Esports02/06/2021

Lluís Cortés: "No m'hauria imaginat mai que el meu nom podria sortir al costat del de Guardiola o Luis Enrique"

Gran part de la fita que ha aconseguit el Barça femení neix a la seva pissarra i amb la seva manera d'entendre el joc. Lluís Cortés (Balaguer, 1986) ha portat l'equip blaugrana a aixecar la Lliga, la Champions i la Copa en el seu segon any a la banqueta. El primer triplet del conjunt català ja llueix a les vitrines del Museu Blaugrana. Però l'ambició no s'atura.

¿Heu pogut aterrar després del que heu viscut les últimes setmanes? 

— Encara no som gaire conscients del que hem aconseguit. Hi donarem valor els dies o mesos vinents. Hem aconseguit una cosa que és molt difícil. La realitat és que vas jugant, vas guanyant, vas passant rondes i aixecant títols i no ets conscient de tot. 

La inèrcia us arrossega durant la temporada i ara quan us atureu és quan us adoneu de la fita que heu aconseguit.

— Exacte. Quan parem de tot serà el moment en què hi donarem valor i prendrem consciència que hem fet una cosa històrica. Guanyar la Champions evidentment és molt difícil, però guanyar la Lliga, la Champions i la Copa... Guanyar-ho tot és molt complicat! Fer-ho t'exigeix estar molt bé cada dia i el més normal és que tinguis un partit dolent, com el que va passar a la Supercopa contra l'Atlètic de Madrid. És normal que passin aquestes coses, el que no és habitual és el que hem aconseguit i de la manera com ho hem fet. 

La final de Copa de diumenge va ser un partit que, tot i que es va complicar la segona part, vau tirar endavant. Era el partit que esperaves? 

— Sabíem que seria un partit molt complicat. Nosaltres veníem justes de cames i amb una càrrega física i emocional molt bèstia de les últimes setmanes. Era molt conscient que, si el partit se'ns encallava una mica, a la segona part tindríem moltes dificultats. El pla de partit era anar la primera part a tot gas [riu]. Calia que anéssim des del primer minut a tot drap per intentar marcar i, si podíem, fer el segon. Necessitàvem anar amb una renda com més àmplia millor a la mitja part. Per molt superior que siguis, per molt que tinguis millors jugadores o facis més bon joc, un partit se't pot complicar molt quan vas justa de cames.

La reacció de l'equip en aquell moment crític denota molta maduresa. 

— Totalment! Després dels dos gols del Llevant vam saber reactivar-nos altre cop i ser agressives en la pressió. Va ser quan vam tornar a recuperar pilotes en zona alta que ens va permetre fer el quart i estar més tranquil·les. Això té molt mèrit. És de les coses que més valoro d'aquest equip, aquesta maduresa competitiva que hem adquirit amb el pas del temps també a base de perdre. La consigna abans de començar la final era molt clara: tant si va bé com si va malament, el nostre pla de partit és aquest i no el canviarem. Hem de seguir fidels a la nostra idea i al que creiem que ens donarà la victòria.

Cargando
No hay anuncios

Un dels mantres de l'equip és "ser nosaltres mateixes". No només val amb guanyar, cal ser fidels al propi estil per fer-ho. 

— I no només és per fer-ho bonic i fer gaudir, sinó perquè realment crec que és la manera que ens portarà a guanyar. L'estil que ens portarà a merèixer guanyar és aquest joc de posició: amb pressió alta, el joc d'associació, l'acumulació de passades per tenir possessions més llargues, el fet de ser verticals quan tinguem el moment de ser-ho, ser agressives en les transicions quan robem pilota... No és per fer-ho bonic o per dir juguem d'una manera molt guai. Realment és el que crec que ens portarà a guanyar. 

Has viscut molts moments històrics aquesta temporada: classificar-vos per a la final contra el PSG, aixecar la Champions... Quan va xiular l'àrbitra, què vas sentir?

— Són moments que vius diferent i no ho tens gens preparat. El dia del PSG va ser una bogeria: vaig treure la gran quantitat de tensió que tenia acumulada tirant-me a terra. En canvi, el dia de la final ja sabíem que guanyaríem des de ben aviat. A partir del minut 60 dius "Que ens facin quatre gols en trenta minuts és complicat", i vas paint una mica la victòria. A la final de Copa, en el moment de fer el quart, és quan vaig pensar que ja ho teníem. Quan va xiular vaig sentir que em treia un pes de sobre. Ho havíem aconseguit. Era tan difícil i ho tenim aquí. 

Què significa per a tu aquest triplet?

— He vist als mitjans que a Espanya, només Guardiola i Luis Enrique han aconseguit el triplet. Jo no n'era conscient i, esclar, que em posin en una foto al costat d'aquests dos noms... A nivell personal és brutal. No m'hauria imaginat mai que el meu nom podria sortir al costat del d'aquests entrenadors que són referents per a mi. 

Cargando
No hay anuncios

I per a l'equip?

— Elles són conscients que seran per sempre un equip de llegenda. Sempre recordaran aquest equip com l'equip del triplet, del primer triplet o de la primera Champions. Al vestidor sempre hem intentat fer calar la idea que estàvem jugant per fer història. Sempre que es parli del Barça femení, la gent recordarà aquestes jugadores i sortiran els seus noms. Això té molt valor per les jugadores i és un molt bon reconeixement a molta feina feta. 

Per a tots, ara els sacrificis han tingut un sentit. 

— Els entrenaments han sigut claus. Ja allà la mentalitat era de competir i guanyar, tot i que això a vegades generi conflictes interns. Ja sigui perquè una s'enfada perquè ha perdut o perquè no li has xiulat una falta o un penal. Et genera conflictes, però nosaltres volem generar aquesta competitivitat. És la que realment ens podia mantenir vives en totes les competicions. És molt significatiu que, en un partit que anem guanyant 3 o 4 a zero, l'equip segueixi pressionant. Hem sigut molt pesats demanant que ho fessin en tots els partits per al dia que ho necessitem de debò. És un tema d'adquisició d'hàbits. Si tu estàs acostumat a pressionar sempre molt durant 90 minuts, segurament el dia que el partit requereixi que al minut 89 estiguis a tota marxa, no et costarà tant. 

A més de les portes que "heu rebentat", com deia Patri a Göteborg, heu esdevingut referents per a les noves generacions. 

— Fa uns anys era molt difícil que una nena et digués que volia ser com la jugadora de referència d'aquell moment. Ara, en canvi, hi ha moltes jugadores joves que volen ser com Alexia Putellas o Patri Guijarro. A més, també hi ha nens que porten samarretes amb el nom d'Alexia o de Mapi, i això és molt interessant. Realment estem deixant empremta en el mercat del futbol en general. Aquests referents són molt importants perquè el futbol femení segueixi creixent, però no només pel que són dins del camp, sinó també pel que són fora. A això s'hi ha de donar molt valor i estic molt orgullós que sigui així. A totes les mares i pares, de debò, que estiguin molt tranquils. Si els seus fills agafen de referents aquestes jugadores, poden estar molt tranquils. 

Cargando
No hay anuncios

Just Markel Zubizarreta, quan va atendre l'ARA després de guanyar la Champions, va dir que ell estava molt tranquil que la seva filla tingués com a referents aquestes jugadores. 

— De debò? No n'havíem parlat! [Riu.] No soc pare, però jo estaria molt tranquil si tingués una filla o un fill i tingués de referent aquestes jugadores. 

Abans de la final de Copa vas confessar que no t'havies imaginat mai dirigint el Barça. Ara, no només el dirigeixes, sinó que has portat l'equip a guanyar-ho tot. Com et sents? 

— No sé com em sento, la veritat. Molta gent m'ho pregunta, però jo crec que és una barreja de tantes emocions i sentiments que és molt difícil d'explicar. Potser és perquè encara no hem aterrat. Jo fa molts anys que estic al futbol femení. Estava en un equip cobrant 0 euros, d'entrenador assistent al Lleida femení, muntant campus, després a la selecció catalana... Vas fent passets i ho fas perquè realment hi creus. Jo no entrenava el Lleida Femení pensant que un dia seria entrenador del Barça. Jo l'entrenava perquè pensava que aquestes nenes mereixien jugar a futbol i tenir gent al cos tècnic. Que no em poden pagar? Doncs que no em paguin, és igual, jo vaig a col·laborar i ajudar. 

Girar la vista enrere ara fa una mica de vertigen, oi?

— Als 34 anys haver-ho guanyat tot, només dos anys després d'haver començat com a primer entrenador al Barça, i que la meva foto surti al costat de la de Luis Enrique i Guardiola em fa estar molt content. A més, em fa sentir orgullós poder ser un referent per a molts entrenadors i entrenadores que estan al seu equip de barri o de poble, amb molta feina per crear un equip femení, i que pensin que un dia pot ser que siguin ells els que estaran aquí. A mi ningú m'ha regalat res, no estic al Barça per ser amic de, i crec que la vida et va tornant el que li dones. Em sento content i orgullós de poder ser un referent per a aquests entrenadors.  

Cargando
No hay anuncios

El Barça femení és l'equip que representa millor l'estil de joc del club. Si Laporta, que és cruyffista confés, et proposés entrenar el Barça masculí, creus que seria un bon salt anar a entrenar-lo? 

— Pel que fa al salari ho seria [riu]. Però jo sempre dic que no vull jugadores que es moguin per diners, ni jo em mouré per diners. Al final hi ha coses que van més enllà. Socialment, és cert que es percep el salt al masculí com un sal endavant. Molts amics meus em diuen "Si a tu et truca un Segona B, hi vas de cap", i en absolut. Ni de conya. És que, quants Segones B juguen una final de la Champions? El que estem vivint nosaltres, també com a experiència vital, és increïble. Poder entrenar les millors jugadores del món, poder guanyar la Champions, són experiències que en molt pocs equips del masculí podries viure. I segurament aquests equips masculins tenen entrenadors fitxats i no pensen en mi [riu]. 

Si parlem de futur immediat, el teu lloc segueix a la banqueta del Barça, doncs.

— Jo hi estic molt content i m'estic fent un nom dins del mercat del futbol femení. No és encasellar-me, però se'm valora molt més en el futbol femení que en el masculí, ara mateix. Però, com sempre dic, estem entrenant futbolistes i futbol, i és el mateix, no canvia tant. Hi ha matisos, però sempre entreno futbolistes, no dones o noies. 

Si arribés una proposta per portar un equip d'aquests que comentaves amb opcions de tot, et veus preparat? 

— Sí, però potser encara no. Tinc 34 anys, encara que no ho sembli perquè tinc poc pèl [riu], però soc jove encara. Sempre penso: i per què no? Tampoc és tan diferent, però ara mateix estic molt content i estic on vull estar. Si algun dia ha de venir aquest salt al masculí, ja vindrà i ja ho valorarem. 

Cargando
No hay anuncios

De cara a la temporada que ve. Com es millora un equip que ha guanyat un triplet? 

— Guanyant la Supercopa podríem millorar-ho! [Riu.] Cada dia que guanyem alguna cosa hi penso: ai, si haguéssim guanyat la Supercopa, quina llàstima! No deixa de ser una bona temporada, esclar. Al final, un equip és un sistema complex, que és viu, i que ha d'anar canviant coses. Les jugadores han d'anar canviant, entrant i sortint, per generar coses noves dins de l'equip i il·lusions, ambicions pel que fa al joc. La direcció esportiva està treballant per tenir un equip igual o més competitiu que el que hem tingut aquest any.