Els equilibris dels règims àrabs amb l'atac d'Israel contra l'Iran
El Pròxim Orient s'aboca a una nova tempesta
BeirutDesprés de diversos dies d'atacs creuats, bombardejos israelians sobre territori iranià, i llançament de míssils des de Teheran, el Pròxim Orient entra en una nova fase de tensió que deixa enrere anys d'amenaces i enfrontaments indirectes. L'atac de Hamàs el 7 d'octubre del 2023 va obrir una nova dinàmica imprevisible. Per ara hem vist la destrucció de Gaza, l'afebliment de Hezbollah i la caiguda del règim sirià. Tot semblava empènyer cap al xoc directe entre Israel i l'Iran, amb una onada expansiva que sacseja tota la regió.
La resposta dels països àrabs ha oscil·lat entre la cautela diplomàtica i el temor silenciós. Molts, sobretot les monarquies del Golf, així com Egipte i Jordània, es troben en una posició incòmoda. Són estats de majoria sunnita que comparteixen amb Israel la preocupació per l'expansió iraniana, però també enfronten una opinió pública que, encara que cada cop més pragmàtica, continua sent sensible a la causa palestina. Tot i els Acords d'Abraham i la normalització diplomàtica amb diversos països àrabs, no està garantit el suport polític a Israel en la guerra amb l'Iran, a l'ombra de la massacre de Gaza.
Les monarquies del Golf
L'Aràbia Saudita, que des del 2023 va reprendre relacions amb l'Iran després d'anys de rivalitat sectària, ha optat per la prudència. Comparteix amb Israel i els Estats Units la preocupació davant el programa nuclear iranià, però tem que una guerra oberta desemboqui en atacs contra el seu propi territori o en una nova crisi energètica global. Riad vol jugar el paper de mediador més que el d'actor bel·ligerant. Una postura similar adopten els Emirats Àrabs i Qatar, conscients que la seva estabilitat econòmica depèn d'una regió mínimament previsible. Dubai, amb els seus estrets llaços comercials amb l'Iran, no es pot permetre una ruptura total.
Egipte i Jordània, que van firmar la pau amb Israel des de fa dècades, es mouen amb cautela. Tot i que mantenen cooperació en seguretat amb Tel-Aviv, saben que una escalada prolongada podria incendiar les seves pròpies societats. A tots dos països, sectors importants de la població segueixen veient l'Iran com un rival, però també rebutgen Israel, que intensifica els atacs a Gaza i a Cisjordània, on els colons segueixen avançant i posant més pressió sobre llocs sagrats a Jerusalem.
Bahrain, més alineat amb l'Aràbia Saudita, ha expressat preocupació per l'escalada, conscient que una part important de la seva població és xiïta i podria reaccionar amb hostilitat si el conflicte s'interpreta com un atac sunnita-israelià contra l'Iran. Oman ha intentat mantenir el tradicional rol de pont diplomàtic, però la seva capacitat d'influir en la dinàmica actual és limitada.
El gran temor compartit pels governs àrabs és una guerra prolongada que revisqui tensions sectàries i desbordi fronteres. Els preus del petroli s'han apujat, rutes aèries s'han suspès i el risc per a la navegació a l'estret d'Ormuz i el mar Roig ha augmentat. Els Estats Units, encara que oficialment al marge, han evacuat part del seu personal diplomàtic a l'Iraq, i les seves bases a la regió estan en màxima alerta. Tot i localitzada, la guerra ja té efectes econòmics i polítics difícils de contenir.
La veu del carrer
Les reaccions públiques, ara per ara contingudes, podrien radicalitzar-se si el conflicte s'amplia o si Israel ataca objectius simbòlics dins de l'Iran. Les manifestacions en suport a Palestina que han començat a Amman, el Caire o Trípoli podrien tornar-se més hostils si els règims són percebuts com a passius o còmplices. El carrer àrab continua sent un factor de pressió, sobretot en contextos de crisi econòmica.
En aquest escenari incert, l'anomenat Eix de la Resistència apareix debilitat. Hezbollah, després de la recent guerra amb Israel, ha perdut capacitat operativa i part del seu lideratge militar. La seva direcció política busca ara recuperar influència al Líban i integrar-se en un marc nacional més ampli, fins i tot explorant fórmules de desarmament parcial. A Síria, després de la caiguda d'Al-Assad i l'ascens d'Ahmed al-Sharaa, el país no té capacitat real per projectar influència fora de les seves fronteres. Les milícies xiïtes a l'Iraq i els houthis al Iemen podrien actuar, però avui la capacitat d'alterar el conflicte és menor.
El règim iranià, assetjat per sancions, aïllament diplomàtic i descontentament intern, enfronta el seu desafiament més gran des del 1979. La guerra amb Israel no només posa en joc la seva influència regional, sinó la seva pròpia estabilitat. Mentre que els radars segueixen els míssils, el règim intenta blindar-se amb una altra estratègia basada en la por. Talls d'internet, manifestacions escenificades, censura i repressió formen part d'una resposta més orientada a protegir el poder que a combatre l'enemic.
El Pròxim Orient s'aboca a una nova tempesta. Els actors tradicionals segueixen aquí, però els seus moviments són més limitats. I mentre els míssils volen, els governs calculen com sobreviure a un conflicte que amenaça de canviar el mapa polític de la regió.