LLUITA CULTURAL
Internacional04/04/2019

La Cuba comunista declara la guerra al ‘reggaeton’

Díaz-Canel hi veu una amenaça “de colonització neoliberal”

Santi Piñol

L’havanaCuba té un nou enemic. És invisible però ja fa anys que es deixa sentir per tots els racons del país i amenaça amb destruir els valors del comunisme i la Revolució, segons el govern cubà. Es tracta ni més ni menys que del reggaeton i de la considerada vulgaritat cultural. El president de Cuba, Miguel Díaz-Canel, ha declarat la guerra a aquesta música per defensar, assegura, la identitat cubana. El reggaeton, però, ja ha conquerit les llistes de reproducció dels joves de l’illa i fins i tot comença a influir en la seva manera de vestir, de parlar i de pensar.

Des de l’adolescència, els nois es pentinen de la mateixa manera que cantants de reggaeton com ara Bad Bunny, Maluma o Nicky Jam, entre d’altres. La imitació no es limita als cabells: també es fan els mateixos tatuatges i porten roba de marca, gorres, samarretes llargues i estampats llampants. Tot val per intentar reproduir l’estètica gangsta -de gàngster- que aquests cantants reflecteixen en els seus videoclips, molt seguits i comentats a l’illa. Per a la sociòloga cubana Jennifer Álvarez, els videoclips són narracions d’allò que l’estat es proposa combatre. “Les històries que expliquen queden gravades a l’imaginari” dels joves, destaca.

Cargando
No hay anuncios

Per exemple, el Pepe, que té 16 anys, s’ha tatuat una enorme Marylin Monroe que li ocupa gairebé tota l’esquena. Tot i provenir d’una família benestant, quan parla imita l’accent i expressions vulgars dels barris més populars perquè ho associa amb els cantants de reggaeton. El seu pare, el Luis, enginyer marítim, ho resumeix així: “A mi em veu com un arreplegat perquè, tot i haver estudiat una carrera, guanyo molt menys que els taxistes que es passegen per l’Havana amb els cotxes tunejats i amb potents equips de música”. Quan li pregunten pel seu futur, el Pepe només té al cap una paraula: Miami. Per als joves cubans, la ciutat nord-americana de Florida és la seva Meca. El pare del Pepe, en canvi, considera que Miami és el símbol de tots els valors “individualistes, materialistes i masclistes” que transmet el reggeaton.

El govern cubà vol que el reggaeton -tan associat a Llatinoamèrica i el Carib- deixi d’estar relacionat amb Cuba. Inicialment, quan va esclatar aquest fenomen musical, les autoritats no van veure-hi una amenaça. De fet, moltes productores escollien l’Havana per gravar els seus videoclips per l’atractiu de la ciutat i perquè els sortia més barat. No va ser fins que les lletres del reggaeton van tornar-se més vulgars que el govern va començar a preocupar-se.

Cargando
No hay anuncios

Fa uns anys les autoritats van decidir prohibir l’emissió a la ràdio dels èxits internacionals de reggaeton. A l’Havana sempre s’ha considerat estranger aquest estil musical -de fet, va néixer a Puerto Rico- i s’ha intentat impulsar cantants del país que interpretessin aquesta música. Per exemple, el grup Gente de Zona, que ha fet concerts a l’illa amb el permís del govern.

“Avui la lluita és cultural: les idees i la identitat s’han de defensar des de la cultura”, opina el president Díaz-Canel, que veu en l’èxit del reggaeton una “plataforma per a la colonització neoliberal” que té com a objectiu “estandarditzar i crear una sola cultura, i trencar la identitat dels països”. Als anys seixanta i setanta, però, escoltar els Beatles o els Rolling Stones també estava mal vist pel govern cubà: ho considerava una “desviació ideològica”. Malgrat això, va sorgir tota una generació de fans d’aquests grups.

Cargando
No hay anuncios

El David, DJ i defensor del reggeaton, creu que la intenció del govern no tindrà recorregut perquè, opina, és anar contra els temps. “Aquí agrada el reggaeton perquè els cubans tenim ritme i ens encanta ballar”, assenyala rebutjant la lectura ideològica.

Seria massa simplista atribuir al reggaeton la culpa de la manca d’interès pels estudis dels joves cubans, o la seva total apatia política i falta d’identificació amb la Revolució castrista. Sí que exemplifica, però, el conflicte generacional latent de l’illa entre els més grans, que van creure en la Revolució, i uns fills que no en volen saber res.