L'adeu de Scholz deixa Sánchez com el principal supervivent socialista de la UE
Els socialdemòcrates tenen menys poder que mai al Consell Europeu, a la Comissió Europea i al Parlament Europeu
Brussel·lesEls partits socialdemòcrates han sigut, juntament amb els democratacristians, els creadors de la Unió Europea que coneixem avui en dia. Durant moltes dècades han estat al pinyol del poder europeu i les institucions comunitàries, i han sigut determinants en totes les decisions que s'han pres en el continent. Tanmateix, fa més d'una dècada que va començar la seva decadència i, des d'aleshores, no han deixat de perdre governs i espais de decisió a Brussel·les. Fins al punt que, després de l'adeu del canceller alemany Olaf Scholz, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, es quedarà com l'únic supervivent socialista que dirigirà una de les grans economies de la Unió Europea.
Més enllà d'Alemanya, França o Itàlia; el panorama per als socialdemòcrates tampoc no és gaire afalagador. L'històric Partit Socialista Europeu (PSE) només governa amb majoria absoluta a Malta, i lidera l'executiu a Eslovènia i Romania. Fins fa poc també s'hi podia sumar l'executiu liderat pel primer ministre d'Eslovàquia, Robert Fico, però la seva deriva autoritària i el seu acostament al règim de Vladímir Putin ha provocat el trencament entre els socialdemòcrates europeus i la força populista eslovaca.
Al Parlament Europeu, malgrat que el PSE es manté com la segona força, també ha perdut influència. Per primera vegada a la història de l'Eurocambra, els socialistes no són necessaris perquè es tramiti una iniciativa acordada amb els conservadors, i el Partit Popular Europeu (PPE) ja suma majoria simple amb les formacions d'extrema dreta, que en els comicis del Parlament Europeu del juny passat van treure els seus millors resultats en unes eleccions europees. De fet, els acords parlamentaris entre els populars i l'extrema dreta ja s'han batejat amb el nom de Coalició Veneçuela, perquè la primera vegada que el PPE va trencar el cordó sanitari i va aprovar una resolució amb els partits de Giorgia Meloni, Viktor Orbán, Marine Le Pen i l'AfD va ser per defensar l'oposició veneçolana a principis d'aquesta legislatura.
La situació és similar a la institució que ostenta més poder de la UE, la Comissió Europea. Mai hi havia hagut un executiu comunitari amb tan poques veus progressistes: els comissaris socialistes es poden comptar amb els dits d'una mà i l'extrema dreta ostenta per primera vegada una vicepresidència. De fet, a la Comissió Europea, el contrapès més important contra Ursula von der Leyen i el global d'un executiu molt dretanitzat també arriba de la Moncloa: l'exvicepresidenta espanyola Teresa Ribera, que és la segona dona més poderosa de Brussel·les i està al capdavant de carteres amb tant de pes a la UE com Competitivitat i Transició Neta. Tot i això, altes fonts comunitàries admeten que la seva influència per nedar constantment a contracorrent és limitada, perquè es troba en minoria absoluta i es veu obligada a cedir en gran part de les iniciatives i polítiques que impulsa l'executiu de Von der Leyen.
Les conseqüències de la dretanització de la UE
La composició del Consell de la Unió Europea —que és la institució que representa els estats membres—, la Comissió Europea i l'Eurocambra ja es comença a notar en les polítiques que desplega el bloc comunitari, especialment pel que fa a matèria migratòria. Brussel·les i la gran majoria de socis europeus han abraçat amb un gran entusiasme el pla Meloni per crear camps de migrants fora de la UE per deportar-hi immigrants i per accelerar de manera general el retorn de nouvinguts que viuen en territori comunitari de forma irregular, encara que sigui a països on investigacions periodístiques han demostrat que no es compleix el dret humanitari en el tracte als immigrants.
Ha passat el mateix amb la lluita contra el canvi climàtic. Malgrat que fins fa pocs anys només l'extrema dreta demanava aturar l'agenda verda de la UE, cada vegada són més els dirigents i estats que pressionen per posar-hi fre o desballestar-la. En aquest sentit, Von der Leyen, que n'havia sigut una de les principals impulsores en la seva primera legislatura al capdavant de la Comissió Europea, està ara proposant diversos canvis normatius per flexibilitzar o ajornar l'entrada en vigor de moltes normatives ecologistes, com és la reducció d'emissions dels vehicles de combustió i, entre d'altres, les exigències climàtiques a petites i mitjanes empreses, sobretot del sector agroalimentari.
Tant pel que fa a immigració com a medi ambient, Sánchez i Ribera s'han quedat en més d'una ocasió tots sols remant a contracorrent en el Consell Europeu i la Comissió Europea, respectivament. El govern espanyol ha sigut un dels pocs líders que s'ha negat a donar suport al pla Meloni per deportar immigrants, ja que fins i tot l'executiu socialdemòcrata danès hi està completament a favor, i l'espanyol és també l'estat membre que insisteix més en la voluntat de continuar avançant en la transició verda i no abandonar-la en pro del gran rearmament de la UE o per impulsar la competitivitat de la indústria europea.