Toni Freixa: “Laporta ha sigut, sens dubte, millor president que Rosell i Bartomeu”

BarcelonaL’advocat Toni Freixa (Barcelona, 1968) és un d’aquells personatges que formen part de l’entorn del Barça des de fa gairebé un quart de segle. Va tenir responsabilitats jurídiques en el primer mandat de Joan Laporta, va ser directiu i portaveu de la junta de Sandro Rosell i, quan aquest va dimitir, va continuar amb Josep Maria Bartomeu. Ha conegut de prop els tres últims presidents, i s’ha presentat a les dues últimes eleccions al Barça. El 2015 no va arribar ni als dos mil vots i el 2021 en va tenir menys de cinc mil. En aquesta entrevista, admet que el soci no el veu com a president del Barça, i elogia Joan Laporta i també Sílvia Orriols.

Com t’expliques la transformació tan radical d’aquest últim any al Barça? Ha sigut per Hansi Flick?

— No vull personalitzar només en Hansi Flick, però la seva arribada ha sigut molt important, sobretot perquè s'ha trobat amb un equip de joves que tenen ganes i talent.

Qui ha sigut el millor jugador d’aquesta última Lliga?

— Per a mi, possiblement Pedri. I em costa dir un sol nom. Lamine Yamal; Pau Cubarsí, que per a mi és extraordinari; la irrupció de Marc Casadó; Raphinha, que ha millorat d'una manera que no ens podíem imaginar; Lewandowski, que segueix fent gols; Kounde; Íñigo Martínez... Però per a mi el que encarna més la nostra manera d’entendre el futbol, i el fet de participar en totes les accions del joc, tant ofensives com defensives, és Pedri.

Últimament he tingut la sensació que t’has deixat de barallar amb la gent d’aquí i t’has començat a barallar amb els mitjans que representen el madridisme sociològic. Què ha passat?

— Barallar-me, m’he barallat sempre. És una característica personal; no el fet de barallar-me, sinó parlar clar. M’ha portat problemes però també satisfaccions. Possiblement, quan he tingut un perfil més de candidat [a la presidència] que no pas de soci sí que he buscat més el debat intern que no pas el que estic fent ara. Com que aquesta fase ja està superada, em continuo barallant amb la caverna, que és el que he fet sempre.

Joan Laporta, en una entrevista a Catalunya Ràdio, va parlar per primer cop del madridisme sociològic. Quina és l’última definició que se t’acut per explicar-li a algú què és aquest concepte?

— És un madridisme que acaba sent sociològic, però que comença sent institucional, que té unes connotacions en tots els àmbits de la vida d’un país que es diu Espanya i que té el seu centre de poder a Madrid. La gent em pregunta: tu creus que els àrbitres estan dirigits? No, simplement que és molt difícil fer una cosa diferent del que s’espera que facis. Tothom va en el mateix camí i dins d’aquest context el Barça és el club rebel, que, amb talent, és capaç de passar-los la mà per la cara. Per això la nostra satisfacció ja no és guanyar, sinó de com guanyar i contra qui.

Jo pensava que Laporta i tu éreu enemics, i aquest últim any, en què hi ha hagut moltes crítiques a la seva gestió i molts anuncis de mocions de censura, he vist que el defensaves. Què ha passat aquí?

— Primer, que no som enemics. Jo entro al club per Joan Laporta, perquè estic al despatx del seu cunyat Alejandro Echevarría i hi ha una relació i una confiança. Aquesta relació es trenca el 2005 i és veritat que durant uns anys estem molt allunyats, fins i tot amb algun episodi força desagradable. I des del 2015, l'any de les eleccions que guanya Josep Maria Bartomeu, quan tots dos vam ser candidats, la relació és ben cordial i crec que tenim bona sintonia en la manera de ser.

Quina és l’última vegada que us heu vist cara a cara?

— El vaig veure al Godó, però no quedem ni anem a sopar. Avui en dia pots estar en contacte d’una manera fàcil.

Ell t’ha agraït que li hagis donat suport?

— No cal. Ell és una persona que sap reconèixer les coses. Al final, el que tenim en comú és el nostre barcelonisme i crec que és bo que el màxim de culers possibles estiguem a favor del club.

Ara que ja ha prescrit, després de 15 anys, què va passar a la plaça Francesc Macià en aquell enfrontament entre Toni Freixa i Joan Laporta?

— Ha prescrit. És un moment casual de la vida barcelonina en què et trobes una persona que estava sent entrevistada, ocupava molt espai a la vorera, i jo vaig haver de passar entre ell i l’aparador de la botiga. En aquell moment, es va produir un xoc.

Quin xoc?

— Molta gent ha dit que vaig ser jo. He de dir que estàvem en el moment complicat de l’acció de responsabilitat [que la junta de Sandro Rosell, de la qual Freixa era portaveu, va presentar contra la directiva de Laporta], i això amb el temps s’ha demostrat que va ser un gran error. Coses que fas quan ets molt jove i no tens gaire experiència. Suposo que estava afectat per la situació i va tenir una reacció impròpia. De fet, es gira i diu “perdona, noi, hem xocat”, com si no sabés qui soc. Jo crec que aquesta frase el delata bastant. Però, com tu dius, ha prescrit.

Tu has treballat amb els tres últims presidents del Barça: Joan Laporta, Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu.

— Amb Joan Laporta vaig ser membre de la Comissió de Disciplina i lletrat assessor de la junta directiva. Amb Bartomeu vaig ser-hi només durant el temps que el Sandro va dimitir.

Quin d’aquests tres ha sigut millor president del Barça?

— Sens dubte, Laporta. Per a mi, Rosell va ser molt bon president el temps que ho va ser; el que passa és que va tenir una sortida que, tot i entendre les situacions personals, va fer molt mal al Barça. Quan un president del Barça és escollit pels socis té un mandat i un compromís que dura el que diuen els estatuts que dura. Entenc que el Sandro segur que va tenir una raó de pes –mira tot el que li ha passat després–, i potser una cosa va tenir a veure amb l’altra, tot i que no ens ho ha explicat mai. Però aquella sortida li va fer molt mal al club.

A les dues últimes eleccions, el 2015 i el 2021, Toni Freixa ha sigut candidat a la presidència. Pel que has dit abans, vol dir que no et tornaràs a presentar mai més per presidir el Barça?

— Aquestes properes segur que no i dubto moltíssim que ho torni a fer, perquè falta tant de temps que és impossible de planificar. Per a mi és un episodi passat, del qual tinc molt bons records i d'altres no tant.

No et presentaràs perquè has vist que no tens el suport dels socis?

— En part sí; no soc una persona que el soci vegi com a president. Això ha quedat demostrat en les dues últimes eleccions, en les circumstàncies que siguin: el 2015, després d’un triplet i jo sortint de la junta del Bartomeu, i en les segones, amb la reaparició de Joan Laporta i amb un candidat com el Víctor [Font] amb tot el suport institucional del país. Igual que passa amb Espanya, Catalunya té uns altaveus, uns instruments i uns opinadors oficials, per dir-ho així, que tenien claríssim que volien que el president fos Víctor Font, inicialment, o Joan Laporta, quan va tornar.

I ara potser molta gent se sorprendrà que diguis que Laporta és el millor dels tres últims presidents.

— No, jo mirant el que han fet pel Barça, que és el que m’importa, per a mi el millor dels tres és Laporta. És un president que arriba el 2003 amb una situació molt difícil del club. Si tu vols, ha tingut molta sort, perquè tant el 2003 com ara s’ha trobat generacions sortides del planter que permeten conformar un nou bloc, però ha estat capaç de generar aquesta il·lusió que és el barcelonisme. Laporta ha sabut connectar més amb tot això que no pas Sandro Rosell o Josep Maria Bartomeu, que també han tingut èxits.

Quina és la raó última per la qual volies ser president del Barça?

— Perquè soc del Barça, perquè tinc l’experiència, perquè estic capacitat i crec que ho hagués fet molt bé. No en tinc cap dubte. El que passa és que tot això no compta. El que compta és si aquests altaveus de què parlava et venen com una persona vàlida.

I per què els altaveus mediàtics de Catalunya, segons tu, han decidit que Toni Freixa no havia de ser el president del Barça?

— Jo no responc a aquest perfil de ciutadà empresari, potentat econòmicament, connectat amb l’independentisme... un conjunt de coses. Soc un advocat i punt. Un advocat barcelonista, però potser no estic tan connectat amb la gent que pot arribar a beneir-ho.

Faig una pregunta per veure políticament de quin peu calça el convidat: què reclamaves a l’última manifestació en què vas participar?

— No vaig mai a manifestacions. Crec que l’última vegada va ser la de Miguel Ángel Blanco, fixa’t. No em manifesto.

Tant anar-hi com no anar-hi ja diu coses.

— Sí, qui vulgui interpretar-ho així...

Com et defineixes políticament?

— En quin sentit?

Ara m’ha recordat una vegada que li vaig fer aquesta pregunta al Charly Rexach i em va contestar: “Perquè m’entenguis, jo sempre he votat Convergència”.

— He, he, doncs, mira, podríem coincidir. Tinc molts dubtes sempre. No tinc cap confiança en els polítics. Per exemple, i faré com el Charly: una persona que m'estic escoltant molt i que m’agrada molt el que diu és Sílvia Orriols. Perquè crec que s’atreveix a dir el que tanta gent que viu de la política no pot dir. Tanta i tanta gent que viu de la política que avui diu una cosa i demà la contrària, perquè li convé a ell i no al país.

Això que dius és fort, eh.

— Ja ho sé. Ja t’ho he dit abans. Jo sempre dic el que penso i sí, soc una persona liberal, no m’agraden els controls excessius, ni la càrrega fiscal exagerada. El que pot pensar una persona que és professional, que va anar als Escolapis de Sarrià, amb fills que han anat al Viaró i al Canigó, i llavors la gent diu que en Toni és de l'Obra. Considero que hi ha una educació excel·lent, allà.

Però no perquè siguis de l’Opus?

— No, no ho soc. La meva ideologia política va per on t’he dit.

L’última notícia que he llegit teva al diari ARA és que devies 100.000 euros als teus col·laboradors de l’última campanya electoral del 2021. Això ho has pagat, ja?

— Això és mentida i ja els hi vaig dir als dos periodistes que van fer la notícia.

Ara m’agradaria que fossin aquí.

— Que vinguin, que parlarem del tema. Un no pot estar tot el dia desmentint les coses que es publiquen. La notícia és mentida i, si fos veritat, suposo que m’ho haguessin reclamat, no? Si jo dec diners, tindria procediments judicials i no tinc res. Hi ha gent que vol fer mal i gent que vol inventar coses i les notícies falses corren molt, perquè a la gent li genera morbo.

Buscant a Google a les últimes hores sobre tu també em trobo el cas del club Badalona Futur. N'eres el president, et vas vendre el club, i allò va acabar com el rosari de l’aurora, no?

— És un cas en què em vaig trobar com a propietari i president per un episodi molt desagradable amb el club de la ciutat que seria molt llarg d’explicar. El que he fet durant dos anys és intentar donar-li sortida, que és el que he acabat fent, sense cap deute ni cap problema, malgrat el que es diu. Jo no li dec ni un euro a ningú.

Les dues últimes preguntes són iguals per a tothom. Una cançó que estiguis escoltant últimament.

— Una de les cançons de la meva vida és Sultans of swing, de Dire Straits.

Les últimes paraules de l’entrevista són teves.

— Doncs gràcies per aquesta entrevista perquè crec que hem tocat tots els temes. Fins i tot els polèmics.