Adeu al papa que va intentar canviar l’Església

RomaL’arribada de Francesc a la Santa Seu va ser inesperada fins i tot per a ell mateix i va marcar l’inici d’un pontificat atípic. El 13 de març del 2013 el fum blanc de la Capella Sixtina va anunciar l’elecció d’un nou papa després d’un fet sense precedents en la història moderna: la renúncia del seu antecessor. Benet XVI. “Sembla que els meus germans cardenals han anat a buscar-lo a la fi del món. Ara els demano que resin per mi”. Així es va presentar l’arquebisbe de Buenos Aires, Jorge Mario Bergoglio, davant dels fidels que abarrotaven la plaça de Sant Pere. Tenia, aleshores, 76 anys i no només havia de rejovenir la institució, sinó que també estava cridat a modernitzar-la. De manera totalment imprevista els cardenals van optar per posar un jesuïta al capdavant de la Santa Seu per primer cop en la història del catolicisme, que seria el primer papa no europeu en més d’un mil·leni.

Des de la seva proclamació com a successor de Benet XVI –que havia renunciat al càrrec arran d'un escàndol de corrupció a la Santa Seu i la filtració de documents reservats–, el papa Francesc va demostrar que no seria un papa comú. La seva elecció va suposar l'inici d'una nova manera de governar l'Església –o un retorn als seus orígens– ja des de l'elecció del seu nom, que va adoptar en honor de Francesc d'Assís.

No va canviar les sabates negres, les mateixes amb què recorria els barris més humils de Buenos Aires, per les vermelles dels seus antecessors, i tampoc es va instal·lar al Palau Apostòlic. Al contrari, va preferir viure en una humil habitació de la Casa Santa Marta, l'hostal per a religiosos al Vaticà on s'havia allotjat durant el conclave. I els primers anys no era difícil veure'l recórrer els carrers de Roma en un vell Renault.

Però més enllà de gestos aparentment transgressors, la seva gran revolució va ser moure la brúixola de l'Església i col·locar els pobres, els descartats i les perifèries del món com les prioritats del seu pontificat. No pas per casualitat va triar com a destí del seu primer viatge apostòlic l'illa italiana de Lampedusa, des d'on va llançar un potent missatge a favor de l'acollida dels migrants.

Els migrants i els refugiats van ser el centre de moltes de les seves iniciatives. Potser perquè ell mateix sempre es va sentir així. Fill d'italians procedents de la regió del Piemont, Jorge Mario Bergoglio va néixer el 1936 a Buenos Aires. Es va diplomar com a tècnic químic, però aviat va canviar la bata de laboratori pel sacerdoci. El va començar a la Companyia de Jesús i es va traslladar a Xile i a Espanya per cursar estudis de filosofia i teologia. El 1970, de tornada a l'Argentina, va exercir com a professor.

El 1992 va ser nomenat bisbe per Joan Pau II i, nou anys més tard, va ser creat cardenal. Després de la seva elecció com a papa, però, Francesc va ser denunciat per alguns sectors del seu país pel seu suposat silenci i complicitat durant la dictadura militar argentina (1976-1982). Unes acusacions que el pontífex sempre va rebutjar.

Les crítiques al seu país natal no van entelar el seu pontificat, durant el qual va obrir tímidament les portes de l’Església a les dones i als catòlics en situació irregular, com ara els divorciats que s’havien tornat a casar. També va iniciar un procés de descentralització de la cúria autoritzant el nomenament de laics a la cúpula; va reformar les finances vaticanes per fer-les més transparents, i va bastir ponts entre l'Església de Roma i les altres religions fins a aconseguir allò que semblava impossible: el restabliment de les relacions diplomàtiques entre la Santa Seu i Pequín.

Mediador internacional

Com a cap de la diplomàcia vaticana i amb l'Evangeli com a única guia, el papa Francesc va visitar gairebé mig centenar de països als cinc continents per impulsar una nova geopolítica de la pau. Del desglaç entre Cuba i els Estats Units, passant pel Pròxim Orient –impulsant una històrica reunió amb el llavors president Shimon Peres i el líder palestí Mahmud Abbas–, el pontífex argentí es va confirmar com el gran mediador internacional, amb èxits, però també amb fracassos, com la invasió de Rússia a Ucraïna.

A escala interna, el papa Francesc serà recordat perquè va enfrontar-se a la plaga dels abusos sexuals dins de l’Església. Una de les primeres mesures, el 2013, va ser la creació d'una comissió d'experts i, cinc anys més tard, va impulsar una cimera inèdita al Vaticà que va posar els fonaments d'un procés de renovació, amb l'abolició del secret pontifici i una reforma del Codi Penal, que va reconèixer per primera vegada la necessitat d'indemnitzar les víctimes. L'augment exponencial de denúncies a tot el món durant el seu pontificat va certificar el principi de la fi de la cultura de l'encobriment que durant dècades va protegir els abusadors.

Però l'anunciada política de tolerància zero davant la pederàstia clerical va haver de fer front a una forta oposició interna que, unida a la malinterpretada disposició del Papa a acollir homosexuals dins de l'Església o obrir les portes a l'ordenació d'homes casats, va provocar una guerra fratricida amb l'ala més conservadora de l'Església catòlica, que mai no el va reconèixer.

La presència contemporàniament de dos pontífexs fins al 2022 va suposar un desafiament per a la cúria romana i per al papa Francesc. La discreció que va mantenir Joseph Ratzinger durant els primers anys, retirat en un monestir dins dels murs vaticans, es va convertir en una mena de contrapoder cap al final de la seva vida.

Tot i la precària salut que va arrossegar des de la seva joventut –amb 20 anys li van extirpar part del pulmó dret–, el papa Francesc sempre va rebutjar jubilar-se abans d'hora. “La renúncia papal no pot ser ni una moda ni una cosa normal. Crec que és un ministeri per a tota la vida”, va dir en una de les seves últimes entrevistes, en què va reconèixer, però, que havia signat la seva renúncia el 2013 en cas que una malaltia li impedís complir les seves obligacions.