L’Estufador, el migjorn més singular de l’illa de Formentera

PalmaL’Estufador és una zona costanera situada al vessant de migjorn de la Mola, entre el Ram i la punta Roja. El topònim estricte, documentat ja el 1712, fa referència a un racó al peu del penya-segat on hi ha un embarcador de pescadors, pròxim al desguàs del torrent de la Talaia i a la punta de les Pesqueretes. Existeix també el camí de l’Estufador, que uneix aquests varadors amb el nucli del Pilar de la Mola travessant els territoris de la venda de la Talaiassa. La tradició popular associa el nom de l’Estufador amb unes cavitats peculiars de la roca que, en rebre les onades els dies de mal temps, expulsaven l’aigua verticalment, estrafent un brollador. Aquestes formacions rocoses foren eliminades pels pescadors durant la primera meitat dels anys setanta, per evitar que afavorissin l’acumulació de posidònia. (font: eeif.es)

El nostre punt de partida i d’arribada és el Pilar de la Mola. Una àrea geogràfica situada a l’extrem de llevant de l’illa de Formentera que no sols excel·leix pels boscatges i penya-segats de migjorn, cap a on ens dirigim, sinó també per les planes fèrtils de la zona nord-est, des d’on iniciam la caminada, i l’arquitectura senzilla i genuïna que evidencia l’antigor com a espai d’assentament humà. Els documents apunten que després de la conquesta catalana de l’illa, completada a principis d’agost del 1235, l’arquebisbe de Tarragona, Guillem de Montgrí, establí a la Mola una comunitat de frares agustins els quals impulsaren la rompuda d’aquests camps.

Però, Formentera ha estat al llarg de la seva història un territori petit, aïllat i fronterer. La seva fragilitat ha condicionat l’assentament i l’activitat humana, fins al punt de quedar despoblada en diferents ocasions. No serà fins a partir del segle XVIII en què s’iniciï el procés definitiu de repoblament. És el moment en què es constitueixen els nous nuclis de població de Sant Francesc de Formentera, el Pilar de la Mola i Sant Ferran de ses Roques i les seves respectives esglésies.

La ruta

[00 min] Iniciam la caminada des de la mateixa esplanada de l’església del Pilar de la Mola, construïda l’any 1784, just al costat d’on fa parada el bus de línia que travessa l’illa de la Savina fins a la Mola. D’aquí, orientats a llevant, avançam per la via principal en direcció al far. Aviat, però, ens desviam a la dreta pel camí de l’Estufador. No tardam a situar-nos al bell mig de sementers extensos, sobre els quals encara ara es respira la seva intensa activitat cerealícola. El camí passa entre els molins fariners de vent d’en Botigues, a la dreta, i el Vell de la Mola, a l’esquerra, del segle XIX. El primer va començar a moldre el 1893 i s’abandonà el 1960.

Després d’una primera tirada llarga i rectilínia, [10 min] assolim una primera bifurcació. Prenem el camí de l’esquerra i, poc després, arribats a la segona, el de la dreta. Continuam tot dret cap a migjorn, per un camí ample i de terra. [20 min] Passam per davant les cases de Can Rita, que deixam a mà dreta, i vorejam diversos xalets, que ens queden a mà esquerra. Un poc més endavant, [30 min] a l’altura d’una barraca de pedra seca i un forn de calç, iniciam el descens cap a la mar, ara, per un camí cimentat. Vius, perquè uns minuts després [35 min], sortim de la pista per l’esquerra i seguim un camí vell de carro que, cinc minuts després, es bifurca. [40 min] Seguim el de la dreta, que és realment el camí Vell de l’’Estufador. El darrer tram s’orienta cap a ponent, per darrere d’uns xalets plantats sobre el penyalar de primera línia, i enllaça amb la pista cimentada que havíem deixat més amunt.

Ja som a l’Estufador [50 min]. Paga la pena, abans de continuar cap al Caló del Ram, baixar a veure les casetes varador. S’hi accedeix per un camí que és tota una lliçó de l’aprofitament de les conjuntures geològiques. Després d’un seguit de graons, baixa fregant les sinuoses roques d’arena. Una corda ens fa d’arrambador. A sota ens espera un conjunt arrenglerat d’escars amb llurs barques i altres estris de pesca. La imatge en conjunt esdevé icònica, d’un alt valor patrimonial; és un exemple de paisatge cultural que ens parla de la relació humana amb la mar.

Sortim de la cala i recuperam la ruta principal. Des del final de la pista cimentada [55 min], prenem el primer carrerany que s’orienta cap a ponent, a la nostra esquerra, per damunt del penya-segat. Després de travessar el comellar solcat pel torrent de la Talaia, el senderó va descendint suaument fins a situar-nos ben damunt del Caló del Ram [1 h 25 min]. Les fites són clares i l’orientació és senzilla. Tant la raconada litoral com l’embarcador es troben a llebeig del massís de la Mola, entre la punta de la Fragata i la zona coneguda com el Copinar.

Acabada la visita a la cala i amarats dels perfums de la marina de migjorn formenterera, iniciam el retorn al Pilar de la Mola. D’entrada, recorrem dos-cents metres de la pista de terra que baixa fins aquí des de la carretera general pel bosc de la Pujada. Aviat, trobam a la dreta l’inici del camí del Ram en direcció a la Talaiassa (est/sud-est), un carrerany estret i molt tranquil. [1 h 40 min] A la primera bifurcació, giram a l’esquerra, coster amunt. I a la segona, a la dreta, per davant les cases de la Talaiassa [2 h 05 min].

El punt més alt

La Talaiassa és el punt més alt de l’illa (200 m). El topònim ens remet immediatament a llocs elevats des dels quals antigament s’observava la mar amb l’objectiu d’albirar possibles desembarcaments hostils a la costa. No debades, el 1760, quan les autoritats militars escolliren els llocs idonis per a l’edificació de les torres de defensa, la Talaiassa fou un dels punts escollits, tot i que no se’n va construir cap. Per una altra banda, la torre quadrada que s’aixeca per darrere les cases fou edificada el 1937 per l’exèrcit franquista, que hi havia disposat molt a prop una bateria d’artilleria antiaèria. Finalment, en els primers anys del segle XIX, també a causa de la seva situació privilegiada, el sostre de la casa de la Talaiassa va ser utilitzat per a l’establiment d’un vèrtex de triangulació durant la campanya francoespanyola d’amidament del meridià de París. Albergat per la família Maians, l’astrònom francès Francesc Aragó va residir a la Talaiassa durant quatre mesos de l’hivern del 1807 i va calcular-ne la latitud. El mateix vèrtex serví el 1868 per a la unió cartogràfica de l’Arxipèlag amb el continent.

Deixam les cases de la Talaiassa a la nostra esquerra i avançam cap a la Mola entre terres de conreu. [2 h 15 min] A la següent bifurcació, giram a l’esquerra i apareix l’asfalt, que ja no abandonarem fins a acabar la ruta. Ben emproats cap a llevant, ens acostam al Pilar de la Mola, ara pel camí de la Pujada [2 h 20 min]. Entrarem al poble per darrere l’escola pública i finalitzarem davant la Casa de la Vila, a l’altura de l’església [2 h 30 min].

@Fita_a_Fita