Barça
Esports29/04/2022

Mariona Caldentey: "Vaig treure'm durant unes setmanes les xarxes socials per centrar-me en estar bé mentalment"

Jugadora del Barça

Sant Joan DespíEl Barça viu una temporada de somni, però Mariona Caldentey (1996, Felanitx) ha passat uns dels pitjors anys de la seva carrera. En la golejada del Barça contra el Wolfsburg (5-1) en el partit d'anada de les semifinals de Champions al Camp Nou, va tornar a trepitjar la gespa després de més de cinc mesos. Les lesions han sigut el seu botxí aquesta temporada, i les recuperacions han sigut difícils, doloroses i tedioses. No només a nivell físic, sinó també a nivell mental. El seu cap ha trontollat en més d'una ocasió, i la impotència ha sigut enorme en molts moments. La jugadora del Barça se sincera amb l'ARA tot just abans d'afrontar el partit decisiu que portarà l'equip cap a l'anhelada final de Torí (18 h, DAZN).

Han sigut molts mesos de patiment i dolor. Com estàs ara?

— Estic contenta i il·lusionada, i amb moltes ganes de jugar. El que volem totes les jugadores és poder fer la nostra feina, que és entrenar-nos i jugar. Tinc la sensació que aquesta temporada m'ha passat volant, que l'he perduda, per dir-ho d'alguna manera: queda molt poc i realment, en els últims mesos, no he jugat gens. Primer vaig patir la lesió al peu, que em va tenir un mes de baixa, i després em vaig lesionar de l'isquiotibial i vaig estar fora vuit setmanes. Quan em vaig recuperar, vaig jugar dos partits i vaig recaure de la mateixa lesió, i em van dir que estaria deu setmanes més de baixa. Jo mai havia tingut lesions musculars. Sí que estic operada dels genolls i havia tingut cosetes, però mai m'havia fet una lesió muscular i el fet de recaure dues setmanes després d'haver acabat el procés va ser molt dur. 

¿La recaiguda és el cop més dur de tots?

— És que pensava: "¿Ara qui m'assegura que em torni a recuperar bé?" Dubtava de tot. No tenia confiança. Al principi no tenia ni ganes de fer la recuperació. Havia fet tot el procés de les vuit setmanes que m'havien dit. L'havia fet bé, saps? Jo em sentia bé i de cop tornava a estar malament. No entenia què havia fet malament, tant jo com a nivell de serveis mèdics del club. 

Mentalment com et va afectar?

— Al meu cap tot eren dubtes. Només podia pensar que les vuit setmanes tan dures que acabava de passar les havia de tornar a patir exactament igual. La veritat és que he plorat molt. Òbviament, les primeres setmanes més, però estava a la setmana 6 o 7 i hi havia dies que acabava i tenia ganes de plorar. Era la frustració de tornar a ser al mateix lloc: sabia el que m'esperava perfectament. Ara, a més, hi havia partits de Champions entremig, amb el Camp Nou, i això ho fa tot molt més difícil. 

Cargando
No hay anuncios

Vas necessitar aïllar-te?

— Quan em vaig lesionar, el primer que vaig fer va ser treure'm Instagram i Twitter. Vaig estar 10 o 15 dies sense mirar res a les xarxes socials. En aquell moment es criticava una mica que hagués anat a la selecció: tant a l'entrenador per portar-me com a mi per haver dit que sí. I això no em feia bé. Prou en tenia amb saber que havia d'estar dos mesos i mig fora. El que vaig fer va ser treure'm durant unes setmanes les xarxes socials per centrar-me en estar bé mentalment i poder fer una bona recuperació física. Notava que el meu no estava a lloc. Ha sigut una de les temporades més difícils, i sabia que si el cap no estava bé la recuperació de l'isquio tampoc aniria bé, així que em vaig prendre les primeres setmanes amb molta calma. 

La primera lesió de l'isquio és dolorosa, però la segona és demolidora. ¿Les vas viure de manera gaire diferent?

— En la primera lesió, el que vaig pensar i el que tothom em va dir va ser que el moment en què m'havia lesionat tampoc era tan dolent. Em perdia el final del desembre, el gener i el febrer, però de cara al març, quan comença la teca, arribava bé. "Estaràs a punt per al març, i has fet una bona recuperació. Estaràs fresca i bé", em deien. La primera lesió va ser això: mentalitzar-me que havia de tornar bé, ja que era la part important de la temporada. "L'equip estarà cansat i vindran bé cames fresques": aquesta era la meva mentalitat. Quan vaig recaure, les primeres setmanes van ser horribles. Em deien que tenia deu setmanes. I a mi m'era igual, com si me'n deien dotze. No tenia ganes de res, estava tot molt lluny: no tenia ganes de recuperar-me ni de jugar. És que m'era igual: com si em deien quinze setmanes o que no tornaria en tota la temporada. Estava exhausta i no tenia forces. Però al final som jugadores i el que ens mou és jugar. Quan anaven passant les setmanes m'anava sentint millor. Per a mi va ser estrany, perquè el primer cop que em vaig fer mal vaig notar com una pedrada a la cama. Aquella mateixa tarda no em podia ni asseure a la banqueta, tenia molt dolor. Vaig haver de portar crosses. El segon cop, en canvi, em vaig lesionar i em van dir que tenia el mateix una mica més greu, però no em feia mal. Per a mi era difícil acceptar que estava lesionada: jo havia sentit el mal i ara no el tenia, i no entenia com em podia haver fet el mateix.

Cargando
No hay anuncios

La segona lesió et va obligar a perdre't el primer Camp Nou.

— El partit al Camp Nou, de Champions, contra el Madrid... Em va fer mal perdre-me'l. Tampoc volia donar-hi més voltes de les necessàries. Tot i que jo no jugava em vaig plantejar aquell dia sabent que jo formava part d'allò. Volia disfrutar encara que fos des de la grada. Venien amics i familiars meus des de Mallorca. No jugava, però era el meu equip i estàvem fent història per al futbol femení. Sentia molta ràbia i impotència, però intentava pensar que, si estava anant així de bé, segurament tindríem més opcions més endavant de tornar. Jo volia jugar en un Camp Nou ple. Sí que havíem jugat contra l'Espanyol, però estava buit. Canvia molt.

El primer el passes a la grada i és un moment difícil per a tu. El segon, en canvi, ja trepitges la gespa.

— En un principi pensava que no arribava al partit. Havíem parlat d'un procés de més o menys deu setmanes, i això era just a la setmana nou. Era una recaiguda i el risc era alt. Tampoc tenia pressa per tornar a jugar, perquè el que volia era estar bé, però són unes semis de Champions i amb un Camp Nou ple [riu]. És difícil de gestionar: volia tenir paciència i ser responsable, però feia cinc mesos que no jugava i hi havia aquesta oportunitat sobre la taula. Va ser un moment difícil. Vam fer totes les proves: ressonàncies, de força, entrenaments durs i tornar amb l'equip... Durant la setmana tot anava bé i jo em sentia molt bé, i vaig tenir la sort de jugar deu-quinze minuts. Era una mica simbòlic, però la realitat és que no podia jugar més. Per a mi allò era un premi, perquè nou setmanes endarrere no arribava a aquest moment. Formar part de la llista, arribar amb l'equip amb el bus, estar al vestuari i canviar-te allà, l'entrenament del dia d'abans a la gespa del Camp Nou... Eren coses que no havia viscut en l'anterior cita. Vaig sortir a escalfar i ja sabia que podia tenir minuts perquè n'havíem parlat. Era el premi després de passar-ho tan malament aquesta temporada i de tan llarg com se m'havia fet. 

Cargando
No hay anuncios

I en el moment que entres al camp, la grada esclata. ¿Vas ser conscient de l'alegria dels culers per la teva tornada?

— Sí i no. Quan entro passa tot molt de pressa. Em sento molt estimada per les companyes i per l'afició, i que reconeguin el teu esforç i la teva feina és el més gran que et pot passar. Ara sí que estic contenta i tinc moltes ganes de jugar. 

Les 91.648 persones a les graderies es feien notar, oi?

— No som conscients de tot el que està passant i no ho serem fins que passi un temps. Estem vivint coses brutals, se'ns posa la pell de gallina quan en parlem. Tant de bo a tot el que està fent el Barça s'hi vagin sumant altres clubs. L'ambient al Camp Nou l'altre dia era festiu, amb molts nens i nenes, moltes famílies, i això fa que la gent s'enganxi i vulgui venir més. Tant de bo sigui l'inici del creixement consolidat del futbol femení.

Cargando
No hay anuncios

Has estat fora de l'equip en moments complicats. Com es gestiona no poder estar al camp en situacions difícils?

— Et genera molta impotència. És cert que quan estàs fora es veu molt més fàcil que quan estàs dins. Soc una jugadora molt tàctica i ho vivia amb impotència quan veia que ens costava més, però al final som persones, no robots. Hem d'acceptar que ens pot passar; juguem molts partits i no sempre pot sortit tot bé. Per exemple, molts cops al descans, quan baixava al vestidor, l'Aitana em preguntava com ho veia, què podíem millorar.

Ets de les futbolistes que estudien el joc més analíticament. Com definiries el futbol del Barça?

— Som un dels equips que millor tracten la pilot. Jo sempre ho dic: com més bé ens ho passem les jugadores, més bo és el resultat i més bé s'ho passa la gent. Fa molt de temps que treballem juntes un gran bloc de jugadores, i això es nota. Notem moltíssim el nivell que tenim en els entrenaments, quan competim entre nosaltres. Quan et toca defensar ho veus: són molt bones i és impossible! [Riu.] Som tan competitives que volem guanyar qualsevol tasca i ens enfadem, ens piquem, ens queixem als entrenadors quan fan d'àrbitres. És un ambient sa, però molt competitiu.

Aquest nivell excepcional de l'equip es va notar en el partit d'anada contra el Wolfsburg. ¿Us va sorprendre que l'equip alemany renunciés així a la pilota?

— Elles volien ser fidels al seu estil, que els estava funcionant, però al venir aquí no van canviar res i el plantejament que van fer ens va donar cert avantatge. Havíem treballat molt bé el partit. Teníem el camí clar.

Cargando
No hay anuncios

L'entrenador del Wolfsburg va dir en roda de premsa que ja podeu comprar els bitllets per a la final a Torí. Ja els teniu?

— Crec que és una manera de treure pressió a les seves jugadores: al final han de marcar cinc gols, i és difícil. Nosaltres no ens volem confiar. No anem a Wolfsburg a passar l'eliminatòria, hi anem a guanyar el partit.