L’handbol pot liderar els nous formats de l’esport professional

BarcelonaLuis Rubiales o Javier Tebas. La Federació contra la Lliga Santander. El futbol espanyol és el gran afectat d’un debat que radiografia l’evolució dels formats de competició a l’esport. Els dos presidents són la mateixa cara d’una moneda que sospitosament cau sempre igual. Les postures, la seva convicció, responen a matisos d’egocentrisme primari i a un raonament econòmic que no té una relació sana amb la pilota.

L’esport es desnaturalitza perquè s’orquestra des d’un full d’Excel i l’obligació -sempre numèrica- d’exprimir les seves possibilitats mediàtiques. Tot s’hi val si el preu és prou interessant. És una perspectiva de despatxos que pot coincidir o no amb les expectatives dels aficionats i la realitat dels jugadors. L’estratègia només s’enfonsa si no hi ha esportistes a la pista.

Buscar alternatives

L’NBA és un dels gegants de l’esport que busca alternatives, sumant consciència al seu tret distintiu de tradició. “Jo soc alhora modern i tradicional. Hem de trobar un equilibri entre les dues parts. El més just és que si la ciència suggereix que 82 partits de temporada regular són massa, llavors no hauríem de tenir un calendari així”, explicava el comissionat Adam Silver en la roda de premsa que organitza anualment abans dels play-off. La cúpula de la lliga de bàsquet ha de garantir la seva continuïtat, que no s’enfonsi la fórmula de l’èxit, i l’absència dels seus grans actius per lesions o gestió de minutatge, impensable una dècada enrere.

El cas de l’handbol és un dels més alarmants de l’elit mundial. El seu calendari és un conglomerat de competicions per intentar créixer en el mercat europeu. Els jugadors poden encadenar tres temporades consecutives amb un total de trenta dies de descans: des de la pretemporada a l’agost, passant per la disputa dels europeus i els mundials al gener durant l’aturada dels clubs, fins al juny, amb fases de classificació per als Jocs o directament la cita olímpica.

És un roda. Els jugadors van alçar la veu setmanes enrere en una campanya de l’associació europea per demanar canvis, seny i més finestres sense partits oficials. “Portàvem temps queixant-nos del calendari, que estava mal fet, que es feien molts partits, que era inhumà. Però ho dèiem amb la boca petita. Mai havíem fet res. Necessitem descans, és el que demanem”, explica a l’ARA Víctor Tomás, un dels protagonistes del vídeo.

El jugador del Barça Lassa, Nikola Karabatic o Uwe Gensheimer reclamen uns mínims per garantir el compromís amb la competició i la viabilitat física col·lectiva. “Jo ara no estic a la selecció, però he patit aquest ritme durant 10 anys, i es nota. Tu mateix veus que no pots fer la teva feina perquè els 'timings' són els que són. Els anys olímpics no tens ni el tram de l’estiu per poder descansar. Hi ha lesions mal curades, coses que no pots acabar de fer bé, o molèsties que es transformen en cròniques. La situació és contraproduent per als jugadors”, diu el capità blaugrana.

L’amenaça de les lesions

Són queixes raonades, amb base científica, que sovint es maquillen des de l’evolució dels recursos mèdics. El treball de l’equip de preparadors físics no és suficient. “No ens enganyem: gairebé no hi ha preparació física durant la temporada. Els entrenaments són de recuperació, regeneració i preparació el partit. Les bases físiques que es fan no són bones, fins i tot a l’estiu. Si tens una lesió ja perds aquesta base. Això provoca que les possibilitats de lesionar-te siguin més altes. Hi ha molts protocols de prevenció de lesions dissenyats per la FIFA. Es fan menys del que hauria de ser per culpa de la càrrega del calendari. Els jugadors estan sobreentrenats o poc descansats”, comenta el doctor i cirurgià de traumatologia Pablo Gelber, especialista en lesions de genoll.

Els problemes articulars, els greus, són la principal amenaça d’aquest desequilibri que denuncia l’handbol de primer nivell. “El trencament del lligament creuat anterior és la lesió més freqüent del grup de les complicades al futbol. El jugador no es trenca per traumatismes directes. És per una mala coordinació muscular. Que hi hagi més partits per temporada influeix d’una forma directa. Anys enrere es creia que era per l’estat de la gespa o pels tacs de la sabatilles”, diu l’argentí.