Martina Capdevila: "És un orgull veure tantes nenes que aspiren a fer el que faig jo"

GranollersMartina Capdevila Barbany (Granollers, 2001) viurà un cap de setmana molt especial. A partir de divendres, la capital del Vallès Oriental viurà la fase final de la Copa de la Reina d'handbol, en la qual el KH-7 BM Granollers farà d'amfitrió i serà aspirant a guanyar un títol per primer cop. Les vallesanes s'enfronten divendres al Balonmano Morvedre als quarts de final, i somnien amb ser a la final de diumenge gràcies als gols de Capdevila, que amb 23 anys ja n'ha marcat més de 500 a la lliga. De fet, enguany lidera la classificació de màximes golejadores. Ara vol guanyar un títol davant la seva gent. La història de la seva família és la de l'handbol granollerí.

Per a les persones que no són de Granollers, què significa l'handbol per a la vostra ciutat?

— Sempre diem que Granollers és el bressol de l'handbol català. Crec que és una ciutat on es respira handbol, on tothom sap que l'equip és important i la gent, sempre que pot, s'apropa al pavelló quan tenim partits grans. Granollers va ser seu olímpica d'aquest esport i hi tenim molts jugadors. Aquí sempre s'ha respirat handbol. Tenim molta història i molt futur.

El fet de poder organitzar la Copa de la Reina serà especial. La podeu guanyar?

— Sí, la Copa de la Reina és molt important. Poder portar-la a la ciutat de Granollers és un fet que es recordarà tota la vida. L'equip està en un molt bon moment. Fa dues jornades que no guanyem a la lliga, però la derrota va ser contra l'Atlético Guardés, el líder de la lliga, que diria que només ha perdut un partit. I malgrat que vam tenir baixes, vam jugar prou bé. L'equip està bé físicament i mentalment, amb moltíssimes ganes. Ningú ens pot superar si parlem d'il·lusió. El nostre somni és guanyar la Copa, però cal anar pas a pas. No deixa de ser una competició diferent de la lliga, on les coses que han passat fins ara no serveixen tant. Aquí pot passar de tot.

La teva mare, la Gemma Barbany, va jugar del 1976 al 1985. Va ser una de les pioneres de l'handbol femení. Entenc que has crescut en una casa on contínuament es parlava d'aquest esport.

— Sí, som una família que per part de mare venim de l'handbol. El meu avi per part de mare, en Joan Barbany, va ser dels primers jugadors del Granollers, va ajudar a formar aquest club i va ocupar diferents càrrecs. Sempre va estar vinculat al club, com altres familiars. I després la meva mare va jugar, així com els meus germans. Els quatre germans hi hem jugat, tot i que ara l'única que hi juga soc jo. Des que vaig néixer he viscut aquest esport. Que ara pugui viure la Copa a Granollers, amb tot aquest llegat, és emocionant.

La teva mare va jugar en una època en què hi havia poc suport a l'esport femení. Què t'explica d'aquella època en què van ser pioneres?

— La veritat és que m'ho explica com la millor època de la seva vida. Anava a l'escola Vedruna i un grup d'amigues van decidir fer un dels primers equips femenins. Van anar fent equips, fins que van poder competir. En guarda molts records. L'altre dia em va estar ensenyant fotos i documents, com actes de partits. No va ser fàcil, no hi havia suport, però tenien il·lusió. Malauradament, va patir una lesió i no va poder seguir jugant, però llavors va decidir entrenar. Ara em veu a mi i se li omplen els ulls d'orgull en veure que la seva filla ha arribat fins aquí.

És cert que amb tretze anys hauries pogut ser jugadora de tenis i no pas d'handbol?

— Sí, sí, jo fins als tretze anys vaig competir també al màxim nivell al tenis, però en aquell moment em va arribar una beca per estudiar a la residència Blume. Tocava fer el pas i decidir quin seria el meu esport. Vaig apostar per l'handbol, no va ser difícil escollir-ho, era el que més m'agradava.

Si haguessis escollit el tenis hauries trencat el cor a molts familiars, no?

— Sí, tot i que al meu pare no, que ell sí que ve del món del tenis.

Per què vas acabar apostant per l'handbol per davant del tenis?

— Una de les coses que vaig valorar més a l'hora de decidir-me per un esport o per l'altre va ser que és un esport d'equip. A l'handbol comparteixes els èxits, els moments, les derrotes… tens un equip que al final acaba sent la teva família, perquè al final comparteixes més estones amb ells que amb la teva família. A mi m'agrada molt que sigui un joc d'equip. Fer encaixar totes les peces per jugar a escala tàctica, per defensar, per marcar gols. És un repte també pel que fa a caràcters, fer-ho funcionar tot. Reconforta molt veure que unint esforços assoleixes objectius. Que si tothom fa el que toca, poden assolir-se èxits. Si guanyes sola és el teu èxit. Està bé, però crec que els èxits compartits són molt millors.

Quan vas guanyar la beca de la Blume, vas marxar de casa, eres molt jove. Et va costar?

— Doncs va ser superfàcil, la veritat. Els pares sempre m'ho diuen, que va ser complicat per a ells veure marxar la seva filla de tretze anys sola, però jo de seguida vaig fer amigues. Marxes en una edat en què pot ser molt divertit conviure amb altres noies que practiquen esport. Va ser una de les millors experiències de la meva vida.

Ets internacional i jugadora de primer nivell, però mai has deixat d'estudiar.

— Correcte, sempre ho he tingut molt clar. Vaig fer comunicació audiovisual a la Universitat de Vic i ara estic fent un màster d'estratègia i creativitat en publicitat a la UOC. Si als nois els costa viure de l'handbol, a les noies els és més complicat. A casa sempre em van inculcar que calia estudiar, formar-me, sense deixar de competir.

Ara mateix el Granollers és l'únic equip català femení a Primera.

— Sí. De fet, jo crec que deu ser dels pocs d'Europa amb el masculí i el femení a Divisió d'Honor. Penso que poca gent n'és conscient, d'això. Parla bé de la feina del club, que ha anat apostant per nosaltres. Jo porto tota la vida aquí, però el femení porta tot just set anys a Divisió d'Honor i he vist com han anat arribant canvis, que ens han permès entrenar millor, competir millor i tenir vestidor propi. Detalls que importen. Aquest club és la meva vida. I el femení, més enllà de Copes de Catalunya, no ha guanyat mai cap títol. Si ho fem seria una cosa grossa. A més, el masculí fa bastant que tampoc en guanya cap, de títol, així que tothom està il·lusionat amb aquesta copa.

És veritat, que ets supersticiosa quan jugues?

— Molt. Massa, a vegades. Durant l'escalfament tinc molts tics, moltes frases que sempre he de dir, haig de fer servir el mateix tipus de roba als entrenaments de dijous o de divendres, les cintes dels cabells...

Tenies la mare parlant-te d'handbol a casa, però vas formar-te en una època amb pocs referents femenins. Ets conscient que ara moltes nenes volen ser com tu?

— Les coses han canviat. Com tu dius, jo vaig créixer en una època en què em preguntaven quin era el meu referent i jo deia Joan Cañellas. Quan jo era una nena, els referents eren homes. No deia una dona. I després van començar a fer partits per televisió, van anar millorant les coses... i es va fer camí. No sempre n'ets conscient, de ser un referent, però és un orgull veure tantes nenes que aspiren a fer el que faig jo. Jo no vaig poder començar a jugar fins que tenia set anys perquè no hi havia equips i ara ja tenim prebenjamins. I equips de mini per a nenes de cinc anys. Tenim moltes nenes al club. Jugarem la Copa també pensant en elles.