Europa
Internacional16/07/2023

França, país de vagues i protestes al carrer

Molts avenços en drets laborals i socials s'han aconseguit a través de grans mobilitzacions

ParísFrança ha viscut aquest any un 14 de juliol, el dia de la festa nacional, relativament tranquil, amb només uns centenars de vehicles cremats. El govern temia un nou esclat de violència aquest cap de setmana després de la mort d'un adolescent a mans de la policia el 27 de juny, que va derivar en una setmana d'aldarulls arreu del país. Finalment la violència no ha revifat i sembla que la crisi s'apaga definitivament i França torna a la calma. Fins que comenci una nova protesta.

En els últims mesos els carrers de moltes ciutats franceses s'han convertit en l'escenari de protestes i un esclat d'actes de violència, amb centenars de mobilitzacions i jornades de vaga per protestar contra la reforma de les pensions del govern, la mort de l'adolescent o la construcció de megaembassaments d'aigua. Però el 2023 no és un any excepcional: França té una llarga tradició de manifestacions, revoltes –iniciades amb la Revolució Francesa– i vagues que la converteixen en el campió europeu de la protesta. “França és, a Europa, el país on la gent es manifesta més. Per raons històriques, però també i sobretot per l'absència d'una cultura de resolució de conflictes i de recerca de compromís com sí que existeix, per exemple, als països del nord d'Europa”, apuntava el sociòleg Olivier Fillieule en una entrevista a Le Monde.

Les manifestacions més importants del segle XX i XXI a França
Les xifres dels participants són oficials de la policia, les dades dels organitzadors són més elevades
Cargando
No hay anuncios

Només a la ciutat de París, cada dia hi ha de mitjana entre sis i vuit manifestacions autoritzades, segons les dades disponibles entre el 2009 i el 2019 proporcionades per la policia. Però en aquestes estadístiques no s'hi inclouen totes les manifestacions no autoritzades, com ho van ser algunes contra l'aprovació de la reforma de les pensions que van acabar amb aldarulls el passat mes de març o la majoria de les que va protagonitzar el moviment dels armilles grogues entre el 2018 i el 2019.

Més de tres milions de jornades de vaga

Les jornades de vaga es compten per milions. N'hi ha tantes que el govern feia una crida el 2018 als sindicats de la SNCF, la companyia pública ferroviària, a posar fi a la "grèviculture" (en francès, cultura de la vaga). És una anècdota que revela fins a quin punt existeix una cultura de la vaga molt arrelada al país. Sorprenentment, no hi ha estadístiques oficials globals però recomptes d'organitzacions i think tanks privats apunten a xifres desorbitades: segons la Fundació IFRAP, el 2015 a França va haver-hi més de tres milions de jornades de vaga. Aquí s'hi comptabilitzen totes les jornades de vaga d'empreses públiques i privades. Hi ha sectors, com el dels transports públics, el transport aeri, el de l'educació o l'energètic, on les vagues són contínues. En qualsevol cas, són xifres no oficials.

Cargando
No hay anuncios

Hi ha pocs estudis comparatius entre països, perquè les dades que es recullen tenen metodologies diferents a cada país, però en les poques anàlisis que s'han fet, França sempre surt en els primers llocs de la classificació. Segons dos estudis de l'Institut Econòmic Alemany de Colònia i de la Fundació Hans-Böckler, França és el país europeu on es fan més vagues i també se situa per sobre d'altres països com els Estats Units, el Canadà o Austràlia. Els estudis, però, només tenen en compte el sector privat, i això limita molt la comparació, atès que a França les vagues al sector públic són les més nombroses. Segons la fundació Hans-Böckler, la mitjana de jornades de vaga en el període 2005-2015 va ser de 132 dies a França per any (per cada 1.000 treballadors). És a dir, gairebé una cada tres dies. Si s'hi sumés les del sector públic, la xifra seria molt més gran.

El país que fa més dies de vaga a l’any
Nombre mitjà de dies de vaga per 1.000 empleats i per any. Els càlculs surten del període del 2005 al 2015, dades més recents.

Sense diàleg social

Segons l'historiador especialitzat en moviments socials Stéphane Sirot, el que explica aquesta cultura de la protesta és sobretot una manca de diàleg social que fa que els conflictes es resolguin al carrer. "França és un país en què les relacions socials s’han construït històricament a través del conflicte. Hi ha altres països on la regulació social es fa essencialment per la negociació col·lectiva, sense imposar. Aquí, no. I aquesta és una de les principals particularitats de França: hi ha grans onades de vagues i moviments d'amplitud nacional".

Cargando
No hay anuncios

De fet, totes les reformes de les pensions impulsades en les últimes dècades –sempre per reduir els drets dels treballadors– han provocat una gran onada de mobilitzacions al carrer, com també ho han fet altres situacions econòmiques i socials o reformes laborals, com la llei que regulava el primer contracte laboral dels joves (CPE), que no es va arribar a aplicar per les protestes, o el cèlebre Maig del 68, la revolta impulsada pels estudiants que es va convertir en una mobilització ciutadana sense precedents a França.

Conquestes històriques

Stéphane Sirot considera que si bé les protestes per les últimes reformes laborals no han servit per fer canviar el govern de parer, molts dels grans moviments de protesta de la història de França han servit per conquerir drets laborals i millorar les condicions econòmiques i socials dels ciutadans. "No és sistemàtic, però sovint els grans progressos socials són el resultat de vagues, manifestacions i mobilitzacions", apunta en una conversa amb l'ARA. Només per posar alguns exemples, les vacances pagades, la reducció de la setmana laboral o l'augment del salari mínim han estat conseqüència de mobilitzacions socials. "La democràcia no és només anar a votar. També ho són els sindicats, l'opinió pública, les vagues i les manifestacions", conclou l'historiador francès.