Una nova segregació des de l’escola
PalmaLa decisió del Govern balear de crear un Batxillerat d’Excel·lència per als alumnes amb millors notes no és una simple aposta per premiar el talent. És un pas més en una direcció molt concreta, la de fragmentar l’escola, els alumnes i, com a conseqüència, la societat futura. Separar els estudiants segons el seu rendiment acadèmic significa assumir que el sistema educatiu ha de classificar més que no integrar, i que ha d’estimular la competició abans que la convivència.
Fa dècades que l’escola pública fa feina en el sentit contrari. Ho fa amb dificultats, amb contradiccions i amb recursos insuficients, però amb la idea de fons àmpliament compartida que l’educació inclusiva és una eina de cohesió social imprescindible. Que els infants i adolescents han d’aprendre junts, amb les seves diferències socials, culturals, lingüístiques i acadèmiques. Que conviure també significa suportar-se, ajudar-se i entendre que la diversitat forma part de la vida. I que la igualtat d’oportunitats no consisteix a seleccionar els millors, sinó a evitar que ningú quedi enrere.
El Batxillerat d’Excel·lència va exactament en direcció contrària. El que fa és institucionalitzar una segregació nova: la segregació per resultats acadèmics. I aquesta segregació, com totes les altres, acabarà tenint una traducció social clara. Els alumnes amb més suport familiar, més estabilitat i més capital cultural seran els que tindran més possibilitats d’acabar concentrats en aquests itineraris d’“excel·lència”. Els altres quedaran a l’altra banda.
No és un fet aïllat. Aquesta nova separació arriba després d’altres decisions que també erosionen el model d’escola i societat inclusiva. La segregació lingüística impulsada amb la possibilitat de triar llengua de primer ensenyament; el retorn de les zones escolars úniques i del punt d’antic alumne, que afavoreixen encara més la concentració social entre centres i que condemnen les escoles de les barriades més vulnerables a convertir-se en espais per als qui no tenen alternatives. Així, gota a gota, es va dibuixant un model educatiu més desigual, més fragmentat, menys cohesionador.
El Govern és plenament responsable –i conscient– de les conseqüències d’aquesta deriva. Ho haurà de ser. Però també resulta preocupant que tot això passi sense una contestació social proporcional a la gravetat dels canvis. La discrepància entre els docents és majoritària, especialment a l’educació pública, on fa dècades que es fa feina per una escola inclusiva i compensadora de desigualtats. I, tanmateix, les protestes de la comunitat educativa són escasses i el debat públic avança amb una estranya resignació. Això, quan el que està en joc no és una simple reorganització acadèmica. És el model de societat que es construeix des de les aules.