Les bombes de l'Iran contra Qatar fan realitat el malson dels estats del Golf

Riyadh (Aràbia Saudita)Doha, la tranquil·la capital de Qatar, és habitualment coneguda per la seva seguretat pública i els seus centres comercials impol·luts. Per això, les escenes de pànic de dilluns, després que l'Iran llancés més d’una dotzena de míssils contra una base militar nord-americana pròxima a la ciutat, van ser totalment inèdites per als seus habitants. Les salves d'intercepció que van col·lidir amb els míssils i van explotar a l’aire eren visibles des de The Pearl Island, una illa artificial plena d’apartaments de luxe. Els compradors del centre comercial Villaggio van sentir unes explosions fortes, van cridar i van córrer a refugiar-se.

Lynus Yim, un turista de 22 anys de Hong Kong que visitava el centre comercial, va dir que s'havia pensat que era un atemptat terrorista fins que va sortir i va veure els míssils. “Vaig pensar que potser no sobreviuria, perquè mai havia estat en una situació com aquella”, va explicar per telèfon l’endemà dels atacs. L’operació havia estat anunciada prèviament per l’Iran, i no hi va haver víctimes mortals. Tot i això, l’atac com a resposta al bombardeig nord-americà contra instal·lacions nuclears iranianes de diumenge va ser un malson per a països del golf Pèrsic com l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units, Bahrain, Kuwait i Oman.

Tot i els anys d’esforços per establir ponts amb l’Iran, guanyar-se el favor del president Trump i consolidar les seves capitals com a refugis estables i atractius per als negocis en un Pròxim Orient volàtil, aquests estats s’han vist arrossegats a un conflicte que havien intentat evitar. Això situa el Golf en una posició realment incòmoda, comenta Dina Esfandiary, especialista en geoeconomia de l'Orient Mitjà per a Bloomberg Economics. "El seu pitjor temor s'ha fet realitat: han quedat atrapats al mig d'una escalada entre l'Iran i els EUA".

Trobada d'emergència

Els ministres d’Exteriors dels sis països es van reunir dimarts a Doha en una trobada d’emergència per discutir l’atac. Tots sis depenen dels Estats Units com a garant de la seva seguretat, i acullen desenes de milers de militars nord-americans i diverses bases dels EUA. Des de la invasió de Kuwait per part de Saddam Hussein el 1990 no hi havia hagut cap guerra en terres del Golf. Els seus governs han cultivat una imatge de seguretat per atraure turisme i inversió internacional. No obstant això, les monarquies del Golf han temut durant anys les amenaces de l’Iran, i han intentat contrarestar-les tot mantenint relacions amb el veí persa.

Qatar i Oman tenen una relació especialment cordial amb Teheran. Després de l’atac, el president iranià Masoud Pezeshkian va parlar amb l’emir de Qatar i li va expressar el seu “penediment”, segons va dir el primer ministre qatarià, Sheikh Mohammed bin Abdulrahman al-Thani, en una conferència de premsa dimarts. L'Aràbia Saudita i Bahrain mantenen relacions més tenses amb l’Iran i fins i tot van trencar relacions diplomàtiques el 2016. Els Emirats tenen una posició especialment complexa: tot i recelar de l’amenaça de Teheran, és un dels seus principals socis comercials. Aquestes tensions han provocat enfrontaments, com al Iemen, on l’Aràbia Saudita i els Emirats van dur a terme una campanya aèria desastrosa contra la milícia houthi, amb el suport de l’Iran, durant la dècada del 2010.

Els estats del Golf temen que l’Iran arribi a obtenir una arma nuclear, tot i que han demanat que es tracti aquesta amenaça per mitjans diplomàtics i no militars. També hi ha una dimensió sectària en aquesta divisió: moltes de les monarquies del Golf són sunnites i recelen del fet que l’Iran xiïta pugui exportar la seva ideologia revolucionària als seus ciutadans xiïtes per provocar inestabilitat. “Hem viscut al costat de l’Iran durant anys, durant segles –diu Abdulkhaleq Abdulla, politòleg emiratià–. Sabem com és de difícil l’Iran”.

La setmana passada, durant una reunió entre responsables de l’Aràbia Saudita, Bahrain i els Emirats amb una delegació bipartidista del Congrés dels EUA, van expressar que una de les seves principals preocupacions era que milícies amb el suport de l’Iran poguessin atacar les forces nord-americanes desplegades als seus països, segons va dir el congressista Jimmy Panetta, demòcrata de Califòrnia. Un escenari així posaria en el punt de mira la forta presència militar dels EUA a la regió –una qüestió crítica entre la població local– i convertiria la zona en “un escenari o un peó per a aquestes tensions”, afegeix Esfandiary.

Washington encara mou les peces

Amb l’ajuda dels sistemes de defensa nord-americans, tots els míssils llançats contra Qatar menys un van ser interceptats. Hores després, l’emirat va anunciar que havia ajudat Donald Trump a negociar un alto el foc entre l’Iran i Israel. “Esperem que aquesta qüestió es contingui com més aviat millor i que aquest capítol quedi enrere”, va dir el primer ministre Sheikh Mohammed durant la conferència de premsa. Però l’atac va posar de manifest la vulnerabilitat dels països del Golf, malgrat la seva riquesa i els lligams de seguretat amb els EUA. Les sirenes d’alerta van sonar a Bahrain i l’espai aeri de Dubai –un dels centres d’aviació més grans del món– va ser tancat. “Feia dècades que advertíem que aquest escenari era possible i que calia evitar-lo”, diu Bader Al-Saif, professor d’història a la Universitat de Kuwait.

L’atac contra la base militar d’Al-Udeid, a Qatar, va fer revifar el record de l’atac amb drons del 2019 contra instal·lacions energètiques saudites, atribuït també a l’Iran, que va deixar fora de joc la meitat de la producció de petroli del regne durant uns dies. Aquell episodi, durant el primer mandat de Trump, és sovint citat per les autoritats saudites com el moment en què van comprendre que la protecció nord-americana tenia límits, i que calia acostar-se diplomàticament a Teheran. Les relacions entre els països es van restablir el 2023.

Els Emirats i Bahrain també han millorat les seves relacions amb l’Iran, i és poc probable que l’atac a Qatar freni aquest acostament. “Acostar-se a l’Iran, sigui com sigui, és la política, l’estratègia i el rumb de futur”, diu Abdulla. Alhora, l’atac ha posat de manifest la dependència dels països del Golf dels Estats Units –una dependència amb la qual els seus dirigents no se senten del tot còmodes.

Fa només uns anys, líders saudites i emiratians parlaven d’un món multipolar i de la necessitat de desenvolupar una política exterior més independent, preveient una retirada nord-americana del Pròxim Orient. Ara és evident que els EUA són “a la regió de nou i de la manera més contundent possible –rebla Abdulla–. Crec que estem atrapats en un món unipolar. Hi ha poders emergents competidors, però encara és Washington qui mou les peces.”