Joan Muntaner: “Xanguito batega més fort que mai”

PalmaXanguito acaba d'editar Batecs, un nou EP de cinc cançons amb què el grup obre una etapa més arriscada, íntima i madura dins la seva trajectòria. Després de gairebé una dècada damunt els escenaris, la formació mallorquina reafirma la seva identitat amb un treball que posa el focus en la intensitat i la cura de cada detall.

En aquesta entrevista, el cantant Joan Muntaner repassa l’evolució del projecte des dels seus inicis fins a l’actualitat, recorda els moments de crisi que el van posar a prova personalment i professionalment, i reflexiona sobre què significa cantar en català avui. També parla de la relació amb el públic, de com les cançons acaben convertint-se en patrimoni col·lectiu, i dels somnis i reptes que encara queden per complir en el futur del grup.

Batecs és un disc molt vital i emocional. Què representa aquest moment per a Xanguito?

— És una nova etapa. Venim de dos anys girant amb el tercer disc, Bon Rotllo, i aquest nou EP, Batecs, és com un salt endins. Té només cinc cançons, és com un mig disc, però a cada cançó li hem dedicat el temps de dues o tres. Són menys cançons, però estan fetes amb més cura i també amb més risc.

Per què aquest nom? Què batega ara mateix dins el grup?

— Li hem posat Batecs perquè el grup és més viu que mai, batega més que mai. Duim gairebé nou anys junts i, tot i haver passat per diferents formacions, ara sentim que la banda està més connectada que mai. Cada cançó és un batec diferent: n’hi ha d’espirituals, de sentimentals, de festa i de connexió humana. El batec és la primera cosa que necessites perquè una cosa es consideri viva, i això és exactament el que volem transmetre.

Què hi trobarà la gent en aquest disc que no havia trobat en els anteriors?

— Sobretot un so renovat i nous estils que no havíem tocat mai, com el dance i el tecno. També hi ha una maduresa més gran a l’hora d’escriure i construir les cançons. El missatge continua sent el mateix, però la manera d’arribar-hi és més treballada. Hem volgut fer menys, però millor.

Diríeu que és el vostre disc més madur?

— Sí. Les lletres continuen tenint aquella senzillesa i naturalitat pròpies de Xanguito, però ara cada frase i cada paraula hi són per algun motiu. Tot té més pes dins el conjunt.

Mirant enrere, què queda d’aquell primer Xanguito i què ha canviat completament?

— Continua sent el mateix grup en essència: el mateix missatge, la mateixa identitat. Això és el més important. Però clarament hem evolucionat. Vàrem començar tocant a xibius de platja, a bars, fins i tot ens demanaven fer versions perquè no coneixien les nostres cançons. Ara els escenaris són uns altres, la formació també ha canviat, però el fons és el mateix: intentar impactar positivament la vida de la gent amb la nostra música.

En quin moment vàreu sentir que això deixava de ser un projecte entre amics i es convertia en una realitat?

— Quan vàrem decidir apostar de veres per nosaltres mateixos. Va ser arriscat. Durant els primers anys fèiem molts formats diferents: jo tot sol, trio, quartet o banda completa. Arribà un moment en què vàrem dir: “I si deixam de fer els formats petits i només feim el format gros?”. Ens arriscàvem a passar de 40 bolos a l’any a fer-ne només cinc. Però va sortir bé.

Va ser aquí quan tot va canviar?

— Sí. Va coincidir amb Milions d'estrelles i també amb la sortida de la pandèmia. Vàrem passar de tocar de qualsevol manera a fer concerts més seriosos, amb equip tècnic, rider i unes condicions que ens permetien mostrar realment què era Xanguito.

Hi ha hagut moments de crisi o de pensar a deixar-ho?

— Sí. Tota carrera musical en té. En el meu cas, el 2022 va ser especialment dur. En l'àmbit personal estava molt malament: pèrdues familiars, problemes econòmics, molt de pes damunt. Tot i que Xanguito funcionava molt bé, jo no em veia amb energia per sostenir-ho tot.

Us va passar pel cap deixar-ho?

— Sí. Hi va haver moments que m’ho vaig plantejar. Però parlant amb la meva parella, amb amics i amb el grup vaig entendre que era un procés. El 2023 vaig començar a remuntar, vaig recuperar força i també vaig tornar a agafar el lideratge del grup.

Què significa per a vosaltres cantar en català? És una elecció natural, cultural o també política?

— Va sortir sense pensar. És una elecció totalment natural. Cantam així perquè és la nostra manera de parlar, de frasejar i d’expressar-nos. No és una cosa forçada.

Però amb el temps també ha agafat una altra dimensió?

— Sí. Si això ajuda la gent a reforçar la seva identitat, encara millor. Per nosaltres mai no ha estat un problema cantar en català, al contrari. Hem vist que desperta coses dins la gent i això ens fa estar molt satisfets.

Sentiu que fer música en català encara implica resistir?

— Sí, perquè hi ha gent que et posa etiquetes negatives pel simple fet de cantar en català. Però a nosaltres ens és igual. És la nostra llengua i defensar-la sempre serà un orgull.

Xanguito ha creat una comunitat molt fidel. Com s’explica aquest vincle amb el públic?

— Perquè som molt nosaltres mateixos. Les cançons estan fetes amb sinceritat i amb la intenció d’impactar positivament en la vida de la gent.

Quan una cançó deixa de ser vostra?

— Quan la gent se la fa seva. Quan la canta i la viu. Això ha passat amb Milions d'estrelles, Fem voltes per Palma i Viatjar. Arriba un punt que ja no són cançons de Xanguito, sinó de la gent.

Si poguéssiu tornar enrere, canviaríeu alguna decisió important?

— No. Tot forma part de l’aprenentatge. M’agrada resoldre conflictes i gaudir del procés. Caure i aixecar-se és part de fer-se com a grup. Si haguéssim fet les coses d’una altra manera, potser seríem un altre tipus de banda. Però aquest camí és el que ens ha fet ser qui som. Si haguéssim fet les coses diferents tal vegada en dos anys hauríem aconseguit el que tenim ara amb quasi deu, però no ens interessa, ens encanta el que tenim i com ho hem aconseguit.

Què us fa més por del futur: perdre la il·lusió, repetir-vos o aturar-vos?

— No em fa por. Intent adaptar-me al que ve. Si un dia Xanguito s’acaba, no passa res. Ja trobaré altres maneres de sentir-me realitzat. Tenc molts projectes i moltes idees, dins i fora del grup.

On veis Xanguito d’aquí a deu anys?

— No m’agrada fer prediccions perquè creen expectatives. Però sí que el veig com un projecte consolidat, formant part de la vida de la gent. M'agradaria que d'aquí a deu anys hàgim publicat cinc discs més i que continuem sent fidels a la nostra essència, al que som.

Hi ha algun somni concret?

— Sí: fer un concert al Palma Arena. No ho havia pensat mai, ho dic ara perquè m’ho has fet pensar, però seria brutal.

Quin és avui el gran somni del grup?

— Mantenir-nos on som i créixer una mica més. Sense obsessionar-nos. El somni és continuar millorant com a projecte, però sobretot com a persones.

I si un dia Xanguito s’acaba, com us agradaria que la gent el recordàs?

— Com un grup que va fer les coses bé. Que va ser fidel a la seva essència, al seu missatge, i que no es va vendre per encaixar dins la indústria. Que va fer les coses de manera natural, transparent i honesta.