El deute espanyol supera el 100% del PIB i se situa al nivell del 1909

MadridFeia més de 100 anys que l’estat espanyol no arribava al punt crític de tenir hipotecat el 100% del seu producte interior brut (PIB). Va passar per última vegada el 1909, segons les dades històriques del Fons Monetari Internacional, i el febrer del 2016 es va repetir. D’acord amb les estadístiques que va publicar ahir el Banc d’Espanya, el passiu de les administracions públiques espanyoles va créixer en 9.732 milions d’euros al febrer i va dur el passiu total als 1,081 bilions d’euros, equivalent al 100,01% del PIB del 2015, publicat al febrer, i l’últim disponible.

Des de l’inici de la crisi econòmica, el deute espanyol es va disparar com a conseqüència de la caiguda d’ingressos públics per la frenada de l’activitat, però també per l’increment d’algunes despeses com les prestacions d’atur i els interessos del deute. A més, el govern de Mariano Rajoy s’ha dedicat durant el seu mandat a convertir deute privat en públic, a través de decisions com el rescat a la banca, que va suposar una nacionalització dels passius de la banca. Trucs de màgia com aquest han possibilitat un despalanquejament privat molt ràpid i molt contundent, però han engreixat les hipoteques públiques fins a cotes històriques mai vistes.

El 2007, l’últim any precrisi, el passiu públic a Espanya era del 35,5%, segons l’FMI. Això vol dir que, en aquest temps -poc més de vuit anys-, el passiu ha pujat gairebé 65 punts del PIB, o el que és el mateix, uns 650.000 milions d’euros. Això són les grans xifres macroeconòmiques. Però quan es tradueixen a paràmetres més humans es veu l’abast del problema: cadascuna de les 48 milions de persones que viuen a Espanya, incloent-hi nens i ancians, deu 13.000 euros més, a través de l’Estat, que el 2007. Això fa pujar la factura total del deute per habitant a 22.500 euros, la més alta de tota la sèrie històrica.

20 anys per arribar al 60%

I què vol dir això per a l’estat espanyol? Un deute equivalent al 100% del PIB implica que caldrien tots els ingressos públics i privats d’un any a Espanya per cancel·lar-lo. En termes de pressupost públic, implicaria que l’administració central dediqués els diners que es gasta durant tres anys a haver de pagar deute, sense fer res més -ni pagar funcionaris, ni sous de polítics, ni el funcionament dels hospitals-. Però com que les dues coses són impossibles, un deute del 100%, a més de trencar una barrera psicològica important, condemna els governs espanyols que es puguin succeir a seguir polítiques de reducció del dèficit durant lustres, perquè les institucions europees exigeixen mesures fins que el passiu baixa del 60% respecte al PIB.

El govern espanyol té previst que aquest indicador comenci a baixar aquest mateix any per la recuperació de l’economia, que farà créixer el PIB. Com a riscos per a aquesta previsió hi ha, d’una banda, els excessos de dèficit, que fan que no s’estigui complint el ritme de reducció del passiu. Però també hi té un pes important la caiguda de preus. Com més baixen, més pes en termes nominals té el deute: per això els economistes tenen tanta aversió a la deflació. Per tot plegat, l’Airef calcula que el deute espanyol no arribarà a l’objectiu del 60% del PIB fins d’aquí 20 anys.