José Manuel Albares: "Aquesta guerra no té cap altre objectiu que convertir Gaza en un immens cementiri"

Per primera vegada des de l'inici de l'ofensiva israeliana, Europa comença a tenir una veu ferma per demanar que s'aturi la barbàrie contra els civils a Gaza. Espanya ha estat un dels països més actius des del principi. Ho reivindica el ministre d'Afers Exteriors espanyol, José Manuel Albares, en una entrevista en què analitza la situació a la Franja i també la guerra d'Ucraïna, a més de la qüestió del català a Europa.

Es parla d'un alto el foc a Gaza, però quina credibilitat hi dona?

— Cal un alto el foc definitiu. Cal l'alliberament incondicional de tots els ostatges que continuen en mans de l'organització terrorista Hamàs. I Israel ha de permetre l'entrada massiva d'ajuda humanitària, sobretot medicines i aliments, a la població civil. És imperatiu per a totes les parts. És complir el dret internacional humanitari que protegeix la població civil i, al capdavall, és una mínima humanitat de Hamàs alliberar incondicionalment els ostatges i és una mínima humanitat d'Israel aturar aquesta guerra que ja no té cap més objectiu sinó convertir Gaza en un cementiri immens.

Segons el seu parer, el que veiem a Gaza és un genocidi?

— El Tribunal Internacional de Justícia ho investiga. Espanya forma part de la demanda sud-africana perquè s'investigui. Hi ha una convenció per sancionar i prevenir el genocidi a partir de la qual Espanya ha fonamentat la seva demanda. I, clarament, hi ha tipologies assenyalades en aquesta convenció, com ara impedir l'entrada d'ajuda humanitària a la Franja de Gaza o no complir les sentències del Tribunal Internacional de Justícia, que ja fa molts mesos va dir que s'havia de posar punt final a l'operació militar a Rafah. El desplaçament forçós de població, com passa a Cisjordània, també és contrari al dret internacional, així com l'expansió dels assentaments il·legals. Per tant, hi ha violacions flagrants i Espanya vol que el Tribunal Internacional de Justícia s'hi pronunciï.

Fins a quin punt Espanya està disposada a fer complir aquest imperatiu?

— Espanya ha liderat la posició de la Unió Europea des del principi. Tot el que Espanya ha fet, fa i continuarà fent té un únic objectiu: aconseguir la pau. I això no va contra ningú ni, per descomptat, contra l'estat d'Israel, l'existència del qual amb total seguretat forma part de la solució dels dos estats. En aquests moments, hem sol·licitat la suspensió de l'acord d'associació entre la Unió Europea i Israel basant-nos en l'article 2, el respecte als drets humans. La revisió, que l'alt representant ja té en marxa ara mateix, la demanàvem des de fa un any, però també la suspensió. Hem sol·licitat un embargament de venda d'armes a Israel. L'Orient Mitjà no necessita més armes, al contrari, necessitem una desescalada, un alto el foc, i que hi arribi la pau definitiva. I continuar avançant en la via de les sancions. Espanya ja té una llista de tretze colons violents sancionats. La Unió Europea, a instàncies d'Espanya, però per unanimitat dels Vint-i-set, en té una altra. Cal continuar avançant. No podem permetre que qui creu en la violència i qui vol impossibilitar la solució dels dos estats, viatgi i es relacioni amb la Unió Europea amb total normalitat.

Impulsen a la Unió la suspensió de l'acord d'associació amb Israel, però quin suport tenen?

— Disset estats ens vam pronunciar molt clarament a favor de la revisió. Ara és l'alt representant qui ha de portar-la i li hem sol·licitat que sigui amb rapidesa. No tinc cap dubte de com acabarà aquesta revisió. Les imatges són clares, les declaracions públiques són clares, les accions de l'exèrcit d'Israel són clares. És evident que no s'estan respectant els drets humans. Per tant, l'important són les accions. L'alt representant aportarà una bateria d'accions i els estats ens hi pronunciarem. Espanya, públicament, ja n'ha assenyalat algunes. La suspensió de l'acord d'associació, per a mi, és una evidència i així ho expressaré. I som molts països els que pensem així.

Fins a quin punt és factible que Espanya prescindeixi del material militar israelià?

— Espanya, des del 7 d’octubre, no concedeix noves llicències d’exportació d’armament amb destinació final a Israel ni permet operacions d’aquest tipus, encara que les llicències haguessin estat anteriors. Tampoc permetem escales de vaixells que tinguin carregaments d’armament amb destinació final a Israel. Això és el que estem sol·licitant, també a escala europea i d’uns altres estats. Crec que és evident i de sentit comú entendre que, enmig d’una guerra, sobretot d’una guerra d’aquesta mena, que no té cap objectiu més enllà de causar més destrucció i més morts de civils i de nens, no es necessiten més armes.

Parla dels objectius de la guerra i el president dels Estats Units, ni més ni menys, fa referència a un resort a Gaza.

— Gaza és la terra dels palestins gazians, els pertany. Gaza és part del futur estat palestí, realista i viable, que vam reconèixer ara fa un any. Per tant, només els palestins decideixen el futur de Gaza.

Podem continuar parlant d’Israel com un estat democràtic?

— Les democràcies no fan la guerra. Les democràcies busquen la pau, perquè precisament creuen en el diàleg com la manera de resoldre els conflictes internament i externament. Jo vull el millor per al poble d’Israel. Crec en l’estat d’Israel i en la seva existència, però també crec en la solució dels dos estats. I crec que el mateix dret, exactament el mateix dret que té el poble d’Israel a un estat, a la pau i a la seguretat, també el té el poble palestí.

Per què no es planteja la retirada de l'ambaixadora espanyola?

— Perquè Israel forma part de la solució dels dos estats. Tard o d’hora, en aquest marc que estem creant per a la pau, haurem de tenir-hi assegut Israel. Res d’això va contra Israel i necessito mantenir un contacte i un canal diplomàtic i de diàleg amb Israel, perquè, al final, el diàleg sempre és més poderós que no pas la confrontació. Ho faig pels mateixos motius i raons exactes que mantinc l’ambaixada a Moscou. Un dia haurem de trobar un modus vivendi amb Rússia. La retirada dels ambaixadors és una cosa que no fan ni els estats àrabs més compromesos amb la causa palestina.

La solució dels dos estats encara és viva?

— Hi ha gent a Israel treballant activament dia a dia perquè no sigui una realitat. La realitat sobre el terreny, tant de guerra a Gaza, de desplaçaments constants de la població a la Franja, com de l’expansió il·legal de les colònies israelianes, a Cisjordània, la fan molt difícil. Raó de més perquè tots reconeguem l’estat de Palestina, perquè és la millor eina que tenim en aquests moments per protegir-la. I, sobretot, no hi ha alternativa a la solució dels dos estats. No hi ha alternativa a un estat palestí. Quina seria la solució? Matar tots els palestins? Deportar-los a no se sap on? Potser a la Lluna o a Mart? Israel donarà la nacionalitat israeliana als milions de palestins que viuen actualment als territoris ocupats? O crearà un bantustan dins d’Israel amb uns drets reduïts, com si fos una forma d’apartheid? Totes aquestes situacions són absolutament aberrants. Aleshores, avancem en allò que tantes vegades a la història han negociat israelians i palestins. Tot està negociat, els paràmetres, els temps, fins i tot els intercanvis del percentatge de població. I posem en marxa el que sabem que és l’única via cap a la pau i l’estabilitat a l’Orient Mitjà, cap a la seguretat d’Israel. Per descomptat que Israel té dret a la seguretat i jo dono suport a tota mesura que la reforci. Aquesta és la principal. I un estat palestí realista i viable, ho tinc clar, és Gaza i Cisjordània connectades per un corredor que els doni continuïtat geogràfica i sota una única autoritat palestina, amb una sortida al mar i un port a Gaza, i amb la capital a Jerusalem Est. Això és la garantia de pau per a tothom, de justícia per al poble palestí, que no té per què estar condemnat eternament a ser un poble de refugiats. De seguretat per a l’estat d’Israel, que té demandes legítimes de seguretat. I d’estabilitat i de pau per a tots els estats de l’Orient Mitjà, que també hauran de reconèixer i normalitzar les relacions amb l’estat d’Israel, tal com dic als meus amics àrabs i em donen la raó.

Com definiria la situació actual a Ucraïna?

És una catàstrofe humanitària i una violació flagrant del dret internacional. Una guerra d’agressió de Rússia contra un estat sobirà, contra un estat democràtic, contra un estat que tenia les seves fronteres internacionals perfectament definides. I només hi ha una solució: que Vladímir Putin digui a les seves tropes que tornin a les fronteres de la Federació Russa, d'on mai haurien d’haver sortit. I, sens dubte, Espanya i la resta de la Unió Europea serem al costat d’Ucraïna i al costat del president Zelenski tant de temps com calgui, perquè el que està en joc a Ucraïna, exactament igual que el que està en joc a Gaza, és també el món que volem per demà. Si preval la llei internacional o la llei de la selva. Si és la força de la raó o la raó de la força. Això és el que està en joc. La seguretat d’Ucraïna, a més, està íntimament relacionada, és evident, amb la seguretat d’Europa. Per això no abandonarem mai Ucraïna.

I, diplomàticament, com definiria la situació amb el president dels Estats Units, que ha dit que el president rus està rematadament boig, i que realment no ha contribuït a avançar en la qüestió?

— Des de fa molt de temps, veig el president Zelenski presentant plans de pau, acceptant altos el foc incondicionals, que és el que fa qui vol la pau i qui vol que aquesta guerra s’acabi, i veig Vladímir Putin amb tàctiques dilatòries, posant condicions per a l’alto el foc, donant un contingut a la paraula pau molt diferent del que és una pau justa i duradora. Per tant, veig dues actituds molt diferents. El president Zelenski no ha volgut mai aquesta guerra, com tampoc l'hem volgut els europeus. Aquesta és la guerra d’un sol home. El president Zelenski busca la pau, posar fi a la guerra, i el president Putin té l’única política de continuar la guerra.

La diplomàcia avui és més difícil quan els Estats Units no creuen en les organitzacions o en les institucions multilaterals?

— És més necessària que mai, precisament perquè el dret internacional, les Nacions Unides, els organismes de les Nacions Unides com l’UNRWA, estan sent obertament qüestionats, i fins i tot atacats. Hi ha una sèrie de desafiaments al planeta que només podem abordar globalment. El canvi climàtic, el subdesenvolupament, la seguretat compartida... Per això els organismes multilaterals són més importants que mai. El contrari què és? La llei de la selva, la llei del més fort. No és possible al món del segle XXI. Seria un retrocés immens cap a etapes molt fosques de la humanitat.

I no som en aquest retrocés?

— Hi ha qui vol imposar aquest retrocés. Per això és més important que mai que aquestes banderes —la lluita contra el canvi climàtic i els Acords de París, el multilateralisme, la defensa de les Nacions Unides—, Europa les agafi amb força. Perquè molts d’aquests conceptes són fills d’Europa i el món sencer espera que nosaltres siguem el bastió que els defensi.

A Europa li anava bé un lideratge nord-americà fort i li toca ara fer-se gran?

— Sens dubte, Europa ha d’avançar en la seva sobirania. Hem d’avançar en la nostra pròpia prosperitat i tenir-la molt més a les nostres mans, eliminant tots els obstacles al mercat interior, treballant amb tots els socis necessaris al planeta. La nostra seguretat ha de ser cada vegada més a les nostres mans, la seguretat en el sentit de defensa, de dissuasió, però també la nostra seguretat energètica, les nostres interconnexions per permetre que aquest mercat únic doni tot el seu potencial, la competitivitat de les nostres empreses, tot això.

Això també implica una despesa més gran en defensa...

— Una despesa més gran en seguretat, que inclou una pota de defensa, però també en ciberseguretat, també en competitivitat de les nostres empreses, també a garantir els fluxos energètics. Tenim una potència molt agressiva, rearmant-se constantment, com és Rússia. I veiem com la nova administració nord-americana té nous postulats, tant en matèria comercial com en matèria de seguretat euroatlàntica.

La guerra comercial dels EUA amb Europa l’acostarà a la Xina?

— Acostarà Europa a tots els seus socis i aliats. Volem que el vincle transatlàntic, també en matèria comercial, es reforci i es mantingui al màxim possible. Però veiem, per exemple, que el Mercosur pot ser un dels nostres grans socis; hi ha països a l’Àfrica, un continent molt a prop d'Espanya, que poden ser grans socis; i a l’Àsia, per descomptat, l’Índia, la Xina, el Vietnam... Amb l’Índia hem d’avançar, amb la Xina també, i hem de veure quan la Xina pot ser un soci i quan és un competidor.

El pròxim consell d’afers generals tornarà a tractar l’oficialitat del català?

— Estem parlant amb els set països que van dir que encara necessitaven més temps per sumar-se a la unanimitat. El que els demanem és concreció. Hem vist que, les vegades que hem portat el tema al consell, hi havia estats que deien que encara no veien la concreció necessària respecte als aspectes financers o que tenien dubtes sobre aspectes jurídics o que això pogués crear un precedent. El que els demano és que, d’una vegada per totes, deixem d’especular i de parlar en termes genèrics. Quin aspecte concret dels aspectes financers creuen que encara s'ha de reforçar en la redacció de la proposta espanyola? I ho farem. Creiem que tot és prou clar. Hi ha un informe de la Comissió explicant que el cost de les tres llengües anual és d'una mica més de 130 milions d’euros. Hi ha una carta meva de fa un any indicant que Espanya cobrirà tots els costos. No només aquests poc més de 130 milions, sinó tots els costos. Per tant, crec que la tranquil·litat dels estats ha de ser absoluta. Però, d’acord, estic disposat, com fa mesos que treballo amb tots els estats, a resoldre qualsevol dubte que puguin tenir. Però que em diguin concretament què els amoïna. Necessiten que analitzem el cost unitari de cada full de paper que s’utilitza per a una traducció? Fem-ho, cap problema, però fem-ho de pressa. Perquè fa dos anys que hem presentat la petició.

I pel que fa als aspectes jurídics?

— D'opinions, n’hi ha moltes. La d’Espanya, que l’ha posada per escrit, és que és legal. Però l’important és què diuen els tractats. Els tractats tenen un únic article sobre el règim lingüístic de la Unió Europea i és molt clar. Les decisions sobre el règim multilingüístic de la Unió Europea es decideixen per unanimitat al Consell. Punt. És una decisió política. La prenem els estats. Si de debò hi ha un dubte sobre això, doncs aprovem la mesura i ens dirigim al Tribunal Europeu de Justícia, que és l’únic que pot dictar sentències de veritat que siguin vinculants i no meres opinions. Per tant, sincerament, no veig que això pugui ser un obstacle. Hem deixat clar que els idiomes han de ser idiomes originaris d’estats membres de la Unió Europea, que aquests idiomes han de ser a la Constitució d’aquests estats membres en el moment de l’adhesió a la Unió Europea. És un camí irrenunciable per al govern espanyol i irreversible. Que el català sigui llengua oficial de la Unió Europea, exactament igual que l’èuscar i el gallec, és un combat que mai abandonaré i que tard o d’hora s'assolirà.

El PP té capacitat perquè la qüestió s'encalli?

— Els governs que es van mostrar, diguem-ne, encara no disposats i que van sol·licitar més temps per continuar treballant, molts d’ells tenen partits que són de la família política del Partit Popular Europeu. Per tant, el Partit Popular, com a partit espanyol, diria que té gairebé una obligació de traslladar a aquests partits que és un tema molt seriós, central per a Espanya, perquè afecta la identitat nacional plurilingüe espanyola i perquè així és com els espanyols ens hem organitzat en la nostra Constitució, perquè així és com els espanyols ens percebem i ens projectem a Europa, perquè hi ha 10 milions d’europeus que parlen català, molts més que moltes de les llengües que ja són oficials. El PP no pot girar l’esquena a 20 milions d’espanyols, el 40% del nostre país, que són els que cada dia en la seva vida, la seva vida laboral, la seva convivència, el seu lleure, es desenvolupa en més d’una de les llengües oficials a Espanya, perquè la realitat de molts pobles i ciutats espanyoles és de dues llengües oficials convivint-hi. Porto tota la legislatura oferint un pacte d’estat al Partit Popular i a la resta de forces polítiques. Perquè és la nostra identitat nacional. I també ho diuen els tractats de la Unió Europea, que hem de protegir la identitat nacional de cada estat membre. Em sembla inconcebible que una persona com el senyor Feijóo vagi en contra del gallec. No puc concebre que un gallec vagi en contra del gallec.

S’atreviria a dir una data?

— És difícil perquè hem de parlar amb aquests set estats. Jo el que ja no puc acceptar més és que tot siguin coses genèriques: “Tinc dubtes sobre aspectes jurídics”, “crec que els aspectes financers no són prou sòlids”. Quins? El tema, sens dubte, el continuarem portant al consell d’afers generals.

El PP ha qualificat el seu govern de mafiós. Quina és l’estratègia de l’oposició?

— Generar soroll fins al punt que ningú senti res, ningú entengui res, ningú cregui en res.

—