El cristianisme i la Xina: una història complicada
L’any 1601, el jesuïta Matteo Ricci va ser convidat a la Ciutat Prohibida de Pequín. No era fàcil distingir-lo dels xinesos: anava vestit a la manera confuciana, dominava àmpliament l’idioma xinès i havia après els rituals i costums de la cort imperial. L’objectiu de camuflar-se entre les elits lletrades era convertir la Xina al catolicisme. Però va fracassar. Als xinesos els espantava la figura del Crist crucificat i torturat, que veien com una mena de màgia negra –la Mare de Déu, semblant a la deessa budista Guan Yin, els atreia molt més–. El Vaticà tampoc aprovava la via sincrètica i adaptativa per la qual apostava Ricci.
Els segles següents, el cristianisme es va anar estenent per la Xina mitjançant missioners, de la mà de les potències imperials europees. La majoria eren protestants i evangèlics. La visió dels xinesos cap a aquests missioners era ambivalent: portaven educació moderna i medicina avançada, però alhora –en nombrosos casos– menyspreaven la cultura local i rebien el suport de les potències occidentals que havien semicolonitzat la Xina. A principis del segle XX, un violent moviment popular antiestranger i anticolonial, els Bòxers, va matar missioners i estrangers sense pietat, per després ser massacrat per les tropes imperials europees a la Xina.
L’etapa republicana xinesa va ser un moment en què es podria haver creat un cristianisme amb característiques xineses. Sun Yat-sen, pare de la pàtria tant per a nacionalistes com per a comunistes xinesos, era cristià. El líder nacionalista Chiang Kai-shek també ho era, tot i que amb una mena de sincretisme confucià. Intel·lectuals com James Yen o Lin Yutang també tenien arrels cristianes, que van mesclar amb tradicions i pensament xinès.
Després de l’etapa fosca que va suposar per a totes les religions el maoisme i la Revolució Cultural, el moviment cristià ha tingut un renaixement a la Xina, com a part d’un creixent interès espiritual en una societat materialista i de consum. Segons dades oficials, a la Xina hi ha al voltant de 44 milions de cristians. La majoria són protestants, però el catolicisme (uns 6 milions) té més tirada entre la joventut i el món urbà.
El govern xinès percep amb suspicàcia les religions “estrangeres” com el cristianisme o l’islam, en contrast amb les “natives” com el budisme o el taoisme. Malgrat això, el Partit Comunista veu amb més bons ulls el catolicisme que el protestantisme. L’estructura descentralitzada del protestantisme fa que hagin aparegut molts més pastors xinesos dissidents amb missatges antigovern. En canvi, l’autoritat del Vaticà fa que les relacions amb els catòlics siguin més predictibles i estructurades. El difunt papa Francesc, de fet, havia aconseguit arribar a un acord per nomenar bisbes de manera conjunta amb Pequín i facilitar l’existència de l’Església catòlica a la Xina. La via de Francesc havia estat el diàleg per arribar a acords amb el Partit Comunista, en un context de tensions entre els Estats Units i la Xina en què la geopolítica remava –i rema– en la direcció contrària.