Piragüisme
Esports16/07/2022

D'una promesa a una fita històrica

Vicenç Roura capitaneja una expedició de nou palistes que uneix per primera vegada Tarragona i Mallorca en caiac

Són les 8 del matí. El dia s’ha aixecat radiant. La temperatura és bona i el vent, de mestral, ideal per començar una travessa. Un equip de nou valents es llancen a la mar per complir una promesa. Mai ningú ha remat els 200 quilòmetres que separen Tarragona de Mallorca en piragua. Ni ells mateixos es podien imaginar tot el que els espera durant les pròximes 23 hores i 14 minuts.

Vicenç Roura obre camí. És palista expert, com ho era el seu pare. Ha aconseguit diverses medalles en campionats de piragüisme. D’ell va ser la idea de posar en marxa una secció de caiac de surf al Club Nàutic Tarragona, de la qual és l’entrenador. Ja feia molts anys que, amb el seu pare, havien imaginat com seria fer una travessia amb caiac de mar des de la seva Tarragona natal fins a Mallorca. Inicialment, el pare, que també es deia Vicenç, el frenava. Després va acceptar el repte. Però quan volien ja no van poder: va morir d’un càncer ara fa set anys.

Cargando
No hay anuncios

Aquella idea, per a molts esbojarrada, no parava de donar-li voltes al cap. I així va ser com un dia, després de l’entrenament, el Vicenç va aixecar la vista i va llançar la proposta bo i esmorzant: "Qui s’atreveix a anar amb caiac fins a Sóller?" Vuit van aixecar la mà. Dos avesats a la competició, Raquel Arcediano i Ramón Yllera; i sis amateurs: Montse Blanch, Laura Pliego, Bernat de Cal, Nacho Cáceres, Jesús Padilla i Àlex Vilagut. Començaven dues maratons. Una, per trobar patrocinadors i costejar el viatge. L'altra, per entrenar-se.

Cargando
No hay anuncios

Comença l'aventura

El mestral els bufa a favor durant les primeres quatre hores de travessa i van a una mitjana de 12 quilòmetres per hora. Remen per torns de 60 minuts. Les primeres milles les fan escortats per la Guàrdia Civil. Després queden a l’aventura amb la piragua surfejant les onades i un vaixell de 20 metres d’eslora, capitanejat per l’Eugenio i el Florenci, que serveix de guia per al caiac i de descans per a qui no li toca remar. L’únic contacte amb terra ferma és el GPS, del qual està pendent en tot moment Salvament Marítim.

Cargando
No hay anuncios

Després d’un ajornament, finalment l’expedició salpa el 29 de juny. No podien esperar gaire més perquè es tractava que la nit fos la més curta possible. El problema és que aquest dimecres en concret hi ha lluna minvant i la nit és d’allò més fosca. Espectacular, perquè es pot mirar el cel i contemplar la Via Làctia. Però, alhora, perillosa per a un equip que només compta amb la llum del vaixell i amb un frontal per als palistes. Una embarcació es pot veure bé de dia, però un caiac és un puntet diminut de llum quan cau el sol. I si s’allunya una vintena de metres, gairebé desapareix. Per això, mentre es fa fosc, dos tripulants fan guàrdia amb la missió de no perdre de vista en cap moment qui està remant.

Les previsions diuen que el mestral donarà pas a un garbí lleuger a les 3 de la tarda, que els hauria d’acompanyar fins a mitjanit. Resulta que de lleuger no en té res, que comença abans d’hora i que plega molt després. A les 12 del migdia el mar s’enrabia amb onades de gairebé un metre. Un dels palistes, el Bernat, es mareja fins al punt de no poder fer els seus relleus. Dues més, la Laura i la Montse, cauen a l’aigua i no aconsegueixen reembarcar per si soles. La maniobra de rescat tampoc és efectiva, amb l’onatge, i al final no hi ha més remei que llançar-se al mar per rescatar les companyes. El temporal segueix hostil i, en una onada, el Nacho s’obre la cella i necessita dos punts de sutura que li fa el Vicenç, infermer. I l’Àlex, que també s’havia marejat remant, ha de plegar a mig torn perquè li puja el bessó i acaba necessitant dues hores de massatge, plorant a llàgrima viva, per calmar el dolor. Per si no fos poc, perden una barca neumàtica molt petita, que anomenaven el chinchorro, que els servia per fer els relleus. El caiac, de fibra de vidre, es pot trencar fàcilment si xoca amb l’embarcació. Però cap a les tres de la matinada, quan toca fer canvi, s'adonen que la barqueta ha desaparegut. S’havia desfet el nus i, sent negra nit, ningú se n'havia adonat. Qualsevol hauria plegat, només amb la meitat dels contratemps. L’equip, en canvi, està decidit a seguir.

Cargando
No hay anuncios

Terra a la vista!

I així, superant tots els obstacles possibles i preguntant-se més d’una vegada "què coi hi faig jo, aquí", tiren milles i arriba l’alba. I amb els primers rajos de llum, la imatge majestuosa de la Serra de Tramuntana. L’equip decideix que sigui el Vicenç, l’entrenador que els va convidar a l’aventura, qui tanqui la travessa. Fa els últims 15 quilòmetres emocionat i donant les gràcies al seu pare per haver-lo acompanyat en una travessa històrica que mai ningú oblidarà. Una fita on vol posar a primera fila els esports aquàtics com a sinònim de natura i demostrar que l’edat no és cap impediment: el Ramon té 70 anys i és diabètic, i la Laura, mestressa de casa, només fa un any que ha començat a practicar esport.

Cargando
No hay anuncios
De Tarragona a Mallorca amb caiac de mar

This browser does not support the video element.

L’expedició ho ha aconseguit i es permet el luxe d’arribar a Sóller a les 07.14, abans fins i tot del que s’imaginaven. Si el desaparegut Vicenç Roura va escriure "game over" a la sorra de la platja poc abans de morir, avui el seu fill llueix una samarreta, un regal de l’equip, que assegura que "el joc només acaba de començar". Tant és així que el següent repte passa per convertir aquesta travessa en una competició anual.

Ja a terra ferma, una última sorpresa: han arribat tan aviat que tot és tancat i no troben on esmorzar. Tampoc tenen pressa. Mentre esperen, l'última anècdota. Un capità del port de Sóller, un vell llop de mar, es posa les mans al cap tot assenyalant el caiac: "Amb això heu vingut? Que esteu bojos? Però si hi ha hagut temporal, aquesta nit". Potser ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible.