Doncs jo en dic feixisme
BarcelonaLa crisi mundial provocada per l’arribada al poder de Donald Trump ha intensificat el debat sobre com cal etiquetar, ideològicament, les esferes controlades per l’extrema dreta. Una polèmica que estaria provocant no poques reticències entre historiadors, politòlegs, analistes i periodistes a l’hora d’exposar fets i idees negre sobre blanc. Perquè no es tracta només d’una qüestió de formes a l’hora d’utilitzar el repertori terminològic: ¿dreta extrema, extrema dreta, ultradreta, ultradreta populista? ¿O simplement populisme de dreta o populisme ultra? Podria semblar que som davant d’un grapat d’eufemismes i de succedanis per triar i remenar a l’hora de parlar de Trump, Putin, Netanyahu, Orbán o Le Pen. Hi ha qui alerta del risc de caure en una certa “banalització” del feixisme. I els senyals que emet la realitat conviden a capbussar-ser de ple en el fons de la qüestió.
El 2021 el pensador italià Steven Forti intentava exposar la relació entre els electors més joves i el fenomen global ultra. I potser per això Forti no s’estava de dir que “titllar de feixistes les noves extremes dretes no té cap sentit i, a més, és contraproduent”. Al cap de només tres anys, el novembre de 2024, amb Trump amb el poder a tocar, Steven Forti feia un gir significatiu i assegurava: “Les extremes dretes com Trump estan assassinant la democràcia”. No s’equivocava, però anava amb compte d’establir analogies amb el feixisme i el nazisme.
Una formulació semblant és la de l'historiador britànic Richard Evans quan deixa anar el següent: “Els líders que podrien convertir-se en dictadors, com ara Trump, són enemics de la democràcia, però no són nazis”. No ho veu així el també historiador Robert Paxton, nord-americà i especialista en feixisme. Paxton també creia que Trump era un populista ultra fins a l’assalt al Capitoli el 6 de gener del 2021. Hitler arriba al poder aprofitant la descomposició de la República de Weimar, i ara com ara els EUA no són un estat fallit, són una estructura sòlida. Però les esquerdes, que sí que en té, són un presagi del declivi al qual Trump pot abocar el país.
"Cada època té el seu feixisme"
“Cada època té el seu feixisme”, escriu l’exsecretària d’Estat Madeleine Albright en l’encapçalament del seu llibre Feixisme, publicat el 2018, quan la nuvolada ultra ja prenia formes amenaçadores. Albright, d’origen txec i víctima de l’ocupació nazi, equipara el feixisme al “buit”. I es pregunta quant de buit caldrà encara que aterri a les nostres societats perquè quedi prou clar que el populisme ultra és feixisme. Un crit d’alerta tan intens com el del pensador neerlandès Bob Riemen, que penetra en les perversions provocades pel daltabaix econòmic del 2008. Riemen parla d’unes societats que desperten bruscament del somni hedonista, se senten ferides i enganyades, i opten pel ressentiment i l’odi que li subministra l’ultranacionalisme populista i redemptor. I conclou: “Avui dia podem constatar que allò que amb tota evidència és un ressorgiment del feixisme, a la nostra societat encara no es pot anomenar pel seu nom”.
Feixisme en el qual queda inclòs el règim policial de Vladímir Putin, com explica la periodista exiliada Ielena Kostiutxenko en el seu llibre El meu país estimat. “Rússia és un estat feixista, dissortadament. El feixisme ha anat penetrant lentament, però finalment ha florit amb la guerra”. El 1997, abans de ser assessor de Putin, el filòsof nacional-comunista Aleksandr Duguin ja escrivia sobre el “feixisme roig sense fronteres”. L’objectiu, doncs, s’hauria culminat.