El cop al lideratge militar iranià revela una infiltració sense precedents d'Israel en el règim dels aiatol·làs

BeirutLa mort de més d’un centenar d’alts comandaments militars i científics iranians entre el 13 i el 16 de juny, víctimes d’atacs selectius atribuïts a Israel, és un dels revessos més greus patits pel règim des del 1979. Entre els assassinats hi ha figures clau com Mohammad Bagheri, cap de l’estat major de les Forces Armades; Hossein Salami, comandant en cap de la Guàrdia Revolucionària (IRGC), i destacats cervells del programa nuclear i balístic, com Fereydoon Abbasi, Mohammad Mehdi Tehranchi i Amir Ali Hajizadeh.

Per a Rashad Ali, analista del Lebanese Center for Policy Studies (LCPS), no es tracta d’un simple atac militar. “És una decapitació dirigida contra l’elit estratègica de l’Iran”, afirma. L’objectiu, segons explica, era executar simultàniament aquells que dissenyen, executen i sostenen el poder militar i nuclear de Teheran.

Fonts citades per The New York Times asseguren que la precisió i la profunditat dels atacs revelen un grau d’infiltració sense precedents en els serveis de seguretat iranians. Els objectius van ser seleccionats amb precisió quirúrgica. Israel va destruir més de 20 casernes de comandament de la Força Quds i de l’exèrcit iranià, i més d’un terç de les plataformes de llançament de míssils superfície-superfície. També va atacar un centre neuràlgic del programa nuclear, situat en un conjunt d’edificis de diversos pisos. Es va tractar d’una operació de càstig i advertiment.

El dany no és només material. La Guàrdia Revolucionària ha perdut part del seu nucli operatiu en àrees com míssils, drons, guerra cibernètica i operacions externes. Però el cop més delicat ha estat contra el programa nuclear: sense els científics amb dècades d’experiència, la continuïtat tècnica es complica. Fadi Nicholas Nassar, professor de la Universitat Libanesa Americana, recorda que després de l’assassinat de Mohsen Fakhrizadeh el 2020, l’Iran va trigar gairebé dos anys a restablir la coordinació tècnica. “Aquesta vegada el dany és més profund”, adverteix. El Parlament iranià ja estudia un projecte de llei per retirar el país del Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP), com va advertir el portaveu d’Exteriors, Esmail Baqaei.

Una gran infiltració en els serveis secrets iranians

Però el més alarmant per al règim ha estat la bretxa de seguretat interna que ha quedat exposada. Fins i tot mitjans semioficials com Jomhouri-e Eslami reconeixen que la infiltració demostra “la presència de traïdors o una incompetència estructural”. La crítica, encara que continguda, reflecteix un estat de crisi en l’aparell d’intel·ligència.

El règim ha reaccionat amb rapidesa, nomenant nous caps de l’IRGC i de l’estat major en menys de tres dies per mostrar continuïtat institucional. Malgrat la crisi sense precedents, l’aiatol·là Ali Khamenei manté intacte el control dels nuclis durs del poder. Als 84 anys, segueix sent el vèrtex d’un sistema centrat en la seva figura. “La centralització del sistema iranià és la seva fortalesa més gran en temps de crisi”, afirma Nassar. Mentre ell es mantingui al comandament, l'estructura del règim resisteix, encara que s’acumuli malestar intern i desgast militar.

Internament, l’impacte és ambigu. D’una banda, l’atac ha reforçat el discurs de resistència entre els sectors conservadors, que ara presenten els morts com a màrtirs. D’altra banda, els reformistes i part de l’elit intel·lectual denuncien la fragilitat del sistema. “La gent es pregunta com va ser possible atacar més de 100 punts sense cap alarma prèvia ni resposta defensiva”, apunta Nassar. “Això trenca la imatge d’invulnerabilitat del règim i obre esquerdes entre tecnòcrates i els sectors ideològics”.

Davant l’agressió israeliana, l’Iran ha promès venjança i ha respost amb una sèrie d’atacs amb drons i míssils que no s’han limitat al nord d’Israel. També han arribat a posicions als Alts del Golan, bases militars al centre del país, la ciutat de Haifa i objectius propers a Tel-Aviv, encara que amb impacte limitat. Israel, per la seva banda, ha reforçat la seva narrativa. “No busquem un canvi de règim, però pot ser que s’estigui ensorrant per si sol”, va dir el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, a The Wall Street Journal.

Malgrat el cop, l’ensorrament del règim no sembla imminent. “No hi ha una oposició organitzada, ni una alternativa política real dins o fora del país”, assenyala la investigadora francoiraniana Delphine Minoui. “I quan hi ha agressions externes, el nacionalisme sol consolidar el règim”. Segons Minoui, el risc més gran ara és intern, ja que el govern podria utilitzar els atacs com a excusa per tancar encara més el sistema, augmentar la repressió i accelerar el seu programa nuclear com a via de supervivència.

L’ofensiva israeliana no ha ensorrat el règim, però sí que ha exposat esquerdes en el sistema. Ha posat en evidència fallades en la seguretat interna, la fragilitat dels seus escuts militars i la dificultat per anticipar atacs coordinats. Teheran es mou ara entre reparar danys, respondre a Israel i afrontar una pressió diplomàtica creixent per tornar a la taula de negociació nuclear. En els darrers dies, actors com Turquia i Rússia han intensificat esforços per convèncer Teheran de reactivar els contactes indirectes amb els Estats Units, amb una ronda prevista sota mediació d’Oman. Mentre la línia dura es nega a negociar sota foc, sectors més pragmàtics dins del sistema veuen en aquest canal una possible sortida per evitar una escalada regional més gran. La decisió final dependrà de com equilibri el règim la seva necessitat de supervivència amb el seu desig de mostrar força.