L’escola, trinxera de la convivència

L’institut Ramon Llull de les avingudes de Palma llueix aquests dies una pancarta que resa: “Aquí defensam la llengua catalana, la memòria històrica i l’antiracisme”. Quan hem de posar aquestes qüestions tan bàsiques en una democràcia a una pancarta, com són la defensa d’una llengua pròpia en clar retrocés; d’aprendre de la història perquè arribar a la democràcia no ha estat un camí de roses ni el regal de ningú; de tenir present que tots i totes som iguals, independentment del nostre color de pell, del nostre gènere i de la nostra classe social… és que alguna cosa ha fallat. 

A la vegada, és per aquestes coses que un dels dirigents de l’extrema dreta amenaçava des del Parlament –una institució presidida per un senyor del mateix partit, pendent de judici per delicte d’odi– d’obrir expedients, i acusava els docents d’adoctrinament ideològic. Si allò que els feixistes qualifiquen d’“adoctrinament” hagués funcionat tan bé, potser ara no tindríem un de cada tres joves mascles disposats a votar-los, o pitjor encara, disposats a viure sota una dictadura. Això sí que ens hauria de preocupar.

Els atacs a l’escola per part dels feixismes no són nous. Van des de la depuració del Magisteri per part del franquisme, amb la repressió o la suspensió de milers de mestres no afectes al règim, a la supressió del departament d’Educació a l’administració nord-americana per part de Donald Trump. L’escola, com bé recorda Robert Paxton a la seva Anatomia del feixisme, sempre ha estat en el punt de mira de la dreta autoritària. Avui, la seva negació dogmàtica del canvi climàtic, de la igualtat o fins i tot de la violència de gènere és incompatible amb una educació democràtica. I el paper de l’escola, especialment del sistema educatiu públic –amb totes les seves insuficiències– és una nosa total per als seus objectius polítics i socials.

Si no l’heu vista encara, mirau per favor El mestre que va prometre el mar, la pel·lícula de Patricia Font basada en el llibre de Francesc Escribano i Sergi Bernal sobre Antoni Benaiges, un mestre de la II República destinat a un poblet de Burgos. És la història del que va suposar la repressió franquista, però també ens mostra les potencialitats d’una pedagogia social i democràtica desplegada per aquell mestre, que justament el que pretenia era desadoctrinar després de segles de control de l’educació per part dels poders fàctics i religiosos. Que els infants pensassin per si mateixos, descobrissin el món, millorassin les seves vides i les del seu entorn... Per això, una de les preguntes que faig als meus alumnes quan veim aquesta pel·lícula és: us imaginau quin país tendríem avui, si durant tantes i tantes dècades en lloc de tant d’adoctrinar i de domesticar, haguéssim tengut una educació així? La resposta és òbvia i em genera ràbia i tristor pensar-hi.

Evidentment, els autoritaris veuen l’educació democràtica com una amenaça. En el nostre context, aprofiten l’anticatalanisme més ranci per enfrontar i dividir. Perquè les escoles són, en general, models de convivència i respecte dels quals molts polítics de tot color haurien d’aprendre. I això és, en bona part, pel model de cohesió que s’ha construït d’ençà de fa molts d’anys amb la llengua catalana com a idioma vehicular en els centres educatius. Per això, arribar a acords amb qui es vol carregar això és d’una irresponsabilitat tremenda, més encara quan l’acord PP-Vox destaca textualment els “valors compartits” dels signants.

En una societat que ha normalitzat les violències de tot tipus i que fins i tot premia els personatges malvats posant-los al capdavant de les institucions, l’escola és dels pocs espais que ens resten per poder defensar amb normalitat una societat justa i democràtica, on qualsevol infant independentment de la seva condició se senti acollit, i pugui aspirar a una vida digna. En una societat on el negoci d’uns pocs s’està carregant la salut mental d’infants, joves i adults a través de les xarxes socials i el “somni” capitalista d’esdevenir milionaris; on les desigualtats amenacen el futur de les generacions presents i futures; on les agressions sexuals en grup s’estan multiplicant, etc., etc., com es pot pretendre que l’escola resti al marge de tot això?

En el cas de les universitats, l’atac és molt més subtil, i ve de la mà de l’aliança entre els poders econòmics (i mediàtics) i els polítics de torn, per tal d’afavorir les universitats privades. També a casa nostra. Com si la universitat pública no estàs ja prou tocada a causa d’unes dinàmiques que afavoreixen més la competitivitat que la cooperació i més funcional als interessos empresarials que la transferència de coneixement útil per a la majoria de la societat. 

Hi ha motius més que suficients perquè els docents ens mobilitzam, cadascú des de la seva ideologia i posició, però unides entorn de la defensa d’una educació pública més necessària que mai, a tots els nivells. Una trinxera no per adoctrinar sinó per no perdre la capacitat de ser i de somiar.