El clàssic

El Barça oblida que mai pots perdonar la vida al Madrid i acaba castigat per Bellingham (1-2)

Dos gols de l'anglès donen la volta a un partit en què el Barça ha començat guanyant gràcies a Gündogan

BarcelonaHavia de ser el dia per treure la llengua a la cara del Reial Madrid, però ha acabat sonant Hey Jude. Dos gols de Jude Bellingham han tirat aigua al vi quan el barcelonisme ja s'imaginava brindant, victoriós, en un partit en què el Barça s'ha quedat sense benzina massa aviat (1-2). Havia de ser el dia per superar els blancs a la classificació i al final el gran guanyador del dia ha estat Bellingham, que sense jugar un gran partit, ha marcat quan calia, evitant de pas que el Girona pugui ser líder en solitari. Ho ha tingut a prop, l'equip de Xavi, però s'ha quedat fos, amb tantes baixes. El clàssic dels Rolling Stones va acabar sense res de Satisfaction i cantant el Paint it black.

Cargando
No hay anuncios

No ha estat un clàssic bonic, però d'emocions, tantes com es vulguin. I mira que cap dels dos equips està en el seu millor moment. Que deu tenir la rivalitat entre el Barça i el Madrid, que milers de persones pelegrinen dels cinc continents per poder veure aquest partit en directe? Durant anys Ilkay Gündoğan n'era una. Somiava jugar-lo. Ja havia negociat amb el Barça fa anys, però el contracte no es va signar quan ell ja es veia vestit blaugrana. Va marxar a guanyar-ho tot a Anglaterra, esperant el dia per posar-se la samarreta del Barça i fer el seu primer gol. Havia de ser precisament contra el Madrid. Més puntual no podia ser. Ara, també havia somiat jugar-lo Bellingham, que s'ha inventat dos gols per certificar que ara mateix, s'ha convertit en el sant patró del madridisme. Tot li surt, al jove anglès. Ha estat ell qui ha rigut l'últim en aquest clàssic d'emocions fortes, traient la llengua com fan els Rolling Stones, ell que té nom de cançó dels Beatles. Quina ironia. Que deu tenir el clàssic, que fins i tot amb un horari estrany, amb aquest sol de tardor que il·luminava massa l’estadi, segueix sent un tros de partit que fa que la gent perdi els papers. Una rivalitat que es conserva bé tot i el pas dels anys, com li passa a Mick Jagger, que era a la llotja veient com el dia que el símbol dels Rolling Stones era a la samarreta blaugrana, els jugadors del Barça topaven amb un mur de realitat. Amb tantes baixes, tot costa.

Cargando
No hay anuncios

Avui calia un punt d’irreverència, com la que tenen els veterans músics britànics, per tirar endavant un partit en què el Barça ha tingut convicció durant 70 minuts, gràcies a la força del col·lectiu. Amb alguns dels jugadors més determinants mossegant-se les ungles a la graderia o esperant a la banqueta, encara sense ritme, es tractava de competir en un partit per moments brut, amb un munt de picabaralles per la gespa. A ningú ha pogut sorprendre que Vinícius fos protagonista en gairebé totes, ara rient provocador, ara caient de forma teatral, ara topant contra un mur que el va eclipsar, Araujo. L’uruguaià, jugant de lateral, ha tornat a guanyar-li la partida al brasiler. Ja no és una novetat. Però Vini ha marxat del camp provocant l'afició local, feliç pel triomf. Una victòria blanca que ha arribat gràcies a Bellingham, que semblava ben controlat per Gavi i Gündogan fins que s'ha inventat dos gols. Tampoc ha estat una sorpresa que Gavi fos protagonista d’unes quantes jugades pujades de to. Calia irreverència? Pocs com en Gavi, en aquest sentit.

Cargando
No hay anuncios

De la festa al pam de nas

Calia irreverència i molt de talent per derrotar el Madrid i superar-lo a la classificació. No ha pogut ser. L’equip de Xavi, encara sense controlar els partits del principi al final, lluny de la seva millor versió, s'ha protegit en defensa amb Christensen i Iñigo Martínez pel mig i ha sacrificat Romeu, suplent. Gündogan, dialogant bé amb Gavi, ha cuidat bé la pilota quan calia. I una internada seva, amb un rebot afortunat, ha acabat amb el primer gol al minut sis de joc. L’alemany ha tingut aquell punt de fe que sempre cal i ha perseguit la pilota aprofitant que la defensa madridista estava mig endormiscada. Semblava que seria un bon dia, amb aquest inici. Com enganya, el futbol, a vegades.

Cargando
No hay anuncios

El tècnic egarenc ha apostat, bàsicament, pels jugadors que ara mateix estan en millor estat de forma. Un d’ells, per descomptat, Fermín, que ja els havia fet un gol als blancs a la pretemporada i s’ha quedat a pocs centímetres de repetir en una primera part en què les millors ocasions han estat totes del Barça. Al Madrid li ha tocat patir en defensa, amb algunes possessions llargues que eren foc d’encenalls. Sense Benzema, al conjunt blanc li falta pólvora en atac. I en defensa, Kepa no fa els miracles que Courtois i Ter Stegen sí que saben fer. Un equip una mica coix a les dues àrees, però amb Bellingham a les seves files. L'exjugador del Borussia Dortmund s'ha convertit en el rei Mides, tot el que toca, es converteix en or. El Barça que ha protestat un penal sobre Araujo que semblava prou clar, ha acabat topant tres cops contra els pals. Ocasions perdudes que acabes recordant. Quan ets superior, cal sentenciar. I el Barça ho era.

Cargando
No hay anuncios

El Madrid, ho saben els més veterans, sempre sap competir, sempre dona ensurts apareixent de darrere una cantonada quan et penses que ja ha marxat de la teva vida. Quan el Barça semblava sentir-se còmode, arribava aquella falta punyetera, aquell xut llunyà de Rüdiger o Tchouameni, la centrada que es pot enverinar. El Barça sabia que calia fer el segon, no fos cas que toqués patir massa contra un rival amb mil vides. Així seria, ja que les curses de Cancelo o les filigranes de João Félix no trobaven el camí de la glòria. Xavi, doncs, ha fet entrar Lewandowski per un Ferran desaparegut en combat, posant a prova l’estat físic del polonès. Un altre que, com Gündogan, sempre havia somiat jugar aquest partit. Però qui ha marcat ha estat Bellingham, amb un xut preciós, llunyà, que ha deixat amb un pam de nas Ter Stegen. Ha fet mal, el gol. I el Barça ha trigat una bona estona, en centrar-se de nou, jugant amb foc. Al final, el partit ha acabat convertit en un joc de nervis, amb errades aquí i allà, amb atacs poc ordenats i els dos equips protestant a un Gil Manzano que a la primera part ha ignorat un possible penal sobre Araujo. Hauria pogut caure en qualsevol de les dues direccions, el partit. I ha caigut de la blanca amb un rebot i una aparició de Bellingham al cor de l'àrea catalana. Al Barça li ha faltat fer el segon, i ha oblidat aquell manament escrit en pedra que diu que mai pots perdonar, contra el Madrid. Ho sols acabar pagant.

FC Barcelona 1-2 Reial Madrid

  • FC Barcelona: Ter Stegen, Araujo, Christensen, Iñigo Martínez, Balde, João Cancelo (Lamine Yamal, 76'), Gündogan, Gavi, João Felix (Raphinha, 76'), Fermín (Romeu, 70') i Ferran Torres (Lewandowski, 60').
  • Reial Madrid: Kepa, Carvajal, Alaba, Rüdiger, Mendy (Camavinga, 51'), Tchouameni, Kroos (Modric, 63'), Fede Valverde, Bellingham, Vinícius Junior (Lucas Vázquez, 94') i Rodrygo (Joselu, 63').
  • Gols: 1-0 Gündogan (6'), 1-1 Bellingham (68') i 1-2 Bellingham (93').
  • Àrbitre: Jesús Gil Manzano (Extremeny).
  • Targetes grogues: Fermín (17'), Ferran Torres (45') i Carvajal (61').
  • Targetes vermelles: Cap
  • Estadi: Olímpic Lluís Companys, 50.112 espectadors.