"Ho van arrencar tot": el barri de Damasc que Al-Assad va voler esborrar del mapa

DamascCom vells sentinelles, els turons s'alcen a l'occident de Damasc, custodiant la capital siriana amb la mateixa solemnitat amb què, a l'orient, s'eleven les muntanyes de runa als seus suburbis, testimonis muts de la devastació. Durant catorze anys, la ciutat ha resistit els embats de la guerra, però més enllà dels seus límits, la destrucció és absoluta. El barri de Jobar, que va ser llar de 300.000 persones, s'ensorra a l'altra banda de les seves fronteres. Aquest suburbi és l'ombrívol llegat que la brutalitat del règim ha deixat com a herència per al futur de Síria.

Pels carrerons destruïts de Jobar encara ressonen els ecos de les oracions perdudes. Entre les restes de pedra i pols, una història mil·lenària lluita per no ser enterrada del tot. Ayman Abdullah Hawas, cap del consell local, recorda el 2018 com l'any en què tot va acabar. "Vam ser obligats a marxar. Després va entrar el règim. Van saquejar els ferros dels edificis, els que els donaven força. Ho van arrencar tot. I van prohibir tornar. El barri es va convertir en un lloc militar". La seva veu es trenca mentre assenyala el que abans va ser el seu veïnat. Jobar, com una joia trencada, jeu avui a l'est de Damasc, convertit en una ferida oberta.

“Ni tan sols et deixen aixecar el telèfon per gravar, caminar a poc a poc, aturar-te. És com si volguessin esborrar qualsevol rastre que alguna vegada hi va haver vida aquí”, diu l'Ayman. Fa referència a un pla més profund: la neteja demogràfica i cultural. Jobar era un barri de majoria sunnita, amb una comunitat jueva històrica. També era l'única zona de Damasc que havia mantingut la seva composició demogràfica intacta. Això el va convertir en una amenaça simbòlica.

Un antic enclavament jueu de majoria sunnita

Aquest suburbi, a només dos quilòmetres de la Ciutat Vella, va ser durant segles un enclavament jueu de gran rellevància. El Talmud ja l'esmentava com un dels deu llogarets on vivien jueus prop de la capital. Amb l'arribada de famílies sefardites després de l'expulsió d'Espanya al segle XVI, Jobar es va convertir en un centre de vida religiosa i cultural. Al seu cor bategava la sinagoga d'Eliyahu Hanavi, una de les més antigues del món, construïda sobre la cova on, segons la tradició, va viure el profeta Elies. Aquest temple, símbol de segles de convivència i fe, no va sobreviure a l'intent del règim per refer la ciutat al seu gust.

La comunitat jueva, que en el passat havia florit a Jobar, s'ha reduït a tot just nou ancians. Alguns van aconseguir tornar-hi fa poc per primer cop en quinze anys. Hi van trobar un paisatge desolador, però també la voluntat de preservar la memòria. "Fins no fa tant –diu l'Ayman– els veïns musulmans ajudaven els jueus a encendre les espelmes del sàbat. Hi havia una convivència real, sincera".

Però tot això es va convertir en runa quan la guerra va esclatar. Entre el 2012 i el 2018, Jobar va ser un dels bastions de l'oposició. El barri va suportar anys de setge, bombardejos i combats ferotges. El resultat: un 93% dels seus edificis van quedar reduïts a pols. La sinagoga també va ser destruïda pels bombardejos. "Era una obra d'art cultural, i ara només hi ha ruïnes assolades pels coets", lamenta.

Educació clandestina

L'Ayman relata com, al bell mig de la devastació, va néixer una forma de resistència inesperada: l'educació. "Vam començar amb 150 voluntaris: professors, directors. Volíem que l'educació no s'aturés", relata. Es van habilitar soterranis com a escoles. Sense electricitat, amb llum tènue, molts infants van desenvolupar problemes de visió. Així i tot, van continuar aprenent. Amb llibres portats de l'exterior, fins i tot van fundar una universitat a Douma. "El règim va bombardejar les escoles en veure que educàvem. Així que vam anar al subsòl", diu.

Però el que va trobar va ser una comunitat que, fins i tot desplaçada al nord, va continuar formant enginyers, metges i mestres. "Els nostres estudiants es van graduar. I això no ho van poder destruir", continua abans d'afegir: "Era una altra forma de guerra: evitar que creixés una generació sense futur".

Hamuda Abbasy, un altre membre del consell local, recorda amb la veu trencada el dia que l'aire es va tornar verí. "Van morir més de 250 persones pels atacs químics de l'agost del 2013", diu. “Moltes eren nens, i ni tan sols van tenir temps de córrer”. Els carrers van quedar emmudits pel gas, i el silenci es va tornar part del paisatge. En resposta al setge, els veïns van excavar amb les pròpies mans una xarxa de túnels que serpentejava sota la ciutat. "Era l'única manera de portar medicines, pa, llibres... i esperança. Mentre a dalt queien míssils, als soterranis continuàvem la vida". Aquesta ciutat subterrània va ser un acte de resistència quotidiana. “No era només amagar-se, era sobreviure amb dignitat”, resumeix Hamuda.

Avui Jobar és un barri fantasma. L'únic lloc amb una mica d'activitat és el cementiri. Més de 250.000 residents continuen desplaçats. No hi ha plans clars de reconstrucció, i l'ajuda internacional gairebé no arriba. Però Jobar no ha desaparegut. Viu als records, als noms tallats a les làpides, a les aules improvisades que van resistir sota terra.

Viu, sobretot, a la veu de l'Ayman, que no deixa de repetir el que potser és la victòria més gran de la seva gent: "No van tallar la nostra educació. No van poder apagar això. Ni amb bombes, ni amb talls d'electricitat, ni amb por".