26/03/2022

Les lliçons de les dones

La millor jugadora del món de tenis, Ashleigh Barty, ha anunciat que es retira als 25 anys. Ho fa en el cim de la seva carrera, havent guanyat 25 dels últims 26 partits que ha disputat, sent campiona en l'últim Open d'Austràlia i Wimbledon. Ha estat 121 setmanes com a número u, incloses 114 de manera consecutiva. Ho deixa per esgotament físic i mental, segons va comunicar ella mateixa, alhora que afegia: “La gent no ho entendrà, però hi ha altres somnis que vull complir”. La notícia, al marge de la seva retirada, és que aquesta vegada sí, per fi, la resposta general ha sigut d'afecte, suport, empatia i, sobretot, respecte. Un moltes gràcies, Ashleigh, i tant de bo que et vagi fenomenal. És un avanç, un senyal que estem evolucionant i que comencem a entendre que la felicitat, l'equilibri, pot no estar en els èxits esportius, sinó en saber parar, escoltar-se i cuidar-se.

L'estiu passat, quan Simone Biles va decidir retirar-se en els Jocs de Tòquio, no va tenir el mateix suport unànime ni la mateixa comprensió. Va haver-hi qui es va atrevir a jutjar-la, malgrat saber fins i tot que havia estat víctima d'abús sexual, i qui es va atrevir, com Djokovic, a fer tesi sobre com suportar la pressió. Amb Ashleigh Barty almenys han callat, que ja és alguna cosa. Sospito que alguns ho fan no perquè ho hagin entès, sinó perquè van rebre la reprovació social quan es van atrevir a qüestionar Biles, per exemple, així que ja han après a no obrir la boca. I això és un progrés que hem d'agrair, entre d'altres, a Simone Biles, que va ser qui va posar el focus, quan els ulls de tot el món estaven posats en ella, en la importància de saber parar, escoltar-se i cuidar-se.

Cargando
No hay anuncios

Que les lliçons en aquest sentit estiguin sent impartides, sobretot, per dones no és una casualitat. Perquè l'esport és un món especialment masclista en què es confon la competitivitat, l'afany de superació i la resistència amb tenir ous. Tal qual. I hi ha qui vincula problemes de salut mental com l'ansietat a no tenir-ne –de collons, dic–, i ho relaciona amb una feblesa, una tara. Ni tan sols comprenen que estan embullats, asfixiats, en la seva pròpia teranyina. Elles sí, elles abans. I en veu alta, a més, articulant el discurs. Amb llum i taquígrafs. Reconèixer la seva valentia i el llegat que deixen, més enllà de l'esport, és de justícia.