L'homenatge de Joan Garcia a Zamora, el primer porter trànsfuga de Barcelona

BarcelonaUn segle més tard, als carrers i bars de Barcelona es torna a parlar d’un porter que canvia de bàndol. El fitxatge de Joan Garcia, que deixarà l’Espanyol per vestir-se de blaugrana, ha ferit els sentiments dels seguidors blanc-i-blaus i ha encès els dels barcelonistes de la mateixa manera que va passar fa 100 anys amb Ricardo Zamora. Només el temps dirà si el porter de Sallent aconsegueix ser tan famós com l’etern Zamora, un dels millors porters de tots els temps. I un home que va sacsejar la ciutat no un sol cop, sinó en dues ocasions, amb viatge d’anada i tornada.

Nascut el 1901 a l’Eixample, Zamora va formar part de la primera generació daurada del futbol català juntament amb el seu amic Josep Samitier. Era aquella ciutat de revolucions i somnis, en què als descampats dels peus de la Sagrada Família o els edificis de l’Eixample s’improvisaven camps de futbol de terra per fer lloc a un esport nou que no deixava de sumar adeptes. Del pare de Zamora se’n sap poc i, durant anys, no va quedar clar si un metge gadità era el pare o el padrastre. Era el padrastre, al final, ja que el pare no hi era quan el Ricardo va néixer d’una mare valenciana. El padrastre tenia clar que el menut havia de ser metge. Què era allò de voler ser esportista? La infància del jove va arribar marcada per aquesta tensió. Amb un veí del barri, Francesc Armet, passava hores jugant en un descampat de la ronda Universitat, on volia ser davanter.

Zamora anava als escolapis, on un sacerdot aficionat al futbol també l’ajudava a entrenar-se i el portava a veure els entrenaments de l’Universitari, un club potent de l’època. El jove Zamora els observava fascinat i agafava les pilotes darrere la porteria, fins que un dia li van dir si es volia posar entre els tres pals. Va impressionar tant que amb 13 anys el van cridar per a un amistós en què va rebre quatre gols de sortida, nerviós com estava. Després li van donar un got de conyac i va començar a millorar. Tant, que un any després l’Espanyol el va reclamar. L’equip blanc-i-blau havia de jugar un partit a Madrid contra el Reial Madrid i havien perdut per lesió el seu porter Pere Gisbert. Així que van demanar a l’Universitari si el jove Zamora podia jugar amb ells. El club hi va accedir, però a qui va costar de convèncer van ser els pares del porter. Ho van aconseguir i amb tot just 15 anys debutava un 22 d'abril del 1916 contra el Reial on jugava un tal Santiago Bernabéu. Seria el futur president blanc l’autor del gol madridista en un empat 1-1 al desaparegut camp d'O'Donnell de Madrid, on el jove Zamora va impressionar. "Ha debutat un noiet anomenat Ricardo Zamora que ha aturat totes les pilotes, amb tots els estils que hi ha hagut i que poden haver-hi, tan fàcilment com si begués un got d'aigua", es va poder llegir a la premsa.

El padrastre, però, seguia enfadat. No li agradava veure’l saltar i arribar suat a casa. Zamora s’anava fent famós. Aquell jersei de coll alt per no tenir fred, la gorra i la zamorana, la manera de rebutjar les pilotes amb el colze, el van convertir en tota una icona. Però el pare no va parar fins a fer-li complir una promesa que li havia arrencat un dia: estudiaria medicina. El 1919, després de tres anys brillant a l’Espanyol, Zamora es retirava amb 18 anys. Però la passió pel futbol no marxava, motiu pel qual el Ricardo anava els caps de setmana amb alguns amics a jugar partits amistosos. Molts d’aquells amics formaven part del Barça, que ja llavors tenia diversos equips amateurs. Els directius del club blaugrana, al saber que Zamora passava estones amb socis del club, no s’ho van pensar. El van anar a buscar i li van oferir una xifra llavors mai vista per fitxar per ells i tornar a jugar. I Zamora ho va acceptar.

La història d'una traïció

Quan es va saber, a l’Espanyol es van sentir traïts. ¿Zamora els havia deixat per estudiar i menys d’un any més tard fitxava pel rival? Els debats que va provocar el fitxatge van omplir columnes dels diaris i van provocar alguna batussa. Al Barça, Zamora va coincidir amb mites com Paulino Alcántara o el seu amic i company d’aventures nocturnes Josep Samitier, just en l’època en què el futbol català es va fer major d’edat. Zamora i Samitier ja eren tan famosos com els cantants, els toreros o els actors. El Ricardo jugaria tres anys de blaugrana, època en què arribaria a ser l’autor de l’únic gol oficial que havia marcat mai un porter del Barça, un 14 de desembre del 1919, en un partit del Campionat de Catalunya contra l’Internacional en què va demanar xutar un penal. I el va marcar en un triomf per 2-1.

A l’Espanyol, però, els feia molt de malveure el Ricardo de blaugrana. I més després de veure Zamora lluir-se com a porter de la selecció espanyola que va brillar als Jocs Olímpics d’Anvers el 1920, on va guanyar la plata. La rivalitat no deixava de créixer en aquells anys 20 en què els dos clubs buscaven terrenys per fer camps més grans i arrossegaven cada cop més gent. El 1922 els germans De la Riva, imprescindibles en aixecar Sarrià, van encaparrar-se a recuperar el porter i el fitxarien aquell any pagant 25.000 pessetes, una xifra molt alta llavors que va generar un munt de debats.

La premsa il·lustrava el cas amb Zamora desitjat pel Barça de Joan Gamper, que no volia renunciar a ell però tampoc pagar massa, i l'Espanyol. De fet, els dos clubs el van inscriure a la vegada en un debat que va provocar que el porter fos sancionat unes setmanes, ja que havia decidit tornar a ser blanc-i-blau, com va deixar clar en una famosa carta publicada al diari Gaceta Sportiva en què ell mateix explicava: "No, amigo mío, no. Zamora meditó bien su paso dado al reingresar al club de mi infancia sportiva y en él me encuentro en casa después de cómodo (¿?) viaje por el extranjero. Desmiente, pues, todo lo que a mi alrededor se dice, y ten la seguridad de que mi vida futbolística terminará en el R.C.D. Español, por el que lucharé hoy con más amor que nunca, para hacer olvidar una equivocación de joven". Una carta que anys més tard faria servir davant les autoritats franquistes per ser perdonat, perquè l'havien sancionat per no haver estat prou fidel al bàndol nacional tot i haver estat empresonat pels republicans, explicant que s'havia referit al Barça com a "viaje por el extranjero" en referència al fet que el club blaugrana coquetejava amb un "separatismo" que l'incomodava. Zamora mai va deixar clar si era de dretes o d'esquerres, però catalanista segur que no era.

Zamora seria feliç de tornada a l’Espanyol, amb qui guanyaria la Copa del 1929. Era tan famós que aquell any protagonitzaria el film Por fin se casa Zamora. El 1930, però, Zamora marxaria al Madrid per 100.000 pessetes, una xifra astronòmica per a l’època. No va complir la promesa de la famosa carta on deia que es retiraria a Sarrià. De blanc guanyaria dues Lligues i dues Copes. A l’equip blanc hi jugaria fins a l’inici de la guerra, quan després de ser empresonat pels republicans fugiria a França amb el seu amic Josep Samitier.

Entre Zamora i Joan Garcia, per cert, altres porters també han canviat d’equip a Barcelona, com Cristòfol Solà, que el 1930 passaria de l’Espanyol al Barça sense gaire fortuna, o el basc Javier Urrutikoetxea, l’enyorat Urruti, perico del 1979 al 1981 i posteriorment blaugrana. El basc també va generar debats, però menys crispats que Zamora o un Joan Garcia que demostra que, un segle més tard del fitxatge del Divino, la rivalitat segueix ben viva.