Les llàgrimes de la meva neboda
Hi ha, des de fa temps, un nou gènere periodístic, el dels columnistes esportius que escriuen sobre la seva canalla, del qual he dit fàstics generosament i sense frens per recurrent, cursi i gastat. Fins que Luka Modrić va anunciar que marxava del Reial Madrid, moment en què, casualitats de la vida, jo estava dinant amb la meva neboda Martina, de 14 anys, que quan se'n va assabentar es va posar a plorar i no hi va haver manera de consolar-la.
Tot el que li dèiem –que si el Luka (com si fos de la família) ja és gran, que si és llei de vida, que pensés en com s'ho ha passat de bé veient-lo jugar, que si li queda molt per gaudir...– era inútil. Perquè ella, simplement, estava trista. "No conec un Madrid sense Modric", va arribar a dir. Dissabte va ser al Santiago Bernabéu amb una pancarta: "Gràcies per tot, Lukita. Avui no marxa un jugador, es queda una llegenda".
Tot això ve al cas perquè en un món ultracapitalista, amb fetitxes de posar i treure i amb el vertigen dels 15 segons de TikTok, hi ha una nova generació que s'assembla moltíssim a les d'abans, a les de sempre. I passa al Reial Madrid, al Barça masculí i femení, a l'Athletic Club i allà on miris i paris esment: el futbol té els seus codis, els seus ritus, el seu propi batec, i hi ha futbolistes que enganxen, connecten i es converteixen en referents més que en ídols, i als quals el temps afegeix lluentor i no pols.
L'extraordinària connexió del barcelonisme amb el Barça de Flick i el seu grupet d'adolescents és una prova d'això que dic. La manera com s'han celebrat els títols, l'eufòria... és una altra prova. La joventut, la barra, la inconsciència, com de desacomplexadament feliços es mostren dins i fora del camp, enganxen. Alegria, coi, una nova il·lusió. Que de la resta prou que tots anem servits. Per això és també tan important saber acomiadar referents com Modric, homenatjar-los, donar-los les gràcies de tot cor i que l'adeu estigui a l'altura del pòsit, del llegat, de la felicitat que t'han proporcionat durant un període de la teva vida.
Celebrem totes les Martines a les quals el futbol els genera una identitat, una comunitat, una manera de ser i d'estar, una manera d'entendre l'èxit i el fracàs en un esport en el qual habitualment es perd més que es guanya i que sempre et dona una segona oportunitat. Celebrem riure i plorar. Sí, plorar. Perquè el futbol, i la vida, són això.