PRIMERA DIVISIÓ
Esports13/04/2024

David López: "Si algú m'hagués dit que viuria el que estic vivint al Girona, l'hauria pres per boig"

Jugador del Girona

GIRONAEra impensable que David López (Barcelona, 1989) pensés fa dos anys que marxar a contracor de l'Espanyol amagava una de les grans sorpreses positives de la seva vida: formar part de la millor plantilla de la història d'un Girona que defensa el seu lloc de Lliga de Campions contra un rival directe i pot certificar la seva presència a Europa la temporada vinent si suma un punt en la visita aquest dissabte contra l'Atlètic de Madrid (14 hores, DAZN).

Podràs jugar? No vas acabar contra el Betis.

— He tingut problemes al quàdriceps, després d'estar-me dos mesos aturat per la lesió al tibial posterior. Ho vaig superar, però vaig jugar bastants partits intensos i em vaig ressentir. El més adequat era descansar una mica per ara estar bé. Amb el Betis simplement van ser rampes; no hi haurà cap inconvenient per viatjar al Cívitas.

Et vam veure cometre errors poc habituals, en els gols rivals. Et frustra gaire que passi?

— Li dono força normalitat. No és el primer error que cometo, ni segurament serà l'últim. Com a últim home, assumeixo la responsabilitat de jugar des del darrere. I, si perdo pilotes arriscant-me massa, ja sé que hi ha moltes opcions que acabi en gol, perquè el contrari es queda sol davant del porter. Soc conscient del que comporta i assumeixo el risc amb gust. De les 500 pilotes que dec haver jugat, m'he equivocat en poques. Fer-ho d'aquesta manera aporta molt a l'equip. I els errors es poden corregir, no em preocupen. Ja sé a qui escoltar i a qui no, i tinc l'esquena bastant endurida.

Cargando
No hay anuncios

Ets pare d'una nena de sis anys i d'un nen de quatre. Ells no entenen que pots tenir un mal dia per culpa d'un mal partit.

— Algun cop m'ha passat, això. Sobretot en època de lesions, quan et veus fora del vestidor i intentes que el temps vagi més de pressa, però és el que hi ha i no hi pots fer res. Llavors em refugio bastant en la família i en passar estones amb ells. Els nens no són conscients del que passa. Quan arribo a casa volen el seu pare, no el futbolista. I jo busco normalitat, tranquil·litat i poder-me aïllar al seu costat.

Després del dol per abandonar l'Espanyol, consideres que ser partícip d'aquest moment del Girona ha estat un regal?

— M'ho prenc com un premi. I, com a tal, també molts jugadors que fa molts anys que donen voltes pel món del futbol i d'altres que són al club. Parlo de Stuani, Juanpe, Juan Carlos, Borja. És un premi per a nosaltres, que ens hem sacrificat durant molt temps i per fi tenim una recompensa. Per mi, tot plegat és inesperat. Però, quan em van fer sortir de l'Espanyol, sabia que encara tenia anys de futbol.

Què et passava pel cap?

— Em barallava entre marxar a l'estranger a tancar la meva trajectòria i fer diners –així de clar– o competir a l'elit. Però no dubtava que podia ser útil i vaig decidir que volia continuar a alt nivell. El Girona no va ser la primera opció; sincerament, vaig estar a punt de tancar-ho amb un altre club. Però se'm va presentar Quique Cárcel quan tot estava molt avançat, em va proposar el projecte, vaig parlar amb Míchel, vaig veure que encaixava amb les meves característiques i, tenint en compte la família, vaig llançar-me. Si algú m'hagués dit que viuria el que estic vivint, l'hauria pres per boig. I reconec que el primer mes i mig aquí vaig pensar que ens costaria, perquè ens faltava plantilla. Però a mesura que l'equip s'ha acoblat i ha jugat bé, he sentit que podríem fer grans coses. No per la Champions, però ara és la nostra realitat.

Cargando
No hay anuncios

El Girona és l'equip en què has estat que millor futbol ha practicat?

— He tingut dues èpoques molt bones, també. Amb el Nàpols, amb Sarri i Benítez; i amb l'Espanyol, amb Rubi, que vam entrar a l'Europa League. Però, a escala general i pel que estem aconseguint, aquest Girona els supera. No només fem un bon futbol; l'estratègia i la preparació de partits és espectacular. Deixem poques coses a l'atzar.

Pel camí dels 35 anys, encara es pot aprendre.

— Molt, molt. Una de les meves missions era aportar experiència i coneixements, però he tingut la sort de coincidir amb Míchel, que em sembla boníssim. En moltes xerrades m'hauria agradat tenir la llibreta i el boli per apuntar i conservar el que diu. M'ho passo pipa, de veritat. Són dos anys molt profitosos.

Gairebé 300 partits a l'elit, però mai no has jugat la Lliga de Campions.

— No, és cert. Tenia l'espina clavada, perquè a Nàpols ens elimina de la prèvia l'Athletic i, quan decideixo marxar, ens classifiquem. Sempre he pensat què hauria passat si m'hagués quedat allà a jugar-la. Ara, a la meva edat, no hi pensava, i menys al Girona. És la competició que tothom s'imagina jugant, perquè és la més atractiva. Tinc moltes ganes de disputar-la l'any vinent.

Cargando
No hay anuncios

És a prop.

— Depenem de nosaltres i som capaços de fer-ho. De fet, tenim la segona posició a l'abast, perquè el Barça ha de venir a Montilivi. Juro que crec que podem guanyar els vuit partits que queden. Agafar el Madrid és impossible, perquè és l'únic que ha estat millor, però la resta no.

Has arribat a pensar que podíeu guanyar la Lliga?

— Sí, sí. Hi confiava plenament. Si no haguéssim tingut els alts i baixos en partits clau, com al Bernabéu o San Mamés, encara estaríem allà. Però no hem de perdre el temps pensant això. Podem fer grans coses, encara.

Voldria preguntar-te, per acabar, pel tema dels insults als estadis. D'haver normalitzat que us poden dir qualsevol bestiesa, quan no hauria de ser així.

— És una situació molt greu i fotuda. Que hi hagi insults, racistes, masclistes i desagradables, avui dia... I ens hem d'aguantar. I ja no només al camp, també a les xarxes socials, que qualsevol diu el que li rota ocultant la seva identitat. Hem arribat al punt que entre nosaltres no li donem importància, però en té. Estem acceptant una cosa que no està bé equivocadament perquè, si no ho fem, entrem en una espiral d'impotència que no porta enlloc. Però s'hauria d'aturar.

Cargando
No hay anuncios

Com?

— No ho sé. És un tema d'educació, que, a mesura que la societat evolucioni, espero que millori. No té res a veure amb el que passava fa deu anys, però queda molt camí per recórrer.