El nuñisme no marxa ni amb Laporta
El barcelonisme s’ha tret un pes de sobre després d’aconseguir plantar-se als vuitens de final de la Champions tres anys després. És un petit èxit que fa que ara els duels contra l’Atlètic de Madrid i el Girona ja no facin tanta por. La derrota d’Hamburg i els dubtes a la Lliga s’han anat vivint com un calvari col·lectiu una mica exagerat. Enmig d’aquest drama hiperbòlic, han calgut 27 ratificacions de Xavi i, fins i tot, algun avís intern perquè els llenguallargs que acompanyen Laporta —i se senten més importants del que són— deixessin d’alimentar el soroll al voltant del tècnic. En aquest relat capciós, només hi faltava que el club pengés a les xarxes una foto del president amb Rafa Márquez, sabent que el tècnic del filial és el preferit per aterrar al primer equip si les coses van mal dades. Malgrat tot, Xavi ja ha esquivat la primera bala enverinada.
Laporta té raó quan diu que ser del Barça està associat al patiment. El que passa és que, fins als desastres de Bartomeu i companyia, potser ens en vam oblidar. Perquè durant el govern més estable de Messi —i, sobretot, a partir de Guardiola—, una nova generació de culers vam enterrar aquest element idiosincràtic i vam arribar a creure’ns que el fet de guanyar jugant bé era una rutina. Els debats estilístics s’encadenaven, les tardes d’orgasmes futbolístics eren el pa de cada dia i no ens adonàvem que somiàvem desperts. La sublimació d'aquest llepafilisme va arribar quan es va convertir en tragèdia perdre la possessió després d’un triomf 0-4 al camp del Rayo amb el Tata Martino a la banqueta. Això va passar perquè s’havia assumit que hi havia hagut un canvi cultural i que ja mai tornaríem a baixar d’aquell llistó d’excel·lència autoexigent. Que equivocats que estàvem, tots plegats.
Ironies de la vida, el president que va conduir el Barça a la glòria màxima és el mateix que ara interpreta discursos que recorden el Núñez dels plors constants i els laments apuntant els enemics externs. “No és victimisme”, puntualitzava Laporta, després de queixar-se de l’arbitratge de Vallecas per segona vegada en tres dies. Això sí, abans ja ens havia renyat als periodistes per haver-nos centrat en “collonades” en comptes de parlar com Déu mana dels penals injustament pispats. ¿Potser deu trobar a faltar tenir una tele al servei del club? En aquesta resurrecció de maneres de fer del passat, ens conformarem amb celebrar que, quan la piloteta entra, tot va millor. Qui sap, potser algun dia tornarem a ser capaços d’aparcar el patiment.
