Andreu Valor: "Intento ser un visitant que cuida i respecta Mallorca"

PalmaEl món que habitam i què podem fer per millorar-lo, el respecte i l’arrelament per la llengua i la cultura, l’honestedat i sensibilitat a l’hora d’escriure, composar i cantar, la poesia i els referents propers com Ovidi Montllor i la dignitat col·lectiva i la llibertat són els principals eixos sobre els quals viu i creix el projecte musical d’Andreu Valor (Cocentaina, 1978). És un dels cantautors més coneguts de l’escena valenciana recent, encara que digui que la seva és una “proposta minoritària”. Ha publicat 12 discs des del 2007; el darrer, Els camins que elegim, que presentarà a Mallorca divendres, 3 de juliol, dins la programació del festival La Lluna en Vers. Seran amb ell els seus companys de viatge, músics i productors dels darrers anys, Blai A. Vañó́ i Héctor Tirado.

El mes de gener publicau Els camins que elegim, el dotzè àlbum. Ara que duis uns mesos de concerts, com veis la rebuda del projecte?

— Quan t’endinses en aquest àmbit, t’adones que no deixes mai de sembrar. Arribar a recollir, quan tens una proposta més minoritària, exigent en el contingut i que no forma part de les modes, és diferent. Quan ets exigent amb la credibilitat de com veus la vida, el públic serà menor i els projectes sempre van acompanyats del qüestionament d’on et duran. Fa vint anys que hi som i sempre tenim la sensació de no saber si el projecte fluirà o no. Tot això s’ha anat polint i, aquesta primavera, han sorgit cinquanta dates. Al principi en teníem deu.

Teniu la sensació d’haver fet un canvi amb relació a altres discs?

— L’anterior era una mica més solemne. Aquest és més elèctric, més folky, amb més bateries. Volíem caminar cap a una sonoritat més fresca sense perdre l’essència ni el missatge. Continua molt vinculat a la poesia, a la mirada social i a la sensibilitat per la llengua i el territori. Això no canvia, però sí que canvia el matís de les coses que podem anar descobrint en la quotidianitat i manifestar després en les cançons. Aquesta és la renovació.

Té una sonoritat un punt èpica.

— Nosaltres intentem que tot tingui vincle, èpica i coherència. Quan escolto una cançó i no li trobo una certa coherència, m’incomoda. Hi ha una cosa que m’agrada reivindicar: la persona que canta és la mateixa que baixa de l’escenari. Per això és important ser coherent amb cada pas que donem, transmetre un missatge ferm i sincer amb nosaltres mateixos. També volem que la sonoritat case amb allò que volem dir.

Sempre heu estat còmode i heu tingut llibertat per crear, encara que això suposi tenir una proposta més “minoritària”, com dèieu al principi?

— No he tingut mai la necessitat de fingir, entre cometes, ni de fer alguna cosa que no tenia ganes de fer. Tampoc no he tingut pressió. Ningú no m’ha dit que havia de tirar per una línia determinada per obtenir més rendiment d’un projecte. Sempre he entès que la meva proposta havia de ser de veritat, allò que jo necessitava i allò que m’atreia. És una proposta minoritària, però factible. No concebo aquest projecte cultural fingint. Jo canto allò que sento que he de cantar.

Els camins que elegim és el títol del disc i un dels temes, i té connotacions filosòfiques, introspectives. Passa amb gairebé totes les cançons. La idea era fer un disc així, introspectiu?

— Abans de donar el clic definitiu a un projecte, m’agrada qüestionar-me, en funció del que veig en el món que habitem, no només qui som i d’on venim –que també va bé per prendre consciència de com estimar el territori i la llengua, aspectes amb els quals soc molt sensible–, sinó també com podem construir una societat millor de la que coneixem. Em preocupa el rumb del món i en què ens volem convertir. No m’agrada alliçonar ningú. Prefereixo posar-me jo el primer davant les reflexions. La introspecció que busco és molt personal. Em pregunto què puc millorar i què puc aportar perquè l’entorn que m’acompanya sigui el millor possible. Tot això es barreja amb algunes referències vinculades a la sensibilitat social, a la lluita pels drets col·lectius, a la defensa de la literatura escrita en la nostra llengua i a la poesia.

Parlant de poesia. A Mallorca fareu el concert a la Casa Museu Blai Bonet, a Santanyí.

— És un privilegi actuar-hi. Crec en la paraula, en el diàleg i en el respecte. Hem de trobar la manera d’entendre’ns i de buscar un equilibri vital que ens permeti fer les coses amb una bona finalitat, sense buscar el rèdit personal a costa del sofriment dels altres. Estic treballant, aquests dies, amb la poesia de Blai Bonet, a veure què en surt. I coneixeré Santanyí, que he vingut molt a Mallorca, però en aquest poble no hi he estat mai. Ho faré amb tota la prudència del món, perquè conec la situació de l’illa. Vinc a fer feina i vull ser escrupolós amb el respecte al territori. Amb tot el debat sobre la saturació i el malbaratament de recursos, crec que hem de tenir la boca petita i actuar amb fets. Intento ser un visitant que cuida i respecta Mallorca, que gaudeix dels entorns d’una manera prudent i responsable.

Entenc que un privilegi d’aquesta feina, encara que sovint tingui un cost personal, és poder descobrir els Països Catalans.

— La gira ens permet viure d’una professió que ens apassiona. A més, és un territori on els concerts solen ser, com a màxim, a dues hores de casa. Això em permet mantenir una molt bona relació familiar. Aquesta professió ens ha permès descobrir i enamorar-nos del nostre territori. I aquesta fluïdesa ha arribat en una etapa de maduresa personal en què tinc molt clares les coses que m’apassionen: transmetre un missatge sincer i fer allò que m’agrada. He trobat un equilibri vital i professional que, de vegades, formacions que omplen grans escenaris no tenen.

Al disc hi heu musicat un poema de la valenciana Maria Beneyto, Vens, i també heu versionat L’escola de Ribera, d’Ovidi Montllor. Sempre trobau els referents a prop?

Normalment, de manera natural, és així. La cançó Les meues cartes a Olivier és sobre Didín Puig i Grau, a qui van afusellar el pare. Ella va decidir no recórrer el camí de l’odi i va transformar aquella experiència d’una manera admirable. Es va exiliar a París amb una maleta i sense conèixer ningú i es va convertir en una activista cultural importantíssima, que va organitzar els concerts a l’Olympia de Paris, com el de Maria del Mai Bonet.