Missió impossible per a Starmer: convèncer Trump que garanteixi la seguretat d'Ucraïna

LondresSembla una missió impossible, digna de Tom Cruise. Però l'heroi sense gaire fusta d'heroi es diu Keir Starmer i no pas Ethan Hunt. ¿Podrà el primer ministre britànic convèncer Donald Trump que no abandoni Ucraïna ni Europa a la seva sort, i no deixi Kíiv i Brussel·les i la resta de capitals europees a les mans dels capricis de Vladímir Putin?

Un parell d'hores abans d'agafar aquest dimecres a la tarda l'avió amb destí a Washington per entrevistar-se dijous amb Trump a la Casa Blanca, el premier ha assegurat, durant la sessió de control setmanal als Comuns, que "el Regne Unit ha actuat durant molt de temps com a pont entre els Estats Units i Europa, i és vital que continuem exercint aquest paper". I ha seguit dient: "Per això, el meu missatge al president Trump és que la relació entre els nostres dos països s'ha de reforçar. Això és crucial, però al mateix temps també hem de treballar estretament amb els nostres aliats europeus". Per què no s'acaba de refiar del president empresari?

Les paraules de Starmer aniran embolicades amb un llacet: el compromís, adquirit aquesta mateixa setmana, que Londres invertirà més en defensa, a canvi de retallar l'ajuda exterior. Cal saber si l'obsequi, que en arribar l'any 2030 equivaldrà al 3% del PIB del país, serà prou per seduir Trump. Encara més: Haurà servit de res la crida feta per Emmanuel Macron, dilluns, que els Estats Units oferissin garanties de seguretat a Ucraïna i assistència logística i de cobertura a unes hipotètiques forces de pau occidentals, si és que s'arriba a un alto el foc?

Però si es tenen en compte les darreres declaracions de Trump al respecte, la missió de Starmer és més que impossible. Durant la compareixença amb un grup de periodistes aquest dimecres, en la primera reunió del seu govern, preguntat al respecte, el magnat ha dit: "No donaré garanties de seguretat... Farem que Europa s'encarregui d'això, perquè Europa és el veí del costat". Més clar, l'aigua. Amb tot, Zelenski viatja a Washington divendres per intentar arrencar algun tipus de compromís, un cop s'hagin salvat els obstacles perquè Kíiv signi el tractat d'explotació de les terres rares i altres minerals.

Un pont massa llunyà

Si la pau sembla llunyana –entre altres raons perquè, de moment, no hi ha claredat sobre garanties de seguretat damunt de la taula i perquè Moscou no accepta la presència de tropes occidentals a Ucraïna–, el que també està molt lluny, en termes històrics, és el pont entre Europa i els Estats Units a què s'ha referit Starmer al Parlament. Un pont que s'aixecava, tradicionalment, sobre els fonaments del que Winston Churchill va anomenar, en un famós discurs a Fulton (Missouri), el març del 1946, l'"especial relació" entre Washington i el Regne Unit.

Va ser la mateixa intervenció en què va deixar per a la història el concepte de Teló d'Acer. Amb alts i baixos, aquesta especial relació s'ha mantingut des de la Segona Guerra Mundial. Però l'arribada de Donald Trump a la Casa Blanca fa un mes i escaig ha capgirat el tauler de joc i ha fet saltar les alarmes tant a Londres com a Brussel·les, París i Berlín.

Els Estats Units ja no se'n refien d'una Europa els valors de la qual sembla que no entenen, tal com va escenificar el vicepresident estatunidenc, J.D. Vance, en el seu provocador discurs de la Conferència de Múnic. I el pecat d'Europa ha sigut confiar massa en el paraigua militar estatunidenc sense qüestionar la direcció d'una política que servia, sobretot, els interessos nord-americans. Ara, el paraigua es podria tancar d'un dia per l'altre. O potser ja s'ha començat a tancar. O té molts forats.

Com assegura el professor d'història James Ellison, de la Queen Mary University de Londres, "la incertesa presideix aquest moment", perquè el president dels Estats Units "sembla ser el primer des de la Segona Guerra Mundial que no diposita una fe inqüestionable en l’ordre mundial liberal que Washington i Londres, juntament amb els seus aliats, van construir per mantenir la seguretat global durant la Guerra Freda i després de la seva fi".

Per la seva banda, l'analista Evie Aspinall, directora del think tankBritish Foreign Policy Group, manté un to optimista, ja que "a llarg termini", creu "que la relació continuarà perdurant". Admet, però, que "els pròxims quatre anys no seran fàcils, ni en l’àmbit bilateral ni en el global". I aporta un element realista. "Per més desacords que hi pugui haver, el Regne Unit no tindrà gaire opció més que acceptar i gestionar la relació amb Donald Trump durant els pròxims quatre anys". "I tot i que no serà una relació especialment amigable –continua–, no crec que utilitzi el mateix llenguatge que fa servir contra la Unió Europea, la qual ha qualificat de molt, molt dolenta", arran del que Trump considera desequilibri en la balança comercial.

Poc abans d'agafar l'avió, en el lobi dels mitjans de comunicació que diàriament acull la reunió amb el portaveu de Starmer, es difonia una idea fonamental sobre el viatge als Estats Units. L'objectiu més important "és bastir una sòlida relació personal" entre el premier i el president, perquè això pot marcar els quatre anys vinents entre Londres i Washington.

Una relació que tingui el mateix nivell de bromance que l'exhibida entre Trump i Macron dilluns passat, tots dos agafant-se de les mans, fent bromes i fins i tot, en el cas del francès, posant la mà esquerra en el genoll dret del seu homòleg nord-americà. La premsa britànica ha assenyalat el seu viatge com un èxit, si bé cap dels dos va dissimular gaire a l'hora de mostrar en públic els seus descords: sobre el finançament i l'ajuda a Ucraïna i sobre la necessària implicació nord-americana en les garanties de seguretat que demana Zelenski, i que la Casa Blanca no vol oferir.

La qüestió personal, de fet, és clau, diu Evie Aspinall, que sosté que "Trump no valora especialment les aliances tradicionals, sinó que prefereix tractar amb líders forts i fer acords individuals, cosa que fa més difícil la cooperació amb el Regne Unit".