Meloni deixa milers d’argentins sense dret a la ciutadania italiana

Buenos AiresEl Parlament italià ha convertit en llei un decret impulsat pel govern de Giorgia Meloni que modifica el procés de reconeixement de la ciutadania italiana. El decret Tajani –anomenat així pel ministre d’Assumptes Exteriors, Antonio Tajani– limita el ius sanguinis (dret de sang) a dues generacions d’estrangers amb ascendència italiana; és a dir, d’ara endavant només qui tingui pares o avis nascuts a Itàlia podrà rebre el passaport. Fins a la setmana passada, el principi legal de ius sanguinis incloïa els descendents de qualsevol persona nascuda a Itàlia després del 1861, data del procés d’unificació. La notícia ha caigut com una galleda d’aigua freda a l’Argentina, on uns 25 milions de persones –més de la meitat de la població– tenen cognoms italians, i on s’estima que entre 40.000 i 60.000 sol·licituds per tramitar la ciutadania quedaran ara descartades o, almenys, en pausa.

La italianitat a l’Argentina es manifesta de manera constant: amb els cognoms venen històries familiars, cultura, una manera concreta de parlar i de gesticular, a més de gastronomia, tradicions, hàbits i rituals. És normal a Buenos Aires que el dia 29 de cada mes les famílies mengin gnocchi col·locant bitllets a sota del plat per atreure abundància; per Nadal, es menja vitel toné –adaptació del plat fred vitello tonnato–; és comú cantar el Tanti auguri en un aniversari; venerar Sant Francesc de Paula –sant patró de Calàbria i protector dels pescadors–; i el mateix tango, la música que s’ha exportat al món com a “música argentina”, té arrels italianes.

Caminant per Buenos Aires, es troben edificis emblemàtics –com el Teatre Colón o el mateix Congrés– dissenyats per arquitectes italians, així com clubs socials i esportius de barri, escoles i hospitals italians. Tot plegat és prova del mutualisme i l’associacionisme arrelat en aquesta comunitat, que va migrar en diferents onades entre els segles XIX i XX amb la intenció d’establir-s'hi, i que avui en dia és el reducte d’italians fora d’Itàlia més nombrós del món.

“Nosaltres solem dir que som socis fundadors de l’Argentina”, diu en conversa amb l’ARA Dario Signorini, president del Comitè d’Italians a l’Exterior (COMITES) a Buenos Aires. “Hi som des de la fundació de l’estat argentí”, remarca, i apunta que el mateix Manuel Belgrano –un dels pròcers de l’Argentina i impulsor de la seva independència d’Espanya– era d’origen genovès. “La nova llei de Meloni ens ha generat un disgust molt gran”, diu, i assenyala una certa “hipocresia” de la primera ministra, que en un viatge oficial a l’Argentina va reivindicar els llaços històrics entre les dues nacions.

El somni italià, allunyat

Signorini rebutja la idea difosa per Meloni segons la qual la ciutadania és un “premi”. "La ciutadania és un dret humà, és un dret a la identitat”, considera, i sentencia: “Ningú ens està regalant res”. De fet, els tràmits per obtenir la ciutadania –que sovint s’allarguen anys– comporten temps i diners: cal reunir partides de naixement, certificats de matrimoni i de defunció, i una gran quantitat de papers que provin l'origen de la sang, a banda que el cost del tràmit ha augmentat de preu més d’un 115% en només sis mesos: d’uns 300 euros al mes d’octubre a més de 600 en l’actualitat.

Les històries entre la gent són diverses. Ciro Delcanto, de 60 anys, besnet d’italians, planejava instal·lar-se a Itàlia pròximament, primer amb el seu fill per després portar-hi la seva dona. Amb la intenció de continuar-hi treballant com a professor de tenis, del que realment tenia ganes era de conèixer Europa, una “assignatura pendent” que té a la vida. La Marina Tenorio, periodista i rebesneta d’italians, s’imagina vivint a Itàlia “en algun moment”, ja que reconeix un desig de “sentir la pàtria dels ancestres”, a banda que, per la seva feina, tot sovint escriu sobre el país. El Santiago Averso, que sí que és net directe, troba “facilitats” en tenir la nacionalitat italiana, com poder viatjar o eventualment buscar una feina a Itàlia “o als Estats Units”, reconeix, on obtenir un visat amb qualsevol passaport de la Unió Europea resulta més senzill que amb un passaport argentí.

Justament els Estats Units són un dels “tercers països” que, segons l’advocada Sandra Ramajo –especialitzada en temes migratoris i que viu a Roma des del 2011– haurien exercit certa “pressió” sobre Itàlia per limitar l’accés a la ciutadania. “Ser ciutadà italià no és un joc per obtenir un passaport que et permeti anar de compres a Miami”, va dir el ministre Tajani el passat mes de març, quan es va impulsar el decret. Una declaració de seriositat que xoca amb la lleugeresa amb què Meloni va regalar la ciutadania italiana al president argentí Javier Milei i a la seva germana Karina quan van visitar el país el desembre passat. “[El de Meloni] és un gest que deixa bastant a desitjar -diu a l'ARA l’advocada Ramajo-. Sembla fet amb premeditació, sabent que pocs mesos després es canviaria la normativa”.

Tanmateix, disposar de la nacionalitat italiana és el trampolí per poder viure en altres països de la UE, especialment Espanya, on l'idioma és un al·licient per a molts argentins. A Catalunya, de fet, els italians són una de les nacionalitats més nombroses. Segons dades de l'Idescat, l'1 de gener del 2024 eren 86.822. Tanmateix, de persones nascudes pròpiament a Itàlia només n'hi ha 39.476. En canvi, amb nacionalitat argentina hi ha 36.232 persones, però 60.660 són nascudes a aquest país. De fet, gairebé la meitat són italians.