè són els seus rivals regionals i per no arrossegar les potències occidentals a la guerra.
El que sembla força clar és que Netanyahu intenta fer que els Estats Units s'impliquin en el conflicte directament perquè aleshores Teheran es quedaria sense opcions, sobretot si l'objectiu és anorrear el seu programa nuclear i de míssils, cosa que es pot fer des de l'aire i amb un cost relativament baix entre les tropes.
Opcions no militars
Però en els càlculs dels aiatol·làs hi poden entrar altres factors. El més evident és –com ja ha amenaçat Teheran– bloquejar el pas de vaixells a l'estret d'Ormuz, de només 53 quilòmetres, que comparteix amb la península d'Oman i a través del qual passa el 30% del trànsit mundial de petroli i el 20% del de gas natural liquat (GNL). Els experts de Goldman Sachs creuen que això podria disparar el preu del barril fins als 100 dòlars, cosa que causaria greus problemes. "Qualsevol crisi prolongada a l'estret d'Ormuz no només interrompria els enviaments dels principals productors del Golf, l'Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units, Kuwait, l'Iraq i Qatar, sinó que també faria inaccessible la major part de la capacitat de producció mundial excedentària, que es concentra al golf Pèrsic", advertia l'Agència Internacional de l'Energia (AIE) l'any passat.
En el cas del petroli hi ha més rutes alternatives, però els mercats de GNL estan més exposats a l'efecte del tancament de l'estret persa. Totes les exportacions de gas de Qatar, segon exportador mundial, i dels Emirats Àrabs Units, passen per Ormuz. Segons l'AIE, 90.000 milions de metres cúbics (bcm) de GNL van transitar per l'estret els deu primers mesos del 2023, cosa que equival al 20% del comerç mundial de GNL. Al voltant del 80% d'aquest combustible es destina a Àsia, mentre que Europa en rep aproximadament el 20%, cosa que significa que les interrupcions exacerbarien la competència entre regions.