Daniel Innerarity: “Macron no és la mateixa cançó de sempre”

BarcelonaQuan faltaven poques hores perquè Emmanuel Macron guanyés les presidencials, Daniel Innerarity presentava al fòrum Cornellà Creació La democracia en Europa (Galaxia Gutenberg), en què retrata la Unió Europea post-Brexit, de populismes i de l’amenaça ultradretana. Basc i nacionalista d’esquerres, Innerarity confia que el nou president francès impulsi una nova esquerra.

De què és símptoma que el Front Nacional arribés a la segona volta?

Les eleccions han sigut una guerra sentimental: el sentiment de la por, capitalitzat molt bé per Le Pen, i el de l’esperança per arribar a un altre escenari. Le Pen i Macron han sigut hàbils a l’hora de gestionar aquests sentiments. Hem cregut que les transformacions arribaven per reformes o mitjançant una revolució, però ara el món és molt diferent i, o bé no canvia res i es mantenen les injustícies, el sistema de treball, els estats, o hi ha accidents que ho canvien tot de manera desordenada. Aquest dualisme de conservadorisme i catastrofisme substituirà l’antic.

Creu que Macron du esperança?

Sí, l’esperança de canvi. Macron té al cap una idea del socialisme diferent. Quan em va trucar per participar en un seminari d’intel·lectuals, vam parlar del socialisme del futur i li interessava la protecció, l’agenda social, què s’havia de fer amb els treballadors tenint en compte que la globalització és ambivalent però no s’acabarà, que l’estat ja no és el que era, que Europa significa possibilitats...

¿A l’estil de Tsipras o la tercera via de Blair, que van acabar malament?

Més aviat pragmàtic. A l’esquerra hi havia l’alternativa de Mélenchon, de mantenir íntegres uns suposats principis i condemnar-se a la irrellevància política. M’ha irritat que no demanés el vot per a Macron per oportunisme i sabent quina era l’alternativa. El que passa a França té a veure amb el debilitament de la frontera entre els valors republicans i un personatge impresentable amb una ideologia feixista.

Però la frontera ara és molt feble.

Estava molt marcada fins a Chirac, però Sarkozy hi va flirtejar introduint temes a l’agenda, acceptant certs tòpics d’immigració o identitat. Tot això ha coincidit amb una normalització de l’FN. I quan Mélenchon no demana el vot per a Macron debilita la frontera i contribueix a la normalització de l’FN. Hem de combatre la normalització de l’FN i hem d’excepcionalitzar-lo.

Seguim amb l’esquerra. Què hi pot aportar Macron?

Crec que Macron ha entès que l’eix esquerra-dreta no representa l’única fractura social, perquè n’hi ha entre camp i ciutat, i entre elits i capes populars... Focalitzar-ho tot entre esquerra i dreta, com a contraposició estat-mercat, no funciona. Quan Macron diu que vol sobrepassar la diferència entre esquerra i dreta vol dir que cal buscar noves formulacions ideològiques més imaginatives, que no sembli que les dretes són cíniques socialment i les esquerres econòmicament incompetents. Part de l’esquerra ha tingut el defecte de creure que pensar des del punt de vista econòmic és conspirar socialment, i per això l’esquerra s’ha d’acreditar en termes d’eficàcia econòmica, perquè és la seva debilitat. Com ho és, per a la dreta, la justícia social.

Com explica la majoria del vot a Le Pen i el seu Front Nacional?

Hi ha una por social, per l’austeritat, la precarietat laboral, la robotització. Si es mira el mapa electoral de París et trobes que als barris més pijos guanya l’esquerra, Hollande o Macron, mentre que a les banlieues o als barris obrers, que van ser articulats pel Partit Comunista, s’han deixat caure en braços de Le Pen.

Quan perd l’esquerra enfront de l’extrema dreta?

Quan les seves opcions són fer el mateix que la dreta però amb un component més alt de compassió social o apel·la a una dimensió social que no encaixa amb la realitat. Quan pensa en un principi de plaer i no de realitat, i quan no és capaç d’inventar una nova esquerra, que implica esforços d’explicació, i s’acontenta amb un elecció tan tràgica. Llavors es produeix la debacle.

¿Per a Macron, és un problema o una ajuda no tenir un partit?

Per guanyar ara li ha anat bé, igual que a Trump, que va fer campanya contra els republicans i ara són els seus pitjors rivals. Macron ha entès que hi ha un problema i que l’àmbit de solució és Europa, però la seva trajectòria és tan curta que haurem d’esperar. No depèn només que estigui convençut, sinó que sigui capaç de connectar, que tingui instruments, una majoria al darrere.

Què li agrada del Macron persona?

Va estudiar filosofia i la seva dona té 24 anys més que ell. Això és admirable perquè se surt dels estereotips. Comunica molt bé, i estic convençut que pot fer síntesis polítiques noves de la socialdemocràcia. Macron i el seu En Marxa no són la mateixa cançó de sempre.