37 mesos i 13 dies de captiveri a Rússia: "Comptava els dies"

Enviada especial a Morshyn (Ucraïna)L’habitació fa olor de tabac. Uns dotze metres quadrats amb dos llits i una tauleta de nit. Un paquet de tabac, mòbils, aigua, medicaments i poca cosa més. El Maksym i el Mykyta fa dues setmanes que han fet d’aquesta petita cambra casa seva. No hi tenen res més perquè no tenen res més. El 24 de maig van ser alliberats en el segon gran intercanvi de presoners de guerra entre Rússia i Ucraïna després de les converses el mes passat a Istanbul. Van estar captius durant "37 mesos i 13 dies" i durant "555 dies", respectivament. Cadascú té la seva manera de portar el recompte del temps del seu infern, en captiveri en mans de l’exèrcit rus. "Comptava els dies", assegura el Maksym.

El Maksym i el Mykyta són dos dels 46 soldats alliberats les últimes setmanes que es recuperen a un centre d'acollida a Morshyn, a l’oest d’Ucraïna. És una mola imponent d’estil soviètic, que fa dècades havia funcionat com a centre de rehabilitació i que des de l’inici de la gran invasió russa contra Ucraïna ha recuperat la seva vella funció. Recuperació física, però també –i sobretot– psicològica. Pertany al servei estatal de la Guàrdia de Fronteres, que l’està renovant a poc a poc per poder acollir persones afectades per la guerra. A més dels alliberats en els intercanvis de presoners, ara també hi ha 115 soldats ferits –molts d'ells, amb extremitats amputades–, 19 dones –esposes i mares– i sis criatures. I 31 persones que han estat desplaçades de territori ucraïnès ocupat per Rússia.

El Maksym, que té 39 anys, s’asseu al seu nou llit, vestit amb xandall, xancletes, el cos encorbat i les mans entre els genolls. Els ulls, durant molta estona, clavats a terra. Està prim, amb les faccions marcades. Rapat i ben afaitat. Costa d’imaginar com era el seu aspecte fa tres anys. No dona detalls d’on i com el van capturar. Però explica que és de Mariúpol.

Mariúpol va caure en mans russes el 20 de maig del 2022 després d’un dels pitjors setges d’aquesta guerra, poques setmanes després que Vladímir Putin llancés l’operació a gran escala contra Ucraïna el 22 de febrer.

Els ulls del Maksym destil·len sobretot tristesa. El seu posat deixa entreveure l’estrès posttraumàtic, segurament la por.

— Us han tractat molt malament, oi?

— Sí.

Un sí lacònic, de reacció instantània. Cap més paraula.

— Podeu dormir i descansar a les nits?

En aquest cas sí que vacil·la. Triga uns segons a contestar.

— Hi ha dificultats. Però la situació va millorant.

"Ens anem recuperant i anem guanyant forces", apunta el seu company Mykyta. Ell té trenta anys i va ser capturat a Bakhmut.

Tots dos conversen amb sor Lucía Caram, que en la seva última expedició humanitària a Ucraïna ha transportat, entre altres productes, centenars de peces de roba per als soldats ucraïnesos que han estat alliberats les últimes setmanes. És una conversa curta, les paraules costen de sortir, després de tres anys. El Maksym explica que té dona i fills, de tretze i disset anys.

— Quan estaves en captiveri, t’ajudava pensar en ells?

— Sí, cada dia.

— Ja els has vist?

— Encara no. Parlem per internet.

— On viuen?

— A Mariúpol.

La família del Maksym és a una ciutat ocupada per Rússia. El Mykyta ha tingut més sort. Ell és de Khàrkiv i va poder veure la seva dona a Kíiv, quan el van alliberar.

El Maksym manté l'esperança de retrobar-s'hi.

— Tenen intenció de venir des de Mariúpol a visitar-me.

— Poden sortir amb llibertat?

— Intentaran sortir per un altre país.

Sembla que vulgui somriure, però també que li hagin de saltar les llàgrimes en qualsevol moment. "És molt important per a nosaltres entendre que no estem sols, que hi ha gent que ens dona suport".

"Va ser una experiència molt dura, però la vam suportar", resumeix el Vitaliy, que intenta recuperar-se del seu trauma en una altra habitació del centre. Porta una samarreta amb l’escut d’Ucraïna i un salm escrit: "El Senyor donarà força al seu poble". Salm 28.11. Explica que el suport del poble ucraïnès és el que els ha fet resistir. "Vam plorar quan vam veure la gent al voltant de la carretera, el dia que ens van alliberar", recorda. I acaba amb l’omnipresent clam en aquest país: "Slava Ukraïni" (Glòria a Ucraïna).

Desapareguts en combat

Aquest clam, seguit sempre de la resposta automàtica "Heròiam slava!" (Glòria als herois), es repeteix gairebé com un mantra a la plaça Maidan de Kíiv durant una concentració de familiars de soldats desapareguts. Hi ha cartells que denuncien el silenci sobre el parador dels seus marits, fills o germans: "Silenciar el destí de les persones desaparegudes significa torturar-les amb les teves pròpies mans", diu un cartó que sosté una noia. Al seu costat, dues joves aguanten una gran bandera ucraïnesa amb la foto del seu desaparegut. La plaça és plena d'aquestes banderes, plenes d'imatges d'homes –molts nois joves– vestits de soldat, que no se sap si són vius o si són morts o si s'han convertit en presoners de l'exèrcit rus.

"Fa mig any que no tinc el meu marit al meu costat. ADN? Les proves d’ADN tarden molt a fer-se", diu la Natàlia, una de les concentrades. "Però nosaltres no esperem l'ADN, nosaltres els esperem vius. Estem esperant, estem esperant, estem esperant...", repeteix amb la veu trencada. Dues dones més, esposes de soldats de la mateixa brigada, insisteixen en el mateix discurs. I denuncien que la policia no col·labora amb les famílies i que els comandaments de les brigades tampoc donen cap informació.

La informació oficial és que hi ha més de 70.000 ucraïnesos que es consideren desapareguts, la gran majoria soldats, segons la xifra feta pública l'1 de maig pel comissionat per a persones desaparegudes sota circumstàncies especials, Artur Dobroserdov. "En la majoria dels casos només podrem saber què els va passar després que acabi la guerra", va admetre. Des del començament d'aquest any, 30.000 ucraïnesos s'han afegit a la llista, mentre que uns 12.000 s'han esborrat del registre després d'haver estat trobats, alliberats del captiveri rus o que els seus cossos hagin estat identificats pels equips forenses.

A Ucraïna només hi ha tres crematoris, a Odessa, Lviv i Kíiv. "El de Kíiv treballa cada dia", explica Andrii Zimin. La guerra ha fet que part de la seva rutina laboral sigui visitar dipòsits de cadàvers, crematoris i cementiris. Ell és el director d'AU International Service, una companyia que presta serveis d'assistència a estrangers que són a Ucraïna. "Abans de la guerra, els serveis funeraris representaven un 20% de la nostra feina. Ara, almenys un 50%. I la resta, assistència mèdica a ferits", diu. La seva empresa ha ajudat a la repatriació de cossos de desenes d'estrangers, principalment combatents de la Legió Internacional, però també cooperants, com la catalana Emma Igual, directora de l'ONG Road to Relief, que va morir el setembre del 2023 a Bakhmut.

Al centre comercial de la plaça Maidan hi ha una competició infantil de cubs de Rubik i altres jocs d'agilitat mental. "Això és el futur d'Ucraïna. No l'exèrcit", diu l'Andrii. "Però han d'aprendre a lluitar, perquè tenim veïns bojos", afegeix resignat.