Un conclave amb factor polític
L’Església catòlica sempre ha estat dividida. Ja en els primers anys, Pere i Pau van mantenir diferències doctrinals i personals. El cap dels apòstols considerava imprescindible la circumcisió, mentre que, a Pau, l’apòstol dels gentils (que no havia conegut Jesús personalment), la qüestió del prepuci i, en general, la doctrina jueva, li semblava irrellevant. Es van reunir diverses vegades a Jerusalem i van acordar continuar en desacord, cadascú per la seva banda. Les divisions actuals, per tant, no són pas res de nou.
En alguns conclaves, tanmateix, els factors polítics tenen un pes inusual. I aquest en pot ser un, com ja ho van ser els dos del 1978. Aleshores, pesava molt l’actitud davant del comunisme. Ara pesa l’auge de l’extrema dreta i dels moviments reaccionaris.
L’any 1949, al començament de la Guerra Freda, Pius XII va decretar l’excomunió per als catòlics que promoguessin el comunisme. Quinze anys després, Pau VI ja no brandava l’excomunió, però, en la seva primera encíclica, Ecclesiam suam (1964), redactada poc després de la crisi dels míssils a Cuba (1962), i amb la Guerra Freda en el seu apogeu, va condemnar “els sistemes ideològics que neguen Déu i oprimeixen l’Església, sistemes identificats freqüentment amb règims econòmics, socials i polítics, i entre ells especialment el comunisme ateu”.
L’any 1978, la Guerra Freda entrava en la seva fase final. Després de la mort de Pau VI, el cardenal Giuseppe Siri, arquebisbe de Gènova, semblava tenir assegurada l’elecció. De fet, fins i tot es deia que ja havia estat elegit en el conclave del 1958 i que havia renunciat a favor del que seria Joan XXIII. Aleshores, com ara (cal subratllar-ho), la diferència fonamental entre “conservadors” i “progressistes” consistia en la posició respecte a les innovacions del Concili Vaticà II.
Però Siri, a més de conservador, era ferotgement anticomunista. Els bisbes de l’Europa oriental temien que la seva elecció desencadenés una onada de repressió anticatòlica als països comunistes, i finalment es va optar, gairebé per unanimitat, per un home “bo i dialogant”, Albino Luciani, Joan Pau I.
La mort de Joan Pau I al cap de només 33 dies de papat va forçar un nou conclave i va tornar a plantejar la qüestió del comunisme. Els progressistes es van unir entorn de Giovanni Benelli i els conservadors es van tornar a agrupar al voltant de Siri. Les postures de tots grups resultaven irreconciliables. Va ser aleshores que, per suggeriment austríac, va sorgir l’opció d’un papa vingut, precisament, d’un país comunista. L’Opus Dei feia temps que promocionava la figura del cardenal de Cracòvia, el polonès Karol Wojtyla. I va ser l’escollit. La seva croada anticomunista i el seu triomf personal, quan l’any 1989 l'imperi soviètic es va començar a esfondrar, són ben coneguts.
Fractura política i trumpisme global
Ara, després dels anys de Francesc, la divisió profunda continua arrelada en el Concili Vaticà II i en la posició respecte a qüestions com les pràctiques anticonceptives, el divorci, l’homosexualitat, el ritual o el paper de la dona en la gestió del catolicisme, a les quals s'afegeix l’horrorós assumpte de la pederàstia eclesial. I la fractura política se centra en el que genèricament podríem anomenar “trumpisme global”: la preponderància dels rics per sobre dels pobres, la manca de caritat amb els immigrants, la insolidaritat, l’autoritarisme, etcètera.
No tots els cardenals conservadors són trumpistes. Aquests, en realitat, constitueixen un grup petit encapçalat per l’estatunidenc Raymond Burke i amb figures destacades com l’alemany Gerhard Müller o el guineà Robert Sarah. Però han estat molt actius durant el papat de Francesc (a qui han acusat públicament d’heretgia i del qual han desitjat la mort diverses vegades) i ho seran, gairebé segur, al conclave.
El mateix Donald Trump, amb un gust discutible, ha atiat el debat difonent un retrat seu com a nou papa. Francesc no es va entendre ni amb Donald Trump ni amb el seu compatriota argentí Javier Milei, ni en general amb la “nova dreta”. Els cardenals són conscients que l’Església catòlica té una missió salvífica i, alhora, ha d’actuar davant dels problemes terrenals de la seva època.
Com el 1978, en l’elecció del nou papa caldrà considerar dues opcions: o contemporitzar amb un corrent polític poderós —abans el comunisme, ara el trumpisme— o enfrontar-s’hi.