Patiment només per amor
El Nico és un dels millors experts en política cultural que tenim al país. Va ser alumne meu a la Universitat Autònoma i puc dir amb orgull que és molt millor que qui, ja fa uns anys, li va començar a parlar d’aquest àmbit de les polítiques públiques. El Nico va arribar a Barcelona sent seguidor de Ferro Carril Oeste, Ferro, un club històric de Buenos Aires actualment en hores baixes. I per amor va triar l’Espanyol com el seu equip de Barcelona. Amor a la Laura, que té un pare molt perico. Però vull pensar que, encara que sigui una mica, també per amor al seu antic professor. Dilluns, com sempre que l’Espanyol juga a casa, em va enviar una fotografia des de la seva localitat. Jo no vaig poder contestar-li amb la meva habitual foto de tornada: era a Mallorca i vaig faltar a la cita. Si finalment es produeix el miracle i pugem, ja hem quedat que la foto ens la farem junts.
L’Ismael és un alt funcionari de la Generalitat. Dilluns també em va enviar una foto des del camp. Crec que no és massa de cap equip. Però aquella visita al Temple i el fet que pensés en mi em van fer molta il·lusió: m’ho vaig prendre com un homenatge.
L’Antonio és un dels meus millors amics. L’actor més nominat de la història dels Goya segueix els partits de l’Espanyol gairebé tant com els del seu Màlaga. Durant els partits mantenim comunicació permanent. Dilluns no tenia accés a cap televisió i vaig seguir el partit pels seus missatges i pels del meu fill, que era al camp. L’Antonio pateix amb mi i per mi. Pateix per l’Espanyol perquè m’estima. No se m’acut una millor mostra d’amistat. Per a ell, l’Espanyol soc jo. Em vol feliç i sap que els èxits (o, millor, els no fracassos) de l’Espanyol són condició de possibilitat per a la meva felicitat. No són la felicitat. Però sense ells, tot és més complicat.
Sovint veiem el futbol des de la dicotomia de la fília i la fòbia: el meu equip i els meus rivals. Però em sembla bonic recordar les històries que hi ha més enllà de les militàncies pròpies. La transferència de passió i patiment que es produeix per amistat o per amor.
Si finalment l’Espanyol puja (això del play-off em fa molta por), primer de tot pensaré en el meu fill Oriol. També en els meus amics pericos d’ara i d’abans, vius i morts. Amb un pensament i una trucada al Carlos (el meu nou amic perico a qui tant estimo). Però també pensaré en l’Antonio (i en el Nico, i en l’Ismael). Perquè ells hauran patit amb mi i per mi. I això ens uneix per sempre.
