Bàsquet - Lliga Endesa
Esports07/11/2022

Eric Vila: "És un orgull que es parli català al Bàsquet Girona"

Jugador del Bàsquet Girona

GironaEric Vila (Bescanó, 1998) era una de les apostes arriscades del Bàsquet Girona, però la seva adaptació a la Lliga Endesa està sent molt positiva. Llicenciat en ciències socials, l’aler torna al Palau Blaugrana, on es va formar, més madur que mai.

Dimecres va rebre la notícia de la convocatòria de la selecció espanyola. Com ho va pair?

— Estic content per tenir l’oportunitat de jugar amb la selecció. Quan ets jugador, és un somni. Estic molt agraït tant al club com als entrenadors i als companys per la confiança que m’han donat. Tothom m’està ajudant en el procés de creixement i espero seguir millorant. És un primer pas important, però em queda molta feina per fer. Estic molt content d’estar jugant a aquest nivell en el primer any a l’ACB. Crec que m’estic adaptant bé.

Vostè va viure l’etapa de l’Akasvayu Girona com a aficionat.

— Tenia 10 o 11 anys, anava a veure els partits de Fontajau i sempre seia al davant de la banqueta visitant. M’encantava el bàsquet i anava a veure tots els partits que podia. Tinc uns records molt macos. Gasol, McDonald, Myers, Middleton... vaig veure en directe jugadors que han marcat una època a Girona. Era un fan més i, per tant, poder jugar a Fontajau és un somni fet realitat.

Cargando
No hay anuncios

Com va viure la desaparició del club?

— Molt malament, la veritat. Vaig anar a una concentració que es va fer al davant de l’ajuntament. Vaig fer sonar la trompeta tant com vaig poder per intentar que el projecte no desaparegués, però el desenllaç va ser el pitjor. Vaig fer tot el possible perquè no fos així.

Què significa per a vostè el projecte del Bàsquet Girona?

— Quan vam pujar, vam complir un somni. Girona és una ciutat que respira molt de bàsquet. Durant aquesta absència de 14 anys, la sort ha sigut l’Uni Girona, però hem trobat a faltar bàsquet masculí d’elit.

Cargando
No hay anuncios

Marc Gasol té molt clar que el gruix del vestidor ha d’estar format per catalans.

— Això t’ajuda a implicar-te en el que fas diàriament. Una cosa és entendre el projecte i l’altra tenir passió pel club. El Bàsquet Girona està intentant portar jugadors que se sentin representats. Nosaltres ens sentim identificats amb els valors que proposa el club i, al mateix temps, els aficionats es poden sentir representants pel que fem els jugadors. Aquesta harmonia és molt important i molt maca. És un orgull que es parli català al Bàsquet Girona, reflecteix la cultura i els valors del club.

El president dona molta importància a la part social.

— L’any passat vam començar molts projectes amb sensibilitat social i sostenibilitat. A mi són coses amb les quals m’agrada implicar-me. Quan vaig marxar als Estats Units, ja em vaig implicar en diferents accions semblants. Els patrocinadors ens han d’ajudar a motivar la gent i millorar el nostre entorn més proper.

Cargando
No hay anuncios

Per què Aíto és un entrenador diferent?

— Veu el bàsquet d’una manera diferent. És molt didàctic i per als jugadors joves com jo cada dia és un aprenentatge. Estem aprenent de la seva filosofia i de la seva manera de veure el bàsquet, que es pot jugar d’una manera diferent. No tot és matemàtic, dona importància a la lectura del jugador.

¿El partit contra el Barça és dels que tenia marcats en el calendari?

— Sí, més que res perquè hi vaig jugar molts anys i també em sento molt identificat amb el club. A Barcelona hi vaig passar la meva infància i és com una segona casa. Tots els partits són importants, però aquest em fa especial il·lusió. Tornar on em vaig formar serà especial.

Cargando
No hay anuncios

Vostè va debutar a l’ACB amb tan sols 16 anys.

— Va ser molt especial per a mi. La comunió que teníem amb els aficionats era molt maca. Recordo que estava en un núvol perquè era molt jove. No crec que cap jove de 16 anys estigui preparat per debutar en un club tan gran com el Barça.

Després va decidir marxar als Estats Units. Està content de com li van anar les coses?

— La decisió va ser molt difícil, però vaig pensar que era la correcta. Hi havia gent que tenia dubtes, però jo vaig seguir treballant, que és l’única cosa que pots controlar. Tota la feina està donant fruits. El meu entorn em va mantenir centrat i em va protegir dels comentaris exteriors. La lesió va ser un moment dur i, a més, es va barrejar amb el coronavirus. No vaig poder tornar a casa durant dos anys i va ser una època complicada, però vaig intentar mantenir la concentració amb altres motivacions per mantenir el cap fresc.