El futur de Síria i la no supervivència de l’islam polític
Entre l’enorme quantitat de complicacions que hi ha al Pròxim Orient, Síria no és la menys important. El govern del nou president islamista Ahmed al-Sharaa té un munt de reptes al davant i no queda clar si se’n sortirà. El seu futur depèn d’Israel, i concretament del primer ministre, Benjamin Netanyahu, que l’ha declarat enemic dels seus interessos. Els mitjans d'Israel indiquen que el seu exèrcit ha establert almenys nou bases militars als alts del Golan, que fins ara era sirià, la qual cosa és tota una declaració d’intencions. Pel que fa al sector del Golan, ocupat per Israel en la guerra del 1967, va ser annexionat unilateralment a Israel, una decisió que no ha aprovat la comunitat internacional, tot i que Donald Trump la va acceptar durant el seu primer mandat.
Israel té ganes d’expandir-se encara més, no només a la Franja de Gaza i Cisjordània, sinó també a Síria. La part siriana del mont Hermon (Jabal al-Sheikh) és molt apetitosa i l’administració Trump és favorable absolutament a totes les aspiracions de Netanyahu. Nascut el 1982, Al-Sharaa ha passat per una etapa jihadista que ideològicament l’ha portat a la fase actual d’islam polític a l’ombra del turc Erdogan. Les autoritats israelianes consideren que l’islam polític és més perillós que el jihadisme, i és la mateixa situació en què troben un munt de països àrabs de la regió.
Països com Egipte, l'Aràbia Saudita o els Emirats Àrabs Units, entre altres, veuen un gran perill en l’islam polític, una doctrina que aspira al poder i que compta amb un suport popular considerable, a diferència del jihadisme. L’islam polític és, per tant, un enemic al qual convé tenir apartat i, a ser possible, neutralitzat. Tots aquests països àrabs tenen els mateixos interessos que Israel pel que fa a l’islam polític. Aquesta setmana Israel ha condemnat el fet que Al-Sharaa hagi posat en llibertat activistes de Hamàs i altres grups palestins que Bashar al-Assad tenia vigilats a la presó, perquè Al-Assad també era rival de l’islam polític.
En aquest context, ha transcendit que Al-Sharaa i Erdogan preparen la creació d’una gran base militar turca a Síria. Com és sabut, Erdogan ha sigut el principal impulsor de l’islam polític a la regió, començant per Egipte i acabant per Hamàs o Qatar, una actitud que els règims sunnites contemplen amb preocupació, igual que passa a Israel.
El futur de Síria no pot ser més preocupant. Si es convoquen eleccions, el més probable és que les guanyi l’islam polític i, per tant, l'aïllament del país estaria garantit. De fet, tant si hi ha eleccions com si no, Israel no permetrà l’islam polític a les seves fronteres, com ja va passar en el cas dels Germans Musulmans egipcis.
La continuació de l’islam polític a Síria depèn, en gran manera, de la continuïtat d’Erdogan, que no està garantida a mitjà termini. És fàcil pronosticar que els problemes del president turc creixeran encara més en un futur immediat, i ja estem veient que els seus rivals interns compten amb el suport de països europeus aliats d’Israel. Això garanteix que, per aquesta banda, també tindrem més inestabilitat al Pròxim Orient. En el cas de Síria pot conduir a una situació insostenible que acabi en un cop d’estat similar al d’Egipte, és a dir, un cop d’estat contrari a l’islam polític i favorable a Israel.