Flick és el nou Ronaldinho
El tècnic alemany guanya el seu primer gran títol al Barça després de canviar l'estat anímic del club com va fer el brasiler el 2003
BarcelonaDos homes d'uns 70 anys em van donar una lliçó de vida fa 10 anys. Somreien, xerraven i s'il·lusionaven en els dos seients de davant meu de l'autocar contractat pel Barça que ens va portar a Berlín per veure la consagració del segon triplet blaugrana. Van ser 26 hores d'anada i 26 de tornada. Vam arribar a casa alegres i baldats i jo em vaig fer la promesa de recordar sempre que quan tingués 70 anys volia que alguna cosa, la que fos, em seguís il·lusionant tant per a afrontar 52 hores d'autocar amb aquelles ganes de viure.
Malgrat que el futbol s'expandeix en tantes arestes com té la vida, tots hi busquem el mateix objectiu principal: millorar el nostre estat d'ànim. Aquesta millora és una possibilitat que feia massa anys que el Barça masculí no oferia als seus creients, encallat en un bucle negatiu que va provocar que les decepcions consecutives comportessin més indiferència que enuig. "I ja no importen tant i semblen lluny tots els desastres que hagis fet", que deien els Manel. Sevilla s'ha erigit en la primera satisfacció prèmium d'un camí que es percep daurat. El triomf davant el Madrid (3-2) va engrandir l'alegria que van experimentar els culers desplaçats a Sevilla, entre els que segur que hi havia molta gent de 70 i 80 anys, després d'acumular hores a les carreteres cantant l'himne del Barça i endrapant entrepans a les àrees de servei de la geografia espanyola. Però l'alegria ja hi era abans i hi hauria seguit sent-hi –superat un breu dol– encara que la final de Copa hagués acabat amb un resultat negatiu. Perquè el Barça ha tornat –no vivia un desplaçament massiu des del 2019, també per jugar una final de Copa a Sevilla– i més grans nits arribaran encadenades aquest mes de maig.
Una revolució emocional
Si els científics es posessin a investigar quin és l'origen d'aquesta sensació plaent tots els camins portarien a un home anomenat Hansi Flick a qui els culers li deixarien les claus de casa perquè anés a passejar-los el gos, conscients que quan tornessin l'alemany i el gos s'haurien fet millors amics. Flick ha reescrit el paisatge anímic del Barça com aquelles persones que apareixen a la teva vida i et posen a donar voltes en una rentadora tota la cosmovisió que tenies. Ja és hora de situar la revolució emocional que ha provocat Flick en el Barça a l'altura de la que va comportar l'arribada de Ronaldinho el 2003. "I reconeixes una força antiga i sense discussió t'hi entregaràs", que també deien els Manel.
Les armes de Ronaldinho per fer la revolució van ser el seu somriure desdentat, la salutació surfera i una capacitat desbordant per aixecar el personal del seient cada vegada que tocava la pilota. Les armes de Flick són el seu somriure familiar, una gestió emocional del vestidor que ja voldrien els llibres d'autoajuda i la confiança cega en uns joves –va confiar en Gerard Martín com a titular a la final, sense elucubrar invents– que a La Cartuja, on el 2021 Leo Messi va aixecar el seu últim títol blaugrana –una altra Copa– amb les graderies buides, van atemorir durant la primera mitja hora un Madrid que durant aquell tram va jugar com si fos el Valladolid.
El gol de Pedri els va reviure al quedar-se sense l'excusa per seguir reclosos i l'entrada d'Mbappé en el descans va aportar un desequilibri i una valentia que van provocar la remuntada madridista en una fluixa segona part blaugrana. De totes maneres, Ferran Torres va encendre la final en una jugada heroica i només el VAR, influït pel deliri madridista de divendres, va evitar la glòria del Barça en el temps reglamentari. Però va acabar arribant igualment. La possibilitat de la consagració del triplet enguany és a Múnic. Mirarem quantes hores hi ha fins allà en autocar.