Internacional13/09/2021

Terrorisme salafista: Esperant la pròxima onada

Dues marques globals rivalitzant per l’hegemonia

Els primers exemples de violència política de matriu salafista es remunten a la lluita contra la colonització europea a Egipte i el Pakistan. Però l’any 1979 va representar un punt d’inflexió: a l’Iran el règim del xa era derrocat per la Revolució Islàmica i l’URSS va envair l’Afganistan.

En un context de boom del preu del petroli, l’Aràbia Saudita havia acumulat un capital ingent, amb el qual va teixir una xarxa financera de nous bancs islàmics que es van convertir en una taula de salvament per a les economies dels països musulmans fortament endeutades. Aquest capital va permetre també al moviment rigorista dels seguidors d’Ibn Abd el Wahhab (1703-1792) escampar la seva ideologia fonamentalista, que pretenia substituir els nacionalismes victoriosos de la descolonització i reduir les formes plurals de l’islam (que no té un centre ideològic equiparable al Vaticà del cristianisme) als interessos dels senyors de la Meca.

El wahhabisme va tenir el suport dels Estats Units als anys 80 i 90 per debilitar la influència russa a l’Afganistan i penetrar a les repúbliques soviètiques amb població musulmana, per derrotar els governs nacionalistes de Síria, l’Iraq i Algèria, i també l’Organització per a l’Alliberament de Palestina.

Les primeres generacions de jihadistes, als anys 80 i 90, actuaven al Pròxim Orient i al nord d’Àfrica. Va ser l’època de l’assalt a la Gran Mesquita de la Meca del 1979, l’assassinat del president egipci Anwar al-Sadat el 1981 i els atacs del Grup Islàmic Armat (GIA) d’Algèria, en la guerra civil que va esclatar quan el Front Islàmic de Salvació va ser il·legalitzat abans que guanyés les eleccions del 1991.

Cargando
No hay anuncios

D’Al-Qaida al Daeix

És en aquest context que a l’Afganistan va néixer Al-Qaida (textualment, “la base”), que rebria la protecció del règim talibà. Després de la invasió nord-americana de l’Afganistan el 2001, Al-Qaida havia estat pràcticament desmantellada a cop de bombardeig amb drons, però dos anys més tard l’organització va ressorgir a l’Iraq, quan els Estats Units van derrocar el règim de Saddam Hussein sota el fals pretext que tenia armes de destrucció massiva. Antics oficials de l’exèrcit iraquià, que el Pentàgon va decidir desmantellar, van passar-se a la insurrecció armada contra l’ocupant occidental i també contra el govern titella de Bagdad i la seva política sectària contra els sunnites, i es van reagrupar sota la branca iraquiana d’Al-Qaida. D’aquell nucli en va sorgir, set anys més tard, el Daeix (l’autoanomenat Estat Islàmic), sota els designis d’Abu Bakr al-Baghdadi, un imam de Samarra, que considerava Al-Qaida una organització massa tova amb els occidentals.

Al-Qaida va patir les seves hores més baixes amb l’onada de canvi que va esclatar al món àrab amb la revolució del gener del 2011 a Tunísia. Es feia evident que la mobilització popular era molt més eficaç contra les dictadures àrabs que les accions terroristes, per més sagnants i espectaculars que fossin.

Al-Baghdadi va saber capitalitzar el desastre de la invasió nord-americana de l’Iraq i també el caos en què Baixar al-Assad va decidir submergir Síria per mantenir-se en el poder a qualsevol preu. Damasc va facilitar l’auge del fanatisme islamista com una quinta columna per contrarestar la revolta popular i el Daeix va aprofitar el caos creat per la guerra per ocupar la ciutat siriana de Raqqa el 2013 i un any més tard Mossul, la segona ciutat de l’Iraq, des d’on va proclamar el seu califat. A diferència d’Al-Qaida, va anunciar la creació d’un nou estat, en un territori semblant al de Jordània, on suposadament els musulmans de tot el món podien viure d’acord amb les seves idees. O això és el que deia la seva propaganda, perquè en realitat va imposar un règim totalitari que esclavitzava les dones, esclafava les minories i sotmetia la població a lleis severes i forts impostos.

Cargando
No hay anuncios

Dues marques globals rivalitzant per l’hegemonia. “L’islam polític i el terrorisme de matriu salafista no són un moviment monolític, sinó que hi ha múltiples actors que es disputen el protagonisme”, explica Ignacio Álvarez-Ossorio, professor d’estudis àrabs i islàmics de la Complutense. “Al-Qaida i el Daeix coincideixen en l’objectiu, però no en els mètodes: Al-Baghdadi tenia la política d’establir un protoestat i a poc a poc anar ampliant les seves fronteres, mentre que Al-Qaida no va considerar mai que es donessin les condicions per proclamar un califat. Això genera una tensió, que també reflecteix les tensions regionals i les rivalitats entre líders carismàtics que competeixen pel mateix públic. I les franquícies locals van anar passant d’Al-Qaida al Daeix perquè el veien com una força ascendent”. En el complex mapa dels moviments terroristes salafistes, els diferents grups acaben jurant fidelitat a la marca que se sap vendre millor. “Aquests moviments creixen i s’expandeixen allà on l’estat és dèbil, on no controla fronteres poroses, on hi ha tota mena d’ingerències estrangeres, situacions de guerra civil o de sectarisme”, afegeix Álvarez-Ossorio.

Els talibans al poder, un nou impuls

Què pot suposar el retorn dels talibans a l’Afganistan? “Crec que esperonarà el jihadisme a l’Àsia Central i el Pròxim Orient, però també al nord d’Àfrica i el Sahel. Els dirigents talibans han après la lliçó: són igual de fanàtics però ara tenen una perspectiva global, volen constituir-se en un estat islàmic més semblant a l’Aràbia Saudita que al d’Al- Baghdadi”, explica el periodista Javier Martín, autor de Suníes y chiíes, los dos brazos de Alá (Catarata). “No hem d’oblidar que a l’Aràbia Saudita es produeixen cada dia moltes de les atrocitats de què acusem els talibans: execucions, lapidacions, es limiten els drets de les dones, es facilita que els violadors es casin amb les seves víctimes per netejar l’honor, es prohibeix l’alcohol. Les diferències amb els talibans són de detall, perquè tots dos són wahhabites i tenen la mateixa visió herètica de l’islam”. Martín creu que l’Afganistan es convertirà en un “nou vector per exportar jihadistes arreu del món, un santuari perquè els perseguits s’hi puguin refugiar, i alhora si arriben a controlar l’estat tindran recursos per finançar moviments en altres països: seran un motor per a l’extremisme”.

“Les raons del malestar al món musulmà continuen -adverteix Álvarez-Ossorio -: el divorci entre governants i governats, la situació econòmica, el deteriorament de les condicions de vida i l’augment de la pobresa creen un caldo de cultiu per a moviments radicals que intenten mobilitzar la població contra governs autoritaris. Tard o d’hora això ho poden aprofitar moviments que pregonen revolucions per instaurar governs islamistes purs: mentre persisteixin aquestes causes de fons podran sorgir recanvis. I és possible que sorgeixi una nova marca”.

Cargando
No hay anuncios

ENTREVISTA A JEAN-PIERRE FILIU, expert en món àrab i jihadisme

Jean-Pierre Filiu (París, 1961) és l’autor de Las nueve vidas de Al-Qaida (Icaria).

Què va canviar l’11-S de 2001?

— La jihad globalitzada va esclatar als ulls del món. Però ho hauríem d’haver vist venir. Com hauríem d’haver vist venir el Daeix [transliteració de la sigla en àrab d’Estat Islàmic], que va esclatar als ulls del món amb els atemptats a França, i després a la resta d’Europa, inclosa Barcelona. Era una realitat que fins aleshores no havíem volgut veure, perquè les víctimes eren musulmans en països musulmans.

Cargando
No hay anuncios

¿Encara vivim sota les conseqüències d’aquell dia?

— Sí, perquè la resposta exclusivament militar i seguritària de l’administració Bush amb la guerra global contra el terror va globalitzar el problema. Els Estats Units van caure al parany d’Al-Qaida. Van globalitzar una guerra que haurien d’haver localitzat, i en lloc de considerar que l’enemic era Al-Qaida, van creure que era a tot arreu. I això va permetre que les dictadures àrabs, però també la Rússia de Putin, o la Xina amb els uigurs, diguessin que els seus opositors musulmans eren terroristes. I això va ser catastròfic. Després Obama va tornar a centrar la lluita contra Al-Qaida i va tenir grans èxits a l’Iraq i a l’Afganistan, fins aconseguir eliminar Bin Laden el 2011. Però després el mateix Obama es va equivocar del tot a Síria i a l’Iraq i va permetre donar peu a l’Estat Islàmic. Es va llançar a una campanya de tipus clàssic, com si tingués al davant l’exèrcit d’un estat. Així va avalar l’estat que el Daeix deia que estava construint, cosa que li va donar una victòria simbòlica.

¿No se’ls podia vèncer a cop de bombardeig?

— El terreny militar només és una part de la guerra. Hi ha l’element polític, el simbòlic, l’econòmic, el social, l’humanitari, el jurídic. I aquí es on es va perdre la guerra. Perquè enlloc d’oposar l’estat de dret a la barbàrie jihadista, vam considerar que, per derrotar la barbàrie jihadista, podríem violar els principis bàsics de l’estat de dret. El que està fent Europa avui al nord de Síria subcontractant les forces kurdes per mantenir els presos del Daeix i les seves famílies sota control no és gaire diferent de Guantánamo.

Cargando
No hay anuncios

Al-Qaida ha estat derrotada?

— De cap manera. A finals del 2001 pràcticament havia desaparegut: un terç dels seus militants van ser assassinats i un terç empresonats. Bin Laden es va haver d’amagar. Però gràcies a la invasió nord-americana de l’Iraq, Al-Qaida es va regenerar al cor de l’Orient Mitjà, i és allà on va donar lloc a l’Estat Islàmic. I Al-Qaida encara hi és: al Sahel, al Iemen, a Síria i a l’Afganistan. La paradoxa és que després de vint anys el cicle es tanca amb la retirada dels Estats Units de l’Afganistan: tenim els talibans controlant el país. Els talibans que fa més d’un quart de segle que tenen vincles amb Al-Qaida i mai no els han traït.

A Europa sembla que el Daeix té més pes que Al-Qaida.

— La bona notícia és que el crèdit d’Al-Qaida a Europa és molt baix. El Daeix atrau aquells joves que no saben què és realment: els que no han estat mai a Síria ni a l’Iraq. Com els que van atemptar a Barcelona i a Cambrils el 2017. Tot es basa en la propaganda, en la fantasia que a Síria i a l’Iraq hi ha un califat islàmic. I no hi ha cap califat i encara menys és islàmic, perquè traeix tots els principis de l’islam. Però representa una alternativa, la utopia d’un paradís a la terra. Només els que hi han anat saben que és un règim de terror contra els musulmans. L’atracció pel Daeix avui a Europa s’alimenta de la idea que no només els combatents, sinó també les seves dones i criatures, són tractats en condicions inhumanes. No deixa de ser propaganda, però a la pràctica funciona. És cert que a Europa gairebé s’han pogut desmantellar les xarxes importants del Daeix, però ara tenim individus o petits grups aïllats, que són molt més difícils de detectar per les forces de seguretat.