Conclave a Roma: les maniobres ja estan en marxa
Des que va morir el papa Francesc, les cases d’apostes han habilitat un espai als seus webs perquè, a més de pronosticar qui guanyarà un partit de futbol o una cursa de cavalls, tothom pugui jugar diners augurant quin cardenal serà papa. Aquestes multinacionals, sempre atentes a les ocasions de negoci, saben que, a priori, aquest conclave es preveu llarg i incert.
Cal recordar, d’una banda, una norma immutable que regeix les eleccions dels papes des del segle XIII: són necessaris dos terços dels vots. Així, cap facció o grup de pressió no pot imposar el seu candidat al conjunt del catolicisme. L’efecte col·lateral és evident: un papable controvertit fàcilment genera una minoria de bloqueig, perquè un terç dels vots és suficient per impedir-ne l’elecció.
D’altra banda, la gran heterogeneïtat del col·legi cardenalici, expressament volguda per Francesc, pot ser un impediment per a un desenllaç ràpid. No només hi trobem prelats de 71 països diferents, sinó que, per primer cop en la història, els europeus (53 sobre un total de 135 votants) són minoria. Una conseqüència òbvia és que preocupacions molt importants a Europa, com la moral sexual o el rol de les dones en l’Església, poden no ser-ho arreu. Una altra és que, contràriament al que passava abans, els electors sovint no es coneixen personalment, parlen llengües diferents i tenen trajectòries diverses. Per això les congregacions prèvies al conclave, en les quals qualsevol cardenal pot prendre la paraula, tot i passar força desapercebudes per a l’opinió pública, són tan importants.
Arribats a aquest punt, quan els cardenals es tanquin a la Capella Sixtina, què podem esperar?
Sembla clar que el nucli decididament oposat a les reformes endegades per Francesc ja haurà buscat promoure alguna candidatura. Però aquest grup involucionista té dos factors en contra. En primer lloc, essent cardenals de l’Església catòlica no han dubtat a fer pública la seva oposició al Papa, cosa inaudita que els seus confrares més responsables no oblidaran. En segon lloc, atès que 108 dels votants han estat fets cardenals per Francesc, difícilment assoliran la majoria requerida.
Per això, els ultraconservadors buscaran arguments per pujar al seu carro altres cardenals, començant per aquells marginats per Francesc per haver ocultat abusos sexuals o per falta de transparència financera. També, potser, per exemple, proposaran un candidat africà, per guanyar vots del Sud global, o prometran més fermesa contra els governs que han perseguit els catòlics (a Veneçuela, a Nicaragua, a la Xina…), atès que la política d’apaivagament amb aquests estats duta a terme per Francesc (i, no ho oblidem, pel seu secretari d’Estat, el cardenal Parolin) és molt contestada per un grup significatiu de purpurats asiàtics o americans.
El discurs interessat de la "polarització"
Si aquestes estratègies no donen resultat, el grup conservador ja ha mostrat quina serà la seva tercera jugada. Si, a la mort de Francesc, gran part dels comentaris insistien en completar les reformes, una setmana després el to global a la premsa, on aquest sector té potents altaveus, ha canviat radicalment. Ara es parla de la “polarització” que Francesc ha provocat –tot i no haver canviat una sola coma del dret canònic!– i de la necessitat d’un papa que garanteixi la “unitat” de l’Església. Fins i tot s’avisa del risc d’un “cisma” si qui és elegit continua el rumb de Francesc! Rere aquesta amenaça no és difícil veure la voluntat de crear un consens entorn d’un pontífex moderat –i, segurament, d’edat avançada– que pugui posar, com a mínim, un fre temporal als canvis dels darrers anys.
Davant d’aquestes seductores crides a la unitat –pontífex, etimològicament, vol dir "constructor de ponts"–, tampoc no és segur que en el grup de cardenals més partidari de prosseguir les reformes o, almenys, de mantenir la centralitat del discurs social en l’Església que ha caracteritzat el pontificat de Francesc n’hi hagi algun capaç d’aglutinar una majoria qualificada. Alguns són massa joves, perquè tenen menys de 60 anys. Molts, a més, són europeus i, fins i tot, alguns dels noms que més sonen als diaris són italians. Després de tants segles de domini italià en el conclave, acceptaran els altres electors tornar a un papa italià o, almenys, europeu? A aquest corrent li caldrà trobar un bon candidat, possiblement no europeu i d’edat avançada.
A favor de l’elecció d’un papa moderat i de perfil baix hi juga també un altre factor. Des de feia temps, potser des que el 1978, en plena Guerra Freda, els cardenals van elegir un arquebisbe polonès, la geopolítica no havia condicionat tant un conclave. Anem, sembla, cap a una confrontació global i descarnada entre els Estats Units i la Xina, mentre la Unió Europea i els seus valors perden pes i influència. Les tendències neoliberals i les barreres a les migracions contra les quals Francesc s’havia pronunciat inequívocament semblen generalitzar-se. Històricament, en situacions internacionals com aquesta, la prioritat absoluta dels cardenals ha estat salvaguardar la independència de l’Església enfront de les pressions de qualsevol potència o els intents de supeditar la doctrina catòlica als seus interessos. Quina seria, però, la contrapartida d’aquesta opció? Una Església grisa, reclosa sobre ella mateixa, a la qual ningú no escolti, sense el to profètic i l’atenció a les “perifèries” del papa Francesc.
En suma, són tantes les variables importants en aquest conclave i és tan alta la incertesa que el meu consell, si el voleu, seria: no us jugueu diners per cap cardenal. Teniu més probabilitats d’encertar-la apostant per qui guanyarà la Lliga.