Alcaraz es disfressa de Nadal i guanya Roland Garros amb una remuntada impossible

BarcelonaRoland Garros ja té nou monarca. Tot semblava llest per fer un relleu natural entre espanyols a la pista central Philippe-Chatrier, amb Carlos Alcaraz ocupant el lloc del manacorí. I així ha estat, tot i que per moments semblava que Jannik Sinner faria la guitza. Alcaraz ha revalidat el títol aconseguit ara fa un any contra Zverev en una final preciosa en què ha arribat a salvar tres pilotes de partit. Quan tot semblava decidit a favor de Sinner, el murcià s'ha disfressat de Nadal amb una d'aquelles remuntades que no semblen lògiques. La copa ja estava a punt per ser entregada al número 1 mundial, que aspirava a ser el primer italià campió a París des d'Adriano Panatta el 1976. Haurà d'esperar. Alcaraz s'ha aixecat de les cendres i en una demostració d'orgull ha guanyat el seu cinquè torneig del Grand Slam amb la mateixa edat amb què ho havia aconseguit Nadal (4-6, 6-7, 6-4, 7-6 i 7-6). Encara no ha perdut cap final del Grand Slam. Les ha guanyat totes.

La final tancava un torneig que havia començat amb un merescut homenatge a Rafa Nadal fa unes setmanes. El jugador de Manacor havia inaugurat una petita placa amb el seu nom i la seva petjada a la pista central, placa que els jugadors veuen quan entren a jugar. Com si fos un recordatori de qui ha manat més cops aquí, de qui ha dominat millor la terra batuda de la capital francesa. Però el temps és cruel. Aquells que han enamorat en el passat queden arraconats als llibres d'història un cop s'han retirat, ja que toca fer espai a les noves generacions. És el triomf de la vida, que dona pas als joves. I quin parell, aquests. Dos jugadors "que es faran un fart de guanyar" els pròxims anys, en paraules de Novak Djokovic, derrotat en tres sets per Sinner a les semifinals. L'italià té 23 anys i el murcià, 22. Dos jugadors que han revolucionat el circuit els darrers anys, i han aconseguit que plorar per veure com marxen Federer, Nadal i aviat Djokovic, no faci tant de mal. La final enfrontava dos joves que encara no havien perdut cap final del Grand Slam: Alcaraz havia guanyat les quatre que havia jugat i Sinner, les tres en què havia fet peu. Un dels dos estava destinat a perdre per primera vegada.

Sinner arribava amb unes xifres que feien por: no havia perdut ni un sol set a París. Després dels tres mesos sancionat per un dopatge, el jugador del Tirol del Sud havia anat obrint pas al retorn a les pistes. I això que tornava a un calendari en què manava la terra batuda. Sinner se sent més còmode en una pista ràpida, com havia quedat clar a la final de Roma de fa poques setmanes, quan Alcaraz l'havia superat fàcilment. Però Sinner és fred i treballador. Res d'alegria mediterrània, ell és fill del Tirol, italià de parla alemanya. Sembla més proper a l'escola de Federer. Estudia els rivals, medita què cal fer i juga amb seguretat. Domina la pista, colpeja fort, falla poc. Alcaraz, en canvi, és més explosiu. La major part de punts espectaculars els guanya ell, corrent per la pista i fent esclatar la pilota. De sortida, els millors punts guanyadors eren marca de la casa del murcià, però també desaprofitava massa boles de trencament de servei de sortida. I el primer set el va guanyar Sinner per 6-4, cometent poques errades. Sense mostrar-se gaire expressiu i sense descentrar-se.

Alcaraz viu amb la pressió de saber que tothom espera que no perdi mai. Ell mateix ha admès que a vegades es descentra. Que més d'un cop ha necessitat marxar de festa a Eivissa o s'ha amagat a Disneyland després d'alguna derrota, perquè sent la pressió. I encara no sent que ell hagi de ser d'aquells que viu només pel tenis. A París hi arribava entre debats sobre la seva forma de ser, amb grans jugadors com Verdasco o Moyà dient que creuen que no podrà seguir les passes de Nadal si no s'hi esforça més. I ben cert que quan va voler apujar el ritme de joc al segon set, va començar a fallar. Volia ajustar la bola i no li sortia. I anava veient com Sinner, cada cop més encertat, marcava el 5-2. Alcaraz, però, no defalleix mai i es va aferrar al partit arribant al tie break amb un trencament de servei salvador. Però Sinner li va tornar el cop al tie break, dominant-lo amb certa facilitat per situar-se 2 a 0.

Carlos Alcaraz passava a jugar sense xarxa de seguretat. I de seguida va aconseguir un break per mantenir-se viu. Tot i que Sinner va tornar el trencament de servei situant el 5-4 amb servei a favor, va ser el murcià que es va endur el tercer set tornant-li el cop amb un joc en blanc. Alcaraz allargava la final fent somiar els seus aficionats amb una d'aquelles remuntades que solia fer Nadal quan perdia 2-0. Era tot just el primer set que perdia Sinner en tot el torneig. L'italià no va semblar afectat per aquest fet i va anar castigant Alcaraz amb la seva fredor. Cada cop que el murcià servia, patia per defensar el servei, jugant amb foc. Sinner estava cuinant el partit a foc lent, fins a aconseguir el break que buscava.

Però Alcaraz sempre reacciona quan està contra les cordes i amb 5-3 a favor de Sinner, va salvar tres pilotes de partit amb 0-40 al servei. I després aconseguiria el break que li va permetre anar fins al tie break, en el qual Sinner va començar a dubtar. No aconseguia acabar de treure del partit un Alcaraz amb més vides que un gat. Quan el murcià va guanyar el quart set, tothom sabia que ja no hi havia escapatòria: ell seria el campió, tot i que Sinner va seguir lluitant amb caràcter en el cinquè set, aixecant un 5-4 en contra per seguir amb vida. Però el vent ja bufava a favor d'un jugador que guanyaria al tie break amb contundència (10-2). Un home que juga amb el cor, mentre que Sinner busca la perfecció. Un vol tenir-ho tot calculat i l'altre no hi entén de lògica. De fet, li agrada anar contra la lògica per guanyar partits com aquest.