L'esport centenari a Catalunya que el franquisme volia deixar morir

Barcelona"La gent de rugbi sempre t'obre les portes. Sempre està disposada", diu Francesc Gómez, que el 2020 va començar a fer entrevistes a personalitats del rugbi català conscient que s'acostava el centenari d'aquest esport a Catalunya. "Eren entrevistes amb tota mena de persones vinculades al nostre esport, gent que se l'estima. Vaig anar a gravar un partit de veterans del mític Albert Malo, en un camp ple de fang", recorda en referència al millor jugador català de tots els temps, capità de l'única selecció espanyola que ha anat a un Mundial fins ara i primer espanyol que va jugar a Nova Zelanda. Gómez sempre va trobar gent disposada a explicar les seves vivències en un esport que et canvia la vida. "Al rugbi, si no poses el cor... no ho fas bé, amb tant de contacte. És molt emotiu escoltar la gent del rugbi explicar com els ha canviat la vida", explica.

D'aquelles entrevistes en va anar sortint un documental. I d'un documental n'han sortit alegries, ja que La història desconeguda, produït amb Simón Lorenzo de Kaito Films i amb la col·laboració de la Federació Catalana de Rugbi, 3Cat, la Xarxa i RTVE, ha rebut la menció especial del jurat del BCN Sports Film Festival de documentals esportius. Es pot veure a la plataforma 3Cat, i es va estrenar dimecres passat en uns cinemes Girona de Barcelona plens de gom a gom, amb molta samarreta de rugbi. Més d'una cella i orella, amb cicatrius del passat, servien per reconèixer qui havia jugat aquest esport.

"El documental vol explicar la història, però també escoltar la seva gent. És la part que més m'agrada, quan les persones diuen per quina raó els emociona aquest esport. Un esport que afronta repte, perquè ara podíem dir que som... contraculturals. Al rugbi mana l'esperit solidari. Ajudar-se, sacrificar-se per un grup. Entrenar-se molt, patir molt. No és un esport fàcil, i avui dia fa la sensació que anem cap a una societat cada cop més individual, en què es vol rendiment fàcil, en què la gent és més egoista. Com altres esports, tenim un repte. Al rugbi, els millors jugadors solen ser gent molt modesta. No és la tendència de la societat", admet Gómez.

Gómez, a més de ser el director del documental, és el cap de premsa de la Federació Catalana de Rugbi, i exjugador. "Com tanta gent, vaig descobrir-lo a la universitat. Encara avui molta gent entra al rugbi així. Els que juguen posen una taula, conviden els estudiants a un entrenament, i molts s'hi queden", explica. Una tendència que va canviar ara fa dues dècades. "Cap a l'any 2000, a Catalunya teníem tot just 2.000 jugadors. Ara en tenim 8.000. Els clubs van adonar-se que calia fer escoles, cuidar la base... Va ser l'època en què el rugbi es va professionalitzar a escala global allunyant-se d'aquell esport violent, que lògicament podia espantar molta gent. Ara és diferent", afirma.

Partits amb més de 15.000 persones a les graderies

Amb motiu dels 100 anys de la Catalana, el 2023 Gómez i Kaito Films van aconseguir trobar el suport per tirar endavant aquest documental, que comença amb l'arribada d'aquest esport, quan Baldiri Aleu va publicar el manifest titulat Entorn el futbol-rugbi al diari La Veu de Catalunya el 1922. Uns mesos més tard ja existia la Federació i es jugava el primer partit de la selecció, que va acabar amb una derrota 0-9 contra un equip de Tolosa. "Va haver-hi un moment en què el rugbi estava a un pas de convertir-se en el segon esport de Catalunya, tenia una gran popularitat, als anys 20 i 30. Hi ajudava que la selecció catalana fos oficial. I que fos un esport fort, de contacte, com si d'alguna manera la societat s'anés preparant per a un conflicte civil. Va haver-hi un Catalunya-Itàlia amb més de 15.000 persones", diu Gómez. Quan en plena dictadura de Primo de Rivera es va inaugurar l'Estadi Olímpic de Montjuïc, a més d'un partit de futbol també es va fer un partit de rugbi, per exemple.

L’any 1934, de fet, es va fundar a París la Federació Internacional de Rugby Amateur (FIRA) amb la presència de les federacions de França, Itàlia, Alemanya, Txecoslovàquia, Romania i Catalunya. La Federació Espanyola va protestar perquè també en volia formar part i hi havia entrat només com a federació adherida. És a dir, del 1934 al 1940 Catalunya va ser membre de ple dret de la FIRA, situació que va acabar amb el franquisme. El fet de tenir una federació catalana més antiga que l'espanyola sempre ha deixat mig oberta la possibilitat de lluitar pel reconeixement oficial de la selecció, amb alguna derrota judicial i pressions polítiques, d'una banda, i manca d'interès, de l'altra. "Soc molt escèptic. És cert que la nova llei de l'esport permetria obrir la porta, ja que som anteriors en fundació a l'Espanyola i és un esport molt arrelat, però el govern espanyol i la Federació Espanyola no han demostrat mai voluntat de diàleg, amb una posició radicalment en contra", diu el president de la Federació Catalana, Ignasi Planas.

"Al documental tenim una conversa entre els historiadors Xavier Pujadas i Carles Santacana per intentar explicar què va passar. ¿Per quina raó es passa d'una societat amb molts esports a viure sota l'ombra de tant futbol? Va ser el franquisme, qui va portar Espanya a ser un país monoesportiu. No és que fos una aposta pactada en un despatx, van aprofitar-se del que passava. Vinga fer camps de futbol, i tot el que no ho era, espavila't. Van ignorar els altres esports. A Catalunya, en 30 anys de franquisme, del 1939 al 1970, només va néixer un club nou. A Barcelona encara tenim tot just quatre camps de rugbi i patim molt. El franquisme va fer molt de mal al rugbi", diu el director. De fet, a Catalunya hi ha una evident connexió entre l'antifeixisme i el rugbi. "A Cornellà recorden jugadors que van ser milicians. Tenim els germans Miret, que van ser jugadors del Barça i van morir a Mauthausen... I el cas de Michel Reinard. Ell va ser qui va portar el rugbi aquí amb Baldiri Aleu. Reinard, francès, era qui en sabia. Doncs era un espia que ajudaria milicians republicans. I després entraria a la resistència i moriria a Buchenwald", explica.

El documental recorda també l'arribada del rugbi femení. "Com a la societat, en el rugbi hi havia masclisme. Hi havia molta gent que no creia que una dona pogués practicar un esport tan dur, però el 1971 vam tenir un equip que va néixer a l'INEF, amb el que podria ser el primer partit documentat a Europa amb 15 jugadores, ja que abans es feien partits amb menys jugadores, perquè costava trobar-ne. Encara avui alguns clubs locals no poden tenir plantilles per afrontar partits de rugbi amb 15 jugadores, ja que implica tenir unes 30 jugadores", afegeix el director. El rugbi segueix afrontant reptes, com la manca de camps o la capacitat de sumar adeptes. Qui hi entra, normalment no en surt més. És un esport que canvia la vida.