NARAHAEls equips de descontaminació que treballen a l'Escola Naraha-Minami, a uns 12 quilòmetres de la devastada planta nuclear de Fukushima Daiichi, són l'avantguarda del que el Japó considera la neteja radioactiva més ambiciosa de la història, per a la qual el govern es va comprometre a fer servir la tecnologia més avançada. Però l'evolució de les tasques mostra una altra realitat: durant vuit hores al dia els operaris de la construcció ruixen les parets amb aigua, tallen l'herba i guarden la fullaraca en grans bosses de plàstic negre que, sense cap destí, donen un aire funerari al paisatge de la ciutat.
Més d'un any i mig després de la crisi nuclear, les tasques de neteja encara són molt primitives, es fan sense compte i no s'ha sabut res de les tècniques especialitzades per retirar el cesi radioactiu, molt perjudicial per al medi. La premsa local ha mostrat piles de bosses acumulades als marges dels rius sense cap control.
Les empreses locals que van respondre a una crida del govern per investigar i desenvolupar mètodes de descontaminació s'han vist en gran mesura marginades, així com les multinacionals especialitzades. En canvi, el govern i els ajuntaments han lliurat gran part del bilió de iens destinats a la descontaminació a les principals constructores del país. Són empreses amb lligams polítics que tenen poca experiència en neteja radioactiva i que, segons les veus crítiques, rebaixen costos fent servir tècniques primitives i potencialment perilloses.
Les empreses de construcció tenen el gran avantatge de la mà d'obra disponible. A Naraha prop de 1.500 treballadors van cada dia a ruixar edificis, gratar la terra, recollir les fulles i arrencar el sotabosc. Aviat seran 2.000 operaris, un nombre poc habitual fins i tot en grans projectes, com preses i ponts.
Empreses de la construcció
Les constructores diuen que les tècniques de descontaminació modernes poden funcionar però que no són rendibles. "Per a les grans empreses, la rendibilitat és molt important", explica Takeshi Nishikawa, de Kajima, la companyia que neteja la ciutat de Tamura, que és la mateixa que havia construït els edificis dels reactors afectats pel tsunami del 2011.
Els experts alerten que els mètodes emprats per les constructores poden contaminar l'aire o l'aigua. En molts llocs, segons els mateixos treballadors, els residus de la neteja no es recuperen adequadament. A més, no hi ha plans concrets d'emmagatzematge de les ingents quantitats de sòl contaminat i restes vegetals que genera la neteja, que el ministeri de Medi Ambient xifra en 29 milions de metres cúbics. La terra contaminada es deixa en bosses en camins, camps abandonats o a la costa, exposades a l'onatge o a l'impacte d'un nou tsunami.
"Això no és una descontaminació: l'únic que es fa és escombrar la brutícia i les fulles de manera absolutament irresponsable", diu Tomoya Yamauchi, un expert de la Universitat de Kobe. "El Japó ha posat en marxa la seva maquinària de grans obres públiques i les tasques de descontaminació s'han convertit en un fi en si mateixes. Així sembla que el govern està fent alguna cosa per pal·liar el desastre de Fukushima".
Objectius inabastables
En alguna de les zones més contaminades de Fukushima, que abasta uns 100 quilòmetres quadrats, el govern té com a objectiu reduir els nivells d'exposició a la radiació per sota de 20 mil·lisieverts a l'any el 2014, un nivell que les autoritats consideren que és segur per al públic en general. Però els experts dubten que això sigui factible, sobretot amb els actuals mètodes de neteja.
La confusió sobre qui finançaria i executaria les tasques ha endarrerit la resposta. Van caler nou mesos perquè el govern decidís que es faria càrrec de les onze poblacions més contaminades i que la resta quedaria en mans dels ajuntaments.
Una part de la ciutadania comença a dubtar del resultat de la descontaminació. "Pensava que el Japó era un país tecnològicament avançat i que ho podríem fer millor", diu Yoshiko Suganami, una advocada que va haver d'abandonar la casa i la feina per la crisi nuclear. "La descontaminació no la veurem", afegeix. La majoria dels seus nous clients també són refugiats nuclears que han perdut la feina i la casa i que intenten no caure en la bancarrota. Assegura que la majoria ja no esperen poder tornar-hi.